Com que és un llibre de relats, tot i que ell digui que les estampes centrals no són pròpiament relats, sinó el que hi ha just abans que un artefacte literari es converteixi en relat –una escena, una situació, un gag, una intuïció que no porta necessàriament enlloc– i tot que estigui dividit en tres parts considerablement unitàries, Friccions –l’ombra de Borges és allargada– es presta a ser llegits de forma aleatòria. I si no, és igual. Así és com m’agrada llegir els llibres de relats.
Doncs bé: si vostès són dels meus, comencin per Rosebud, al tercer bloc. Potser ho haurien fet igualment, per l’eco cinèfil del títol. Però és possiblement el més rodó del volum, i resumeix a més algunes de les dèries que travessen la col·lecció. El prota és un tal Jacob, que es guanya la vida fent de Pare Noel –no els han vingut al cap des d’Opiniones de un payaso fins a L’home que treballa fent de gos? El Jacob fa servir d’atrezzo un trineu que es diu, és clar, Rosebud, i té una jefa odiosa com ella sola que respon, atenció, al nom de Magda Scrooge, molt dickensià. La tírria que semblava insuportable es comença a desfer com un glaçó en un vaset de whisky el dia que la sent cridar al seu gos, un pinscher especialment desobedient:
–Rosebud! Rosebud!
Casualitat? Detí?
A l’Iñaki contista, que és l’Iñaki primigeni, per no dir essencial –les novel·les aporten consistència, pes específic, nom, però un és el que és, i Rubio és contista, que volen que els digui– li interessen des de sempre, posem que des de Trencadís, els episodis quotidians, aparentment anodins, que obren portes inesperades no direm que cap a una altra dimensió, però sí en un costat inesperat de l’existència. No s’atreveix a dir-ne fantàstic, pero se li acosta molt i Calders, que en sabia una mica, d’això, en deia la veritat oculta. L’Iñaki hi transita amb naturalitat, sense concessions sobrenaturals ni fantàstiques, amb un puntet de molt subtil humor, estil Mendoza. I és aquest barret d’explorador de l’altre costat del mirall el que més ens agrada. En un altre dels relats –L’altre (esborrany), que tanca el llibre– porta a les últimes conseqüències el tema del doble, especialment inquietant, a compte d’un escriptor argentí, ara no recordo si també professor, que es diu Iñaki Rubio –Marc Cortès ha portat aquest malson a l’extrem: al seu poble, Organyà, hi ha un altre escriptor que es diu exactament com ell– i en un tercer, Smart TV, que beu directament de La rosa púrpura del Cairo, la Meri s’escarxofa una nit al sofà, engega la tele i el presentador del Telenotícies –Ramon Pellicer, el guapo– salta de la pantalla a la sala d’estar, o la quarta paret, i ella, al plató de TV3.
Friccions (Medusa) és una mena d’antologia de l’obra curta que Rubio ha anat escrivint per pur plaer, perquè “las cosas hay que hacerlas con desdén” i perquè, com ell diu, “escriure contes és la meva manera de viure”, mentre s’embarcava en Morts, qui us ha mort? i Pau de Gòsol. Una mena de subproducte per alliberar-se de la tensió i les cotilles de la no-ficció. Hi ha qui considera que la distància curta és un gènere menor, pura gimnàstica. En el cas de Rubio, ho puc dir?, és precisament el contrari.
