Va circular ahir amb certa profusió a les xarxes el cartell de la festa major de la capital del 1958, que va tenir lloc de l’1 al 4 d’agost. Poques sorpreses en una programació de regust autàrquic: audició de sardanes, lluïts balls amenitzats per les orquestres Selecció de Granollers i Principal de Figueres (encara no havia arribat l’hora de la Bisbal, es veu), comparsa de gegants i capgrossos, concert de l’Orfeó Andorrà, concurs sardanístic internacional, grandiós castell de focs d’artifici i atenció, perquè aquí és on volíem arribar, “magne festival esportiu de gimnàstica amb la participació extraordinària del Campió Europeu Joaquim Blume” (Barcelona, 1933-Valdemeca, 1959).

Blume? Sí, Blume! El primer atleta de primeríssima fila que va poder exhibir el règim franquista, que s’havia perdut els Jocs Olímpics de Melbourne 56, on era un dels clars favorits, per la protesta espanyola contra la invasió soviètica d’Hongria –a Krushex li devia saber molt greu– i que efectivament es va proclamar a l’any següent campió d’Europa a París: va guanyar el concurs individual i tres aparells, paral·leles, cavall i anelles. Blume, en fi, era la gran esperança de la delegació espanyola als Jocs de Roma 60. Però tot es va acabar el 29 d’abril del 1959, quan l’avió en què viatjava l’equip espanyol de gimnàstica, un DC-3 Dakota d’Iberia, es va estavellar a la localitat de Valdemeca (Conca). Hi van morir els 28 passatgers, inclosos Blume i la seva senyora.
Avui ens pot semblar un episodi remot, quasi una anècdota, però si el lector té a mà algun padrí per sobre dels 80, faci la prova i demani-li per Blume. Va ser el més pròxim a una estrella mediàtica que va donar el primer franquisme (més aviat el segon, estem parlant de finals dels 50), la seva fama va traspassar fronteres i van haver de passar quatre decennis, fins a la irrupció de Jesús Carballo, bicampió mundial de barra, perquè un gimnasta espanyol n’emulés els èxits, i gairebé mig segle perquè Rafael Martínez es pengés la medalla d’or individual en un campionat d’Europa.

La prova d’aquesta celebritat és que Blume va ser l’estrella de la festa major del 1958, en el que devia ser una gira d’exhibició perquè l’hemeroteca de La Vanguardia deixa constància que el 15 d’agost desfilava per la plaça de toros de Pontevedra. La casualitat ha volgut que el fotògraf Fèlix Peig assistís al magne festival esportiu de gimnàstica que va protagonitzar Blume a l’envelat. En va disparar mitja dotzena de fotos, avui disponibles a la galeria virtual de l’Arxiu Nacional. Se’l veu en ple esforç, a l’aparell de paral·leles, però no a les anelles, el preferit del gimnasta, que diuen les cròniques que va portar a la perfecció l’exercici del Crist.

Apareix també el gimnasta saludant les autoritats, entre d’altres el síndic Cairat, Eduard Tomàs i Andreu Armengol, i la llàstima és que d’aquella vetllada irrepetible –Blume va morir al cap de vuit mesos– no n’ha quedat referència escrita ni a la revista Neu, l’única que es publicava a l’època. Com a mínim, no l’hem sabut trobar a la Biblioteca Nacional. Ni tampoc testimonis presencials. Ens en queden les fotografies de Peig i un Blume en plenitud, tenia 26 anys, que somia en l’or olímpic i que no ho sap, però té una funesta cita amb el destí a la serralada de Conca.