Començaré jo, disculpin el rampell de vanitat, perquè vegin que no es tracta d'una pregunta retòrica. Sí, en compro, i no pocs, com deia algú a qui per no sé quin motiu li semblava que "no pocs" era una resposta més concreta i refinada que "molts". En compro no pocs, doncs, i per un motiu ben poc literari: en dos dies, màxim tres, el tinc a les taquilles del Centre Júlia. Si parlem d'un llibre normalet, és clar. I sense haver de pagar per avançat. No és una disculpa ni una justificació, entenguin-me, i que consti que em deixa sempre un pòsit de mala consciència, com si els estigués fent el salt a la Pamela, al Frédéric o a l'Haydée, o a tots tres a la vegada. De fet, els l'estic fent. Però aquests dos dies d'Amazon, tres màxim, són irresistibles per a una compra per impuls, per no dir compulsiva, com és la de llibres. I són imbatibles.
Ho admet sense manies la meva amiga Haydée: "No podem competir amb Amazon ni en rapidesa ni en volum ni en múscul. No és aquí on els podem plantar cara perquè perdrem sempre". Però si no és aquí, on? Per ella, el camp de batalla és ideològic, per no dir existencial: "Un altre món és possible, no estem condemnats a viure instal·lats en l'estrès i en les presses, a veure qui ho fa primer, abans i millor, i la literatura és potser un dels àmbits on això és més evident. És també una qüestió de militància i de consciència que el sector del llibre és molt delicat, molt precari, i que les decisions de compra tenen conseqüències: una llibreria tradicional és molt més que un comerç. És barri i és comunitat. Si ens ho creiem de veritat, si volem conservar aquest teixit, l'hem de fer rendible".
Ella i la Pepi, l'altra meitat de La Trenca, practiquen amb l'exemple: "No hem comprat mai un llibre a Amazon. Ni abans d'obrir la llibreria. I només hi hem comprat altres productes quan és impossible trobar-los en un comerç tradicional". Ja ho deien: és una qüestió de militància. I si en parlem aquí i avui no és per capritx ni per victimisme, sinó perquè l'amazonització és un dels perills que amenaça la supervivència de les llibreries de tota la vida, segons la campanya engegada pel Gremi de llibreters de Catalunya a la qual La Trenca s'ha afegit amb convicció. Atenció a la tirallonga: "Sense llibreries no desapareix només un canal de venda: perdem un model cultural divers, viu i democràtic; es debilita la pluralitat de veus i la bibliodiversitat; es perd la prescripció humana, es deteriora el teixit comunitari i la vida cultural de comunitat, es desprotegeix la lectura crítica i independent de les tendències i l'algoritme i es desmantella un model comercial arrelat i sostenible". Uf.
Mirin, honestament, jo no sé si totes aquestes dramàtiques conseqüències són culpa d'Amazon. El comprador habitual és una gloriosa minoria, sempre ho ha sigut i, lamento dir-ho, sempre ho serà. No em preguntin ara si compra dos llibres al mes, o quatre o deu. Però existeix. Amazon li ha posat les coses temptadorament fàcils, sí, però l'algoritme no és l'enemic, sinó una eina fabulosa per topar-te autors i títols que ni sabies que existien. El més important: ni la compra digital ni l'algoritme no substitueixen l'experiència epifànica de trepitjar una llibreria física i rebuscar entre les poselles el tresor ocult. I aquí entrem en el terreny privatiu del llibreter. El comprador habitual, aquesta rara avis, entra una o dues vegades a la setmana a la llibreria disposat a deixar-se 20, 30 o 40 euros en un llibre que ni sabia que existia però que l'ofici, la intuïció i el gust del llibreter ha trobat per a ell. Però si aquest ésser fantàstic que hem convingut a anomenar comprador habitual surt de la llibreria sense haver pogut gastar-se els seus 30 euros setmanals en fato perquè no hi havia res del seu interès, no en tinguin cap dubte: la culpa no és seva, sinó del llibreter. Aquesta és la batalla decisiva, existencial del llibreter, no Amazon.
Però la campanya dels llibreters catalans (i de La Trenca) no apunta només a Amazon. Hi ha altres enemics que amenacen el negoci, més a la vora i molt menys abstractes que el monstre de Jeff Bezos: un és la venda directa, és a dir, la que practiquen les editorials sense passar per l'intermediari natural, que és la llibreria. I aquí ja no poden culpar grans corporacions amb seu a Seattle, sinó els petits segells locals que, com les llibreries de barri, lluiten per sobreviure en un mercat minúscul: "Sé que em poso en un vesper, però quan una editorial decideix fer pel seu compte una presentació, especialment d'un llibre que previsiblement tindrà una bona sortida, indirectament ens està fent la competència. Al final, vendre al públic és el nostre negoci, no el seu. No dic que no estiguin en el seu dret, però potser no és gaire estètic". I després hi ha els descomptes, especialment per la campanya de Sant Jordi: "Allargar-ho durant tota aquella setmana té sentit, però des de quinze dies abans o des de principis de mes, com fan cadenes amb molt més múscul i que es poden permetre renunciar a aquest marge, és jugar brut".
Una llibreria és un miracle. Quasi com un diari en paper. Disfrutin-los ara que encara podem.