El FeMAP d’enguany tancava les portes a la Seu d’Urgell amb dos concerts al Seminari. El primer, dimecres passat, l’oferia el grup Gli Incogniti, una formació de renom que va omplir la sala de gom a gom. El repertori ofert pel quartet –compost per viola de gamba, clavicèmbal, violí i traverso o flauta travessera– se centrava en l’amistat entre Händel i Telemann i com aquests llaços van influenciar la seva música. Aquest darrer músic, tal com va apuntar la violinista Amandine Beyer, no acostuma a ser gaire interpretat en l’actualitat. Potser per això sorprèn que una de les peces triades d’aquest compositor de Magdeburg –en concret el Quartet o Suite TWV43 e4– també hagués estat triada per la formació Sweet Noyse en el concert que van oferir a Estamariu pocs dies abans, també dins el FeMAP. A Estamariu, l’església és molt més petita i baixa de sostre que la del Seminari; la flauta dolça hi ocupava el lloc del traverso i es trobava tocant a la vora del violí, en lloc de fer-ho als extrems de la formació. Sense pretendre-ho, ambdues formacions van permetre als afortunats oients que van assistir als dos concerts gaudir d’un reeixit experiment musical.
El concert de dissabte, que acollia el Bach Collegium Barcelona, proposava fer un viatge que travessava el segle XVII mitjançant les interpretacions d’un seguit de peces compostes per músics que havien influït en Bach i que es caracteritzaven per la seva llibertat compositiva. Això volia dir portar els instruments als límits, tot fent gala de l’Stylus Phantasticus que donava nom al concert. Uns quinze bancs enrere d’una sala que tornava a estar plena a vessar, dos oients lluïen unes samarretes on es podia llegir “Jazz” i “Ramones”. De manera inconscient, prolongaven aquest viatge musical recordant un estil i un grup punk que també van frisar per eixamplar els límits musicals.
Si bé el concert oferia la possibilitat d’escoltar obres de compositors poc coneguts com Rosenmüller, Muffat o Reincken, poc abans d’acabar ens va oferir una obra que ha deixat més petjada i que és d’aquelles que es podria dir que escoltem cada dia, potser sense saber-ho, atès que a les nostres orelles els agrada aquesta estructura harmònica i l’escala d’acords. Facin la prova: els costarà poc trobar a la xarxa el que li deuen cançons com ara Let it be dels Beatles, With or Without You d’U2, Aerosmith amb Crying o Basket Case del grup punk Green Day, o fins i tot l’himne de la Unió Soviètica, al Cànon en Re de Johann Pachelbel. Tan conegut és que, després dels aplaudiments de rigor, fins i tot els músics ens van recordar que s’acostumava a interpretar conjuntament amb la Giga.
I sí, el concert va acabar amb un trio de Bach. La peça de regal, que el públic va agrair amb grans aplaudiments, va ser el segon moviment de la Suite número 3 BWV 1068, prou coneguda pel públic assistent i que també ha servit d’inspiració a grups que han aconseguit triomfar, com ara Procol Harum amb A Whiter Shade of Pale. No els negaré que poder destriar tots aquests lligams és un dels motius pels quals, tot i que tot just hagi tancat les portes, ja estem esperant el pròxim FeMAP amb candeletes.