No tindrem gaires vegades el raríssim  privilegi de publicar el quasi-inèdit d’un membre del boom, ni que sigui per haver-ne inventat el nom. Això és el que va fer Luis Harss a ‘Los nuestros’ (1966). En aquest breu text relata la gènesi de ‘Solamente una vez’, la biografia amb què Medusa es va estrenar el 2021.

[El culpable de tot plegat va ser el documentalista argentí Eduardo Montes-Bradley, coautor amb David Gálvez de Cortázar sin barba. Va ser ell qui els va posar en contacte, posem que el 2013, i des d’aleshores han cultivat una relació epistolar d’estirp borgiana: prop de mig miler de cartes i de correus transatlàntics, fins al punt que Luis Harss va ser un dels primers lectors de Cartas muertas, quan encara era una novel·la eminentment llatinoamericana (i en castellà). Gálvez l’havia descobert als anys 90 i gràcies a Los nuestros, el  llibre fundacional  d’entrevistes que va donar carta de naturalesa al boom  –des de Cortázar a García Márquez, Vargas Llosa, Carlos Fuentes, Onetti i companyia. De fet, va ser ell, Harss, el primer a parlar de boom. Després se’n va mig penedir, però aquesta és una altra història. El cas és que l’obra d’aquest escriptor mig xilè i mig ianqui va molt més  enllà de la crítica i no s’havia publicat mai en castellà. Fins que Gálvez s’hi va quedar enganxat: l’ha llegit gairebé tota, diu, i quan amb Oliver Vergés es van llançar a l’aventura editorial amb Medusa semblava natural estrenar la col·lecció en castellà amb un autor llatinoamericà, la dèria de Gálvez, i fer-ho a més per Harss. Podia haver sigut qualsevol altre títol perquè tots els seus eren inèdits en castellà. I ho són encara. Harrs preferia debutar en el mercat en espanyol amb un llibre “amable”, lluny de l’experimentalisme de la seva obra de creació. Per això l’escollit va ser Solamente una vez, memòries d’infància i de joventut d’un escriptor amb dos, tres o quatre pàtries literàries. Si tenim sort, li’n seguiran més. Demà, en fi, i per tancar el cercle, la biblioteca García Márquez de Barcelona –la millor del món el 2023, poca broma–  programa una tertúlia a sis mans en què el periodista Xavi Ayén, la lingüista Begoña Méndez i el catedràtic Antoni Martí Monterde dissertaran sobre l’obra de tres oblidats feliçment rescatats per Medusa: Teresa Wilms Montt (En la quietud del mármol), Roberto Arlt (Viaje terrible) i naturalment Harss. Per obrir boca, aquí tenen en exclusiva aquest breu text que relata la gènesi de Solamente una vez, que només s’havia publicat fins ara a la revista digital Zenda, per primera vegada en paper i en català. I ara, per fi, el quasi-inèdit]

***

En general jo no he estat gaire rememoratiu. Sempre vaig pensar que la meva vida era avorrida, que no podia interessar gaire ningú. Però de cop i volta em vaig despertar a la idea que un hom és un invent i el que recorda és una ficció. També, amb els anys, en allunyar-se la infància, un sent que és una altra persona i es desperta la curiositat per aquell ésser mig oblidat. Solamente una vez, a diferència dels meus altres llibres, no em va costar cap esforç. I no em va importar la documentació. Volia recordar coses idiotes o estranyament emotives, com la inexplicable passió pels boleros que m’acompanyaven en les meves soledats o la felicitat d’un viatge en tramvia a l’alba. El meu barri de boires, en un Buenos Aires peronista fosc, la meva sensació de ser sempre un desconegut entre la meva pròpia gent. Són realitats i també invents que generen imatges, ocells que volen.

També volia recordar, inventar, el meu pare, a qui vaig conèixer molt poc, i expressar d’alguna manera l’horror que he sentit sempre pels llaços de família. Em vaig criar com un “chico bien”, amb estius de sol i mar, i vaig ser tot el que això significa, però sabent que d’amagat era una altra cosa. Després, a la vida, no vaig ser ningú, tot i que vaig voler ser algú. Són els meus temes, que em proporcionen impuls. A Solamente una vez em vaig oblidar de les meves mediocritats i em vaig interessar per les meves rareses.
Vaig aprofitar escrits juvenils, les incoherències d’un diari personal que vaig mantenir durant uns mesos als dotze anys, i les cartes d’un company pedant amb una mare que llegia l’Ulisses de Joyce.

Em va encantar recordar les excentricitats de la meva àvia alemanya que m’ensenyava francès, els afectes reconfortants d’una senyora anglesa que emparava orfes i va morir abandonada a l’asil de l’Exèrcit de la Salvació, i l’humor d’un d’aquells “oncles” bonassos d’aleshores que duien els nois als programes de cine i que, tot i que s’estiguessin morint, “duien riures dins el barret”.

Tot això em va tornar de seguida, per això em va semblar que valia la pena anotar-ho. Vaig caminar somnàmbul (encara puc) en la meva altra vida, vaig viatjar mentalment en avionets que tremolaven mentre sobrevolaven les muntanyes, vaig viatjar en vaixells en èpoques d’ombres, vaig inventar coses que no recordava i en vaig amagar d’altres a la vista de tothom.