I quan no les penjaven...

Probablement mai no sabrem què va ser d’Antonia Joanica. Des del present, l’esperança és que aquell últim cop també aconseguís “fogie per por” i posar-se a recer novament de les acusacions de bruixeria que havien pesat sobre ella en les dues dècades anteriors. En els processos seguits el 1551, quan “prengeren i pengaren algunes bruixes assí en Andorra”, la laurediana va posar terra pel mig: “Aquesta Joanica se n’és anada fora de la terra moltes voltes, que no tornave tant que se tenien les corts fins heren acabades”. Però a l’abril del 1574 probablement es va d’haver d’enfrontar a la Justícia. Quina va ser la seva sort? Es desconeix, però alguns dels testimonis presentats contra ella es poden llegir en l’exposició Contra el mal donat, que a la sala Sergi Mas (antiga Casa Comuna de Sant Julià de Lòria) exposa documents de vuit dels vint processos de què es tingui constància celebrats al país per bruixeria. Documents de l’Arxiu Nacional completats amb objectes d’índole diversa sortits dels fons de Patrimoni Cultural. Fins al pròxim dia 24. 

El destí d’Antònia Martina, vídua de Jaume Figat, àlies Martí del Tarter, sí que és conegut: el Tribunal de Corts la va desterrar, amb l’amenaça si tornava d’ésser “penyada en alta forca ab un las al coll en tal manera que muyre”. En aquest cas sí que se’n conserva la sentència; convenientment transcrita, forma part de l’exposició. A l’abril del  1551 a Antònia Martina la van empresonar i sotmetre a un procés durant el qual una desena de veïns van testificar en contra seva, assenyalant-la com a culpable de la mort de persones de l’entorn, entre les quals el seu marit i el genre, així com un veí, Peyrot de les Bordes. També la consideraven responsable de l’enverinament dels porcs de casa Call del Tarter. Sota l’amenaça del turment, ella aixecava el dit acusador contra altres dones: Antònia Tomassa l’havia intentat introduir en les arts de la bruixeria, deia, però ella s’hi havia negat. 

Sort va tenir, l’Antònia Martina, de la intervenció del jurista Pere Abella, doctor en lleis, qui va elaborar un informe apuntant la feblesa de les proves i restant importància a la confessió, obtinguda sota amenaça de tortura. 

Lligada al pal per cremar-la
En canvi, aquella Tomassa a què Martina apuntava, sí que va ser condemnada a mort. Com la seva mare, Maria Guida, que també havia acabat els seus dies a mans del botxí. El 20 de juny del 1499, Tomassa, “essent lligada ja al pal per cremar-la”, es desdeia d’acusacions formulades contra altres dones. Ho havia fet “per mala voluntat”. 

La de l’escaldenca Caterina Yvonna és probablement una de les peripècies –amb mal final: va ser condemnada a mort, “ab corda scanyada e stranglada”– millor conegudes d’aquells moments infames.  Probablement, recull el relat de l’exposició, hagi estat la primera dona que va ser acusada de bruixeria a les Valls d’Andorra, en algun moment imprecís de principis del segle XV. Acabaria penjada per a “càstic seu e eximpli gran als altres”. 

La mateixa sort correria Esclarmonda Aymar, jutjada pel Tribunal de Corts el 1471.  Pesava sobre ella l’acusació d’haver enverinat (amb un pollastre untat amb metzines) Perich Isern. Turmentada, acabaria confessant i condemnada a mort, una dissort que es coneix a través de les actes del judici contra Caterina Tarrada d’Engordany, dos anys després. 

El rastre de Jalmina Cella és un altre del que es perden per manca de documentació conservada. Era neboda de na Cella, de casa Riba d’Encamp, que havia estat executada en terres de Castellbò. I també el destí de Joana Mora roman en la foscor. De fet, del procés seguit contra ella hi ha només notícies indirectes: algunes anotacions del 1545 i un fragment de la seva confessió, el 1546, conservada pel tribunal. 

Finalment, Margarida Duranda és la vuitena protagonista dels documents exposats. També ella era filla d’una dona executada per bruixeria, pels volts del 1450. Del procés es conserva el testimoni de dos testimonis gascons. Per fortuna, sembla que l’acusació es va esvair després d’un primer interrogatori.