Els readymades de Marcel Duchamp, ja saben, aquell gran provocador que va enviar un urinari signat a una exposició, elevant-lo a la categoria d’obra d’art, i que, a partir dels seus postul·lats va encarrilar bona part de l’art actual, “eren elements recuperats, el sentit i valor dels quals es desplaçava en funció del potencial artístic o poètic, que destil·laven o se’ls podia extreure. Pretenien ser, segons ell, un exorcisme contra la deshumanització de l’art, que ell volia alliberar-lo dels llocs fetitxistes i fantasiosos, als que el surrealisme i l’abstracció l’havien conduit i reclòs. Per això, en el fons, el que feien els objectes trobats era fomentar una actitud de ruptura radical contra el conservadorisme i a favor de la subversió dels cànons establerts”. Aquestes paraules del crític d’art Ermengol Puig serveixen per introduir i contextualitzar la mostra que, novament, un nodrit grup de creadors pirinencs -andorrans inclosos- articulen a partir dels estris de l’antiga ferreteria Mallol. Enguany tocaven filtres. El resultat roman exposat a la Cuina.
Filtre és justament el que la trentena de creadors presents a la mostra van evitar posar a la imaginació. Entre ells, la Carme Invernón. “A mi m’encanten els collarets i quan vaig veure els filtres, de seguida vaig pensar en un collaret”, explica, per recordar que “en algunes cultures són objectes de benvinguda i aquí jo he volgut representar un objecte atàvic, perdut i trobat en el temps”. Més enllà, ho acompanya d’unes petites peces de porcellana i d’un teixit que ella mateixa va bordar amb dibuixos amb un aire ètnic.
Elisenda Capdevila reconeix que sempre representa “un repte molt engrescador quan rebem l’objecte per transformar-lo en una obra, activa la imaginació, que avui en dia està molt en desús”. En el seu cas, el primer pas és “oblidar tot allò que reconec en l’objecte proposat i intentar mirar-lo com si el veiés per primer cop, com un nen”. Després investiga: el material, la forma, el color, el doblega, l’estira... fins que l’objecte mateix suggereix què vol esdevenir. En aquest cas, “una papallona nocturna, una mica estrafolària, de color de fang, arrugada”.
Un d’aquells famosos tests de Rorscharch és el que li va venir al cap de forma immediata a Albert Galindo. “Per la porositat del paper sense tractar, l’aplicació de la pintura hi havia de tenir forçosament un punt d’aleatòria… i pensant en això, vaig recordar el test de Rorscharch, famós psiquiatra que va idear aquelles deu làmines amb dibuixos abstractes i simètrics, que servien per intentar classificar les pulsions inconscients dels pacients”. La seva proposta és un homenatge al científic, “pintat amb gotes de cafè, proposant el joc d’imaginar semblances i captar les tendències de cadascú”.
Míriam Martínez parla d’una “vida filtrada”: ens han ensenyat a dir que tot està tot bé, argumenta, “a somriure encara que no ho vulguem, a posar filtres… però d’aquells que amaguen, d’aquells que volen fer veure que tot és perfecte”. No obstant això, “la vida també és bona quan no és de color de rosa, quan no és perfecta, quan no estàs bé. És en aquests espais on la vida es torna humana i, sobretot, sincera”. Així que la peça amb què compareix a la Cuina parla sobre això, “de la bellesa imperfecta, de la hipocresia amb què sovint ens protegim i de la necessitat de recordar-nos que el filtre més sincer és el que no filtra”, en resum, “que mostrar-nos tal com som, sense disfresses, també és una forma de vida i que no cal voler sempre aparentar que tot ens va bé”.
A Jose Travé el que la va inspirar va ser la sèrie Los Caprichos, de Goya, en particular aquell que l’artista va titular El sueño de la razón produce monstruos. A partir de l’object trouvé i amb l’imaginari goyesc al cap, a Travé li van sortir uns filtrasomnis que, amb una paleta de color discreta -vermells, ocres, beix-, intentant aturar els malsons.
L’exposició és, novament, proposta articulada pel “nucli fort” del desaparegut Aparador. “Sense aquell espai, ara només tenim ocasió de trobar-nos de manera puntual, però una de les cites estables de l’any és precisament aquesta exposició del Mallol”, apunta Travé. Troben a faltar, admet, la versatilitat i l’obertura al públic d’aquell espai, “que també era fàcil de muntar, perquè ara, per omplir sales grans, necessitem molta obra” i, tot i que algun local de restauració esdevé sala d’exposicions ocasional, “s’agraeix, però no és ben bé el mateix”. Així que l’Aparador, “és ben cert que tots l’enyorem”.
Més enllà de la proposta que porta el nom de l’antiga ferreteria, el pati de la biblioteca de Sant Agustí també exhibeix un conjunt d’obres d’artistes de quilòmetre zero, les incloses a la proposta El cosí d’Estamariu, que prèviament es va mostrar al poble que li aporta el nom.
