I tu, quin secret tens?

Ginestà s’estrena en la novel·la amb una intriga psicològica que explora el que ocultem als altres.

Diu que des de fa anys aprofita qualsevol conversa per demanar-li exactament això a l’interlocutor de torn: “Tens algun secret que no hagis explicat mai, però mai, a ningú?” Com comprendran, i només cal que apel·lin a l’experiència pròpia, tothom li contesta el que és evident. “Una altra cosa és que m’expliquin el que porten ben amagat al pap mitja vida, o tota. Però n’hi ha que sí, si ha transcorregut prou temps com perquè hagin prescrit, per dir-ho així. És un autèntic filó”. Ho explicava ahir Albert Ginestà (1959) en els preàmbuls de la presentació d’Un mar de secrets, que no és ben bé el seu debut en la novel·la –el 2007 va publicar Suite eterna, a quatre mans amb Iñaki Rubio, que exercia per cert ahir d’amfitrió– però que sí que és la primera que escriu en solitari.

Indiscret? Impertinent? Xafarder? Més aviat un novel·lista amb vena d’etòleg que s’interessa pel costat fosc que tots ens cuidem prou d’ocultar a la mirada aliena. Doncs Un mar de secrets, que Límits ha editat de forma primorosa, com és d’altra banda habitual, ve a ser un repertori de secrets enfilats en una trama de gènere, una intriga psicològica on com és habitual en la narrativa de Ginestà se succeeixen els episodis i els personatges de forma aparentment inconnexa que acaben encaixant com un trencaclosques. Una estructura narrativa que ja havia assajat a Suite eterna i també a [I.Reals] –el volum que inclou les col·leccions de relats premiades al Sant Carles Borromeu del 2010 i del 2018– però que a Un mar de secrets trasllada a la llarga distància de la novel·la.

La història arrenca en un lloc inconcret amb un xaval, Bashir, que s’ha aventurat a nedar al riu i que per atzar descobreix una cova. Qui no ha somiat una cosa així, en els llunyans i eterns estius adolescents? La cova es convertirà, en fi, en l’innocent secret de Bashir. Quan creixi s’anirà topant amb gent que, com ell, en guarda d’altres: uns, venials; altres, a mig camí; i els de més enllà, literalment mortals. Ginestà, expert en la matèria, els divideix en secrets professionals i secrets de confessió; secrets industrials i secrets de família; secrets de sumari i secrets de llit, que probablement són els més agradables –com a mínim, fins que transcendeixen. Tots els personatges de la novel·la n’amaguen un –sòrdid, perdonable o terrible– que el lector, erigit en xafarder major, va descobrint i lligant els uns amb els altres.

Ginestà, en fi, insisteix en una escriptura d’arrel cinematogràfica, directa, farcida de diàleg i que sempre va endavant, com si li fes mandra perdre’s en lirismes inoportuns. Posats a buscar-li referències, potser podríem trobar-les en el Robert Altman de Vidas cruzadas o, diu ell, en Pedrolo, Calders i, atenció, Carl Sagan, per la manera que l’autor de Contacto combinava el rigor científic amb una vena poètica: “Algun dels secrets dels meus personatges en beu directament”.

Arribats en aquest punt, segur que el lector tindria ganes de demanar-li quins són els episodis que acostumem a ocultar i els motius que ens duen a fer-ho. I encara més segur que la resposta se la veuen venir: les agressions, especialment de tipus sexual, però també les infidelitats, ai.

–I vostè, que tant es preocupa dels secrets dels altres, que en té, senyor Ginestà?

–I tant. Com tothom.

–Me n’explicarà algun?

–Això sí que no.

–M’ho imaginava.

–Però pensa que els personatges no deixen de ser extensions de l’autor, així que alguns tenen secrets que m’han explicat o que podrien ser meus, passat és clar pel sedàs de la ficció.