Sabíem per l’historiador Jordi Buyreu del paper decisiu que el bisbe Simeó de Guinda va tenir en el manteniment de la cosobirania, l’autogovern, la neutralitat i els privilegis fiscals després de la Guerra de Successió espanyola, en què els nostres rebesavis van cometre el monumental error d’apostar per l’arxiduc Carles d’Àustria. El perdedor, ja saben. Als catalans, aquesta mateixa pífia els va sortir caríssima. Contra tot pronòstic, a nosaltres, no.

I tot, sosté Buyreu, gràcies al bon Simeó, un heroi tan desconegut com inesperat al qual podríem anar rumiant d’afegir-ne un altre de tant o més pintoresc: Napoleó Bonaparte, emperador dels francesos des de l’abril del 1804, rei d’Itàlia des de març de 1805 i, atenció, copríncep d’Andorra exactament des que el 27 de març de 1806 va firmar a les Tulleries el decret imperial que restituïa la quèstia, en suspens des del 1793, quan bufaven els vents revolucionaris i els col·legues de Robespierre destacats a l’Arieja es van negar a acceptar el que consideraven —comprensiblement— un tribut de reminiscències fiscals. Honorable gest de fraternitat revolucionària del qual es compleixen 210 anys: l’Arxiu Nacional ha volgut celebrar l’efemèride publicant a la xarxa la còpia manuscrita —i firmada del puny i lletra de l’emperador!— dipositada fins al 1993 a l’Armari de les Set Claus i des d’aquest any dipositat al mateix Arxiu.

El cas és que, amb la quèstia, la França revolucionària renunciava també a la cosobirania, i els natius d’aquest racó de món nostre perdien de passada tot el que això comportava: la secular neutralitat, en deixar el bisbe com a únic sobirà, i sobretot, sobretot, els privilegis fiscals i duaners. Ras i curt: el modus vivendi del país. S’entén que els Molt Il·lustres consellers s’afanyessin a enviar una delegació per mirar de desfer l’equívoc i retornar a la condició de súbdits. Això va ser el 1801, i Napoleó s’ho va prendre amb calma imperial: cinc anys, exactament, fins que el 27 de març de 1806 ordena que es torni a nomenar veguer, que es reinstauri l’acord del 1767 que permetia la importació de bestiar i de cereals i, és clar, que s’accepti “la redevance annuelle de 960 francs que le val d’Andorre payait à la France avant la révolution”: la controvertida quèstia, vaja.

Finalitzava així, a cop de decret, un decenni llarg d’incertesa institucional, agreujada —diu Buyreu al Diplomatari del segle XVIII— per la mort del bisbe Boltas, el 1795, i la vacant a la Mitra que es va allargar fins al 1797. Andorra recuperava l’statu quo prevolucionari, la cosobirania, l’equilibri franco-espanyol i —no ens els descuidéssim— els privilegis fiscals. Però, ¿què hi guanyava, Napoleó? Opina Susanna Vela, aquí amb el barret d’historiadora, que poca cosa, a banda de satisfer la vanitat personal d’afegir un altre títol a la col·lecció, i els hipotètics rèdits estratègics de disposar del pas franc per Andorra en cas de guerra amb Espanya. Però els efectes més decisius del decret imperial es van projectar sobre el futur de tot el país. Fins al punt que Vela i el també historiador David Mas coincideixen que molt probablement, sense la cosobirania reinstaurada per Napoleó, Andorra hauria acabat integrant-se a la corona espanyola.

Mas deia fa deu anys, en ocasió del segon centenari del document i l’exposició reglamentària que es va fer llavors a la casa d’Areny-Plandolit, que com a molt tard a mitjans del segle XIX, en el context de les guerres carlines, Espanya s’hauria acabat cruspint el mos andorrà. Hauria calgut la connivència francesa. Potser amb una mena d’acord do ut des —et dono perquè em donis— sense que els interessats hi tinguessin gaire a dir. En altres paraules: Andorra a canvi de Llívia, o de la Vall d’Aran, o de totes dues a la vegada. El que sembla inimaginable, concloïa Mas, “és que Andorra s’hagués mantingut independent fins als nostres dies”.

De la mateixa opinió és Vela: “Sense el tradicional contrapès francès, Andorra s’hauria acabat diluint en la corona espanyola, potser per la renúncia del bisbe, o simplement pels fets consumats”. Conclusió: si aquest tros de món és avui un país independent i sobirà és en gran mesura gràcies al bisbe Simeó... i a Napoleó Bonaparte. Ah, sí, és clar: i també en aquells rústics però murris consellers que van saber seguir al peu de la lletra la sàvia màxima de Fiter i Rossell. La 37, exactament: “Per ningun motiu redimir-se de la quèstia i drets que les valls paguen als coprínceps.”