Mentre anava prenent forma la teoria de la conspiració que ha apagat Espanya (i rodalia), al soterrani de l’ambaixada espanyola, ombrívol i controladíssim espai que sembla especialment concebut per a contubernis estil El hombre que fue Jueves, es presentava en societat la 9a edició del Black Mountain Bossost, aka BMB, amb epicentre a la Vall d’Aran i que des del 2022 té una breu però suculenta extensió andosina. Ni en somnis haurien pogut esperar una escenografia millor. Fins i tot l’ambaixador Pérez Desoy s’hi va apuntar a compte de la directiva de certa agència governamental espanyola que mesos enrere va desfilar entre nosaltres i que li va confiar unes dades com a mínim inquietants: a la seu barcelonina d’aquesta agència hi tenen desplegada una enorme pantalla, deia, on és possible visualitzar en temps real els ciberatacs en curs. “I saben quants se’n produeixen, d’aquests ciberatacs? Centenars. Cada minut. Una altra cosa és que això que ha passat avui en sigui un, que jo no ho sé”.

No ho sap, però va quedar dit, i amb aquestes xifres el sorprenent és que no tinguem apagades com la d’ahir cada dos per tres. Un altre que en deu haver pres bona nota és Greg Coonen: si hagués imaginat una cosa així a La pífia, molts l’hauríem engegat per exagerat. Però que aixequi la mà qui no hagi pensat, ni que sigui de passada, que darrere la Gran Apagada d’ahir podria haver-hi un Orlov qualsevol de l’FSB. En fi, que ahir tocava parlar de literatura amb l’excusa del BMB, que té especial tirada per la novel·la negra i d’espies i que des d’avui i fins dissabte programa a Viella i Bossost una vintena llarga de presentacions, tertúlies i projeccions. Al nostre Coonen l’acompanyaven els comissaris del festival aranenc, Lluna Vicens i José Luis Muñoz, i l’escriptor madrileny Víctor Claudín, que l’any passat va rebre el premi BMB a la trajectòria. Entre tots quatre sumen prop d’un centenar de títols publicats. Com ho senten, així que un respecte. I entre els molts premis que Muñoz du al sarró brilla amb llum pròpia el Sonrisa Vertical, mare meva: va ser el 1990, amb Pubis de vello rojo.

L’excusa era divagar sobre el lema Cómo escribimos, cómo leemos. I n’hi va haver prou amb això perquè uns i altres repassessin els autors que els han configurat com a lectors i com a persones. Amb una premissa bàsica i borgiana: som el que llegim, i el que llegim determina de forma molt més profunda del que pensem no només com pensem, sinó també com actuem. El mateix Borges valorava per sobre de tot la seva faceta de lector: “Que otros se jacten de los libros que les ha sido dado escribir; yo me jacto de aquellos que me fue dado leer”. I Vargas Llosa deia que l’esdeveniment fonamental i liminar de la seva vida va ser aprendre a llegir. Ni més ni menys. Així que cadascun va anar desgranant els seus herois de paper:  Bram Stoker, Patricia Highsmith i Jim Thompson (Claudín); Beckett, Wilde i Salinger (Coonen), London, Stevenson i Conrad (Muñoz). Amb Cortázar com a àngel tutelar –“Ell em va ensenyar que escriure pot ser divertit”: i tant que sí: “Dijo puf y se acabó”– i un prec: que li donin aviat a Enrique Vila-Matas el premi Cervantes.

El va postular Muñoz, que va passar de puntetes per una polèmica que per aquí ha passat desapercebuda però que dona una idea exacta de la situació terminal del debat públic espanyol: l’autocensura prèvia que Anagrama es va imposar per no publicar El odio, el true crime sobre l’infame cas Bretón: “Per mi és inadmissible. S’han fet multitud de programes sobre aquest cas i no ha passat res. La mare dels nens és una víctima, d’això ningú no en dubta, però no ha de llegir el llibre ni veure aquests espais, que d’altra banda és el que jo faria: mai no hauria llegir El odio. Però que es publiqui, i que cadascú faci el que li sembli. Estan potser insinuant que cal prohibir el Mein Kampf?”

Probablement no; només es tracta de prohibir el que els sembla malament als guardians de l’ortodòxia. N’hi ha que estarien encantats de reinstaurar l’Index librorum prohibitorum. Però amb biaix i coartada progre. Tot va venir per una interessantíssima pregunta que havia plantejat la moderadora: i vosaltres, quin llibre no llegiríeu mai? Un de o sobre Trump? Qualsevol de novel·la negra nòrdica? L’últim de Toni Cruanyes? Almudena, de García Montero? Ni un sol tuit de Jair Domínguez, i encara menys del tal Peyu? Cap que es tituli la no-sé-què d’Auschwitz? Si es paren a rumiar-hi, no és interessantíssim?