El final de l’estiu cavalca cap a l’inici del nou curs i a l’Institut de Música de la capital professorat i pares d’alumnes es manifesten neguitosos perquè a la incertesa de la situació sanitària s’hi afegeix la manca de la solució que el Comú s’havia compromès a trobar pel descontentament i les discrepàncies que enfronten una (bona) part del professorat amb el “funcionament i lideratge” del centre. El conflicte intern, recordem-ho, va sortir a la llum pública quan a finals de gener la cap d’estudis, Cristina Gallart, va dimitir, per discrepàncies amb el cap de servei, David Sanz. La segona dimissió per motius similars en un període relativament curt de temps, perquè el 2016 ja ho havia fet la també fins aleshores cap d’estudis, Míriam Manubens. 

La situació era prou greu, sobretot després que el 80 per cent del professorat fix del centre signés una carta lliurada a la cònsol major, com perquè Conxita Marsol es comprometés a buscar una solució abans de setembre. Quan queden a penes dues setmanes per a l’inici de curs el professorat no ha rebut cap resposta ni proposta. Des del Comú es van limitar a respondre la pregunta  plantejada recentment per aquest rotatiu tot dient que “a causa de la covid-19, s’ha endarrerit la qüestió de l’Institut de Música. S’hi continua treballant”.

Discrepàncies

Fonts del professorat han reconegut que inicien el curs enmig del “desànim” i la “decepció” per aquesta manca de solució al conflicte intern. Són discrepàncies “personals i de fons” amb l’actual direcció. “Hi ha una divergència en la manera d’entendre la pedagogia, però si només fos això ho podríem resoldre”, apunten. El problema, hi afegeixen, s’agreuja amb certes formes, el tracte personal i la “presa de decisions de manera unilateral, sense consens”. 

Un altre dels motius que hi hauria darrere d’aquesta dissonància i la divisió entre el professorat és el que un sector considera un greuge comparatiu: els que s’hi incorporen avui ni que sigui com a eventuals han d’estar en possessió del títol superior corresponent, que en canvi no s’havia exigit en el passat a una part dels docents que hi continuen. 

Amb tot, matisen, són els problemes derivats de les relacions interpersonals –algun docent hauria arribat a demanar ajut psicològic, sembla ser– els que més preocupen si més no una part de l’equip docent. “Estem força cansats, això no serà un tema que el Comú pugui escombrar fàcilment sota la catifa”, insisteix algun dels professors.

Carta lliurada al març

El mes de març, com dèiem, una bona part del professorat hauria signat i lliurat a la cònsol una carta on manifestaven el seu descontentament amb la situació, la preocupació pel funcionament i manca de lideratge. Marsol hauria aleshores iniciat una volta de reunions, tant amb els implicats com amb qui pogués aconsellar-la, incloent-hi dos assessors del Comú, Josep Maria Escribano (havia estat director del conservatori durant més de dues dècades) i Gerard Claret. 

Les setmanes de confinament van aturar aquesta activitat. El que lamenten els afectats és que des del reinici de la vida –diguem-ne normal– no sembli haver-se fet cap passa endavant. “Alguna reunió més, potser, i després ja vam entrar en les vacances escolars sense tenir-ne cap altra comunicació”.

De moment, s’enfronten al nou curs, que començarà tot just després de Meritxell, sense que hi hagi cap d’estudis per substituir la dimissionària Gallart. Potser, confien, els presentaran una solució coincidint amb el retorn a les aules. Però tot i així consideren que hauria trigat massa i que el Comú hauria hagut de donar una resposta al juny, abans de l’aturada estiuenca. S’haurien estalviat molts neguits i haurien pogut preparar el nou any escolar, que ja serà prou dur i complicat pel que fa a les mesures sanitàries, amb més confiança.

 

Damunt de la taula

A falta de notícies oficials sobre el que cuina el Comú, el que circulen són informacions oficioses (de les que sovint tant s’atansen a la realitat) sobre les solucions que estaria barallant la cònsol. Una d’elles apuntaria a l’opció de situar al capdavant de l’escola un gestor, algú procedent de l’àmbit educatiu del país, encara que amb res a veure amb la música. Seria una manera de fer tornar el riu a la llera encara que quedés al marge de la qüestió pedagògica. L’altra (o potser serien complementàries) passaria per ascendir Efrem Roca –si l’hi han proposat i si acceptés– professor de saxo i organitzador del Sax Fest. Una “bona opció”, assenyalen algunes veus, tant com a músic com per les capacitats de gestió.