I tu de quina casa ets?

Segur que els ho han preguntat alguna vegada: “I tu, de quina casa ets?” I si no tens la, diguem-ne, fortuna de poder reclamar-te d’una casa amb nom, amb un nom que es remunti dos, tres o vuit segles enrere, et vas fent petit fins que acabes reconeixent amb un fil de veu: “Jo no soc de cap casa”. Esnif.

Dit això, cal afegir immediatament després que la pervivència secular de les cases –enteses en el sentit més tribal, de clan, que no ben bé familiar, perquè en una casa hi podien conviure unes quantes famílies– forma part de l’ADN andosí i és una de les nostres excentricitats més idiosincràtiques. Tinguem o no tinguem casa. I resulta que qui millor va estudiar aquesta matèria tan excèntrica és el mateix Albert Pujal: s’hi va capbussar tres lustres enrere, havia posat fins ara la lupa en els segles XV, XVI i XVII, i la setmana que ve arribarà a les llibreries el patracol que consagra al segle XVIII. Tots quatre volums estan circumscrits naturalment a Ordino, casa seva i que coneix al mil·límetre, com ens va quedar clar amb la descripció dels dos emprius de la parròquia a escala 1:1 amb què ens ha regalat avui.

Hi tornarem de seguida, a aquesta altra relíquia històrica que són els emprius, perquè començarem amb les cases i els seus noms. A Val de Norra, el monumental diccionari toponímic i onomàstic que va publicar l’any passat, ja ens va il·lustrar amb microhistòries tan estupendes com la del primer Adellach que va aterrar entre nosaltres. Duia el nom de Guillem, li deien lo Gascó i era –deia aleshores Pujal– “un faber possiblement originari de la comuna occitana de Lussan-et-Adeilhac, que trobem documentat el 1574 a Canillo”. D’aquest Guillem Adeilhac venen tots els que avui corren per les Valls Neutres.Això era a Val de Norra, que obria el focus a tota Andorra. A Ordino, segle XVIII. Emprius i arrendaments, torna al microscopi i es queda a la seva parròquia. I hi trobem epifanies similars. El primer Benazet, que havia vingut del Coserans, el trobem al segle XVIII a casa Rufó de Llorts. I els Cabanes: l’actual nom de família, diu Pujal, surt de la casa Cabanes de Llorts, des d’on es van estendre per l’Aldosa i la Massana. El millor de tot és que encara avui existeix.

De fet, Pujal s’hi entreté especialment, a Llorts, perquè va ser el poble que va experimentar durant aquest segle el creixement més acusat. Diu que el nombre de cases es va triplicar gràcies a la inestabilitat política i a les contínues guerres en què tant Espanya com França es van veure involucrades al segle XVIII. Això feia que, d’una banda, els natius no poguessin marxar tan alegrement a fer de bracers nord enllà, on diuen que la terra és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. De l’altra, la crisi de la farga a l’Arieja va fer que cert nombre de fargaires que exercien a la nostra protoindústria del ferro es quedessin a les Valls Neutres.

Pujal repassa exhaustivament les cases del poble, les que venen dels segles anteriors i les que es creen ex novo, a partir de la donació d’un terreny que rebia el cabaler (o la cabalera) d’una casa preexistent. És el cas de casa Call, d’on surten casa Toni de Call, casa Antoni de Call, casa Llepa i casa Colomí, fruit aquesta última de la unió d’una cabalera de casa Call amb un home de Santa Coloma, d’on va prendre probablement el nom –si no és que, planteja Pujal, es dediqués a fer de missatger. També documenta profusament les cases Fijat, Rabassó, Peretell, Rossell, Saulet i Rufó. El mateix passa a Arans (casa Soler, que es divideix en cal Sastre de Duedra i cal Jan, i casa Pere Güida), a la Cortinada (cal Batlle, cal Duedra, cal Rossa, cal Formiga, ca l’Escoter, cal Canet, cal Pal i, atenció, cal Toniquet, un altre plançó de casa Call de Llorts), i al Vilar (cal Jan Petit, cal Sucarà, cal Pepet i ca l’Agustí, objecte del litigi més llarg de què es té constància, amb casa Rufó i casa Rossell, que van pledejar durant un segle per la propietat. Els advocats de l’una i de l’altra banda se’n devien llepar els dits).

I acabem amb els emprius, l’última dèria de Pujal, que presta gairebé un servei públic en exhumar una figura jurídica que avui ben pocs sabrien definir: els drets que una comunitat pot exercir en la propietat d’una altra comunitat. Els drets dels veïns de la Massana en territori d’Ordino, per centrar el cas. Drets com el de pèixena, és a dir, alimentar els ramats d’ovelles i vaques a les pastures veïnes a canvi d’una contraprestació en espècie, normalment pernils i formatges. N’ha rastrejat dos: el del mont de Llorts, avui Angonella, més pacífic, i el de Codina, avui l’estació d’Arcalís, que va resultar una font de conflictes recurrents. Són relíquies jurídiques que es remunten –diu, seguint Jacint Bonales– a abans de la divisió territorial d’Andorra i probablement a la prehistòria.

Pujal exhuma documents –una sentència arbitral del Consell de la Terra del 1405, una rodalia del 1834– que demostren que Ordino havia conservat la nua propietat sobre aquests territoris. Una qüestió que avui pot semblar una cosa així com parlar del sexe dels àngels però que als anys vuitanta, quan es va obrir l’estació d’Arcalís, va generar certa controvèrsia. De nou, els advocats, que sempre hi guanyen quan van mal dades, s’hi van posar pel mig i van recomanar a la Massana que no renunciés a cap dels drets d’ús que històricament li corresponien, encara que fes decennis que no hi peixaven els ramats de 3.000 caps que Pujal hi havia vist pujar de petit. Però eren amb tota seguretat fills de casa amb nom, així que la cosa no va passar d’aquí.