Picasso, Sorolla, Fortuny, Nonell, Casas, Gargallo, Meifrén, Urgell, Vayreda, Martí Alsina, Opisso (pare i fill), Anglada Camarasa, Masriera, Brull, Gimeno, Togores, Sacharoff... I la cirereta de tot plegat: el Mir andosí de mitjà format (89,5 per 117 centímetres), una estupenda perspectiva del pont de la Margineda, amb l’esbós reglamentari, que el pintor català va incloure en les seves dues campanyes entre nosaltres, entre el setembre i el desembre del 1932 i la tardor de l’any següent.

Doncs aquests noms són tan sols una vintena entre les noranta peces que integren la monumental col·lecció de pintura catalana dels segles XIX i XX que Dolors Menardia va començar a reunir tres decennis enrere. N’havíem pogut contemplar un tastet de la vora a la subhasta que la galeria Carlos Teixidó va organitzar el febrer del 2024. Aleshores tan sols es van adjudicar tres de les obres que sortien a subhasta, i tot això que hi podríem sortir guanyant, perquè la col·leccionista massanenca torna a oferir el seu fons al ministeri de Cultura. En lloguer o en venda, per posar les coses fàcils. I amb la idea que la col·lecció passi a formar part del futur Museu Nacional. Un projecte al qual se sent estretament vinculada des que als anys 90 l’aleshores titular de Cultura, Pere Canturri –“el millor ministre que hem tingut mai”, insisteix– en va plantar la llavor. Una altra cosa és que des d’aleshores no hem avançat ni un centímetre en la materialització d’aquella visió, i que els nous plans del Comú de la capital per a la parcel·la de l’antic aparcament de Govern, que semblen haver agafat per sorpresa l’Executiu, l’allunyen encara una mica més.

Però aquesta és una altra història. De fet, va ser sota els auspicis de Canturri, diu, que va començar a reunir la col·lecció, molt focalitzada en el segle d’or de la pintura catalana i que constitueix, es vanta amb legítim orgull, “una de les millors en mans privades que ara mateix existeix”. Doncs la tenim a Andorra, i la seva feliç propietària creu que podria ser un bon complement per al futur Museu Nacional. Menardia confia que la interlocució amb la ministra actual sigui més fluïda i més constructiva que amb els seus antecessors, que la van atendre amablement... i que amb les mateixes bones paraules van descartar l’oferiment: “Unes vegades perquè no hi havia diners; altres, perquè no tenien un equipament adequat, o perquè els agafava a finals de legislatura, o perquè les prioritats eren unes altres. Una llàstima, perquè una col·lecció com aquesta és avui impossible de reunir i no cal fer res perquè ja la tenim a Andorra”. 

Nacional i polèmic
El cert és que el futur equipament és un dels neguits de Menardia. Recorda perfectament que Canturri el concebia com a museu nacional “d’art”, no només “d’Andorra”, que l’espina dorsal del discurs museològic havia de ser l’art romànic i barroc avui a l’exili, i que la prioritat era per a l’aleshores ministre que s’hi exposés obra “bona”. Se’n fa creus de la, en la seva opinió, lleugeresa, per no dir deixadesa, amb què els últims inquilins del Rosaleda han renunciat a recuperar les obres d’art que als anys 20 i 30 van sortir frontera avall. Amb especial atenció a les peces que es conserven al MNAC barceloní, incloses les pintures murals d’Engolasters. Apel·la a les convencions de la Unesco per a la recuperació de l’art a l’estranger –“que Andorra no ha firmat, encara no entenc per què”, es lamenta– i sosté amb apassionat entusiasme la tesi que fins i tot les obres que van ser fruit d’un contracte de compravenda podrien ser recuperades “perquè els drets morals no prescriuen”, sempre sota l’empara de la Unesco i posant el cas en mans d’advocats especialitzats en la matèria: “Algunes van ser venudes, sí, però els propietaris d’aleshores no eren conscients del valor patrimonial, i nosaltres hem d’explorar totes les vies legals i diplomàtiques per exigir-ne el retorn. No hem de renunciar al que és nostre”.

Això és una cosa: la col·lecció de pintura catalana, amb Picasso, Fortuny, Nonell, Casas, Meifrén; i Mir, una altra. I totes dues potser mereixen alguna cosa més que unes paraules amables. Ocasions com aquesta no es repetiran gaires vegades.