Diari digital d'Andorra Bondia
El turment de l’estrep, penjar el reu pels polzes –i per l’esquena!– segons un dibuix suís del 1568.
El turment de l’estrep, penjar el reu pels polzes –i per l’esquena!– segons un dibuix suís del 1568.

Inquisidor bo, jutge dolent


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: Johann Jakob Wick / ‘Se’n parlave... i n’hi havie’

L’escepticisme de Jeroni Morell contrasta amb la dèria fetillera de Damià Simó, martell de bruixes.

Va tenir sort, molta sort, Joana Montanya, més coneguda com la Toneta d’Encamp. Ella va ser una de les prop de deu dones –i un “minyó”, Perutxo Tonet, fill de Joana– que van caure a les urpes del tribunal de Corts en la cacera del 1574. Va tenir sort perquè la Toneta és l’única de qui sabem fefaentment que es va deslliurar del patíbul. Altres dues companyes seves, Margarida Sabatera, d’Encamp, i Na Perota d’Escaldes, van acabar penjades de forca ben alta; de la laurediana Antònia Joanica i de Na Riba d’Encamp no se n’ha conservat el procés sencer i en desconeixem el destí, però amb els antecedents de la Sabatera i de la Perota no conviden a l’optimisme, i Caterina Tomassa, de les Bons, va ser desterrada.

Però tornem a la Toneta, que va reconèixer haver enverinat un cert nombre de veïns, un clàssic, i haver estat iniciada en les arts de la bruixeria per la Sabatera i Na Perota, que li van fer trepitjar la creu, renegar de Déu i prendre el Diable per senyor. Un altre clàssic. El cas és que quan la Toneta ja es devia veure a la forca, va i el seu cas, i només el seu, va arribar a oïdes del Sant Ofici, que ens va enviar l’inquisidor Jeroni Morell per informar-se in situ. L’excusa? Que el crim d’apostasia del qual se l’acusava corresponia a la jurisdicció inquisitorial, i no a la civil.

El bon doctor se la va endur a Barcelona per tornar-la a jutjar segons els estàndards del Sant Ofici, molt més garantistes que els de Corts. A Barcelona, la Toneta va alegar que “quando le tomaron su confessión havía bevido vino y no estava en su juyzio”, que alguns dels testimnonis que havie declarat contra ella li tenien “enemistat manifesta”, i que es basaven majoritàriament en la “simple fama o rumor veïnal”. El cop de gràcia per eludir l’acusació de Corts, diu el procés, és que ”el juez seglar le yva preguntando si havía renegado de Dios y tomado el diablo por señor y las demás cosas que en su confesión se dize haver dicho, y prometiéndole que la libraría si lo dezía, y que ella yva diziendo que sí, pero que era falso”. Indicis tan agafats pels pèls i pràctiques processals tan dubtoses van servir perquè el Sant Ofici l’absolgués.

Una excepció, diu l’historiador Pau Castell, al destí habitual que van patir als anys centrals del segle XVI i XVII les dones que eren acusades del crim nefand de bruixeria, i que il·lustra el diferent tracte que una mateixa acusació rebia segons la jurisdicció que la jutgés: la civil, és a dir, Corts, acostumava a ser implacable; el Sant Ofici practicava un prudent escepticisme.

Simó, l’implacable

El cas de Toneta, amb el doctor Morell com a oportuníssim àngel de la guarda, és un del centenar i mig que recull Castell al portal Terra de bruixes, que ressenya les caceres de bruixes que es van succeir per aquí dalt entre el 1430 i el 1689 i que situen el nostre racó de món com un des d’epicentres de la bruixeria pirinenca i europea dels segles XV, XVI i XVII. Però al costat del bon inquisidor, l’historiador posa la contrafigura de micer Damia Simó, jutge de les Valls als primers decennis del segle XVI –va traspassar el 1528– i que va demostrar un especial zel en la persecució de bruixes i fetilleres: “En el obispado de Urgel hay muchas, las quales han fecho y cada dia hazen muchas muertes”.

Simó, en fi participa activament en el procés d’una desena de dones, com a mínim, i el 1517 eleva una queixa a la Suprema –l’òrgan màxim del Sant Ofici– per delatar les pegues que la Inquisició de Barcelona posa a la seva cacera: Dolça Narbona de Vila, que reconeix en un procés del 1521 i sota turment tenir “un galàpet”(!), haver fabricat metzines per provocar garniots i mort un nen de casa Sabaté d’Encamp, toca prudentment el dos abans que la facin desfilar per la forca. Però no totes tindran tanta sort.

Maria Martina del Tarter, acusada de la mort d’un fadrí de casa Duran de Prada Redó, i a qui s’intervé en una bosseta un “fragment d’ós” i un pessic de pols de color groc –un trosset de crani infantil (!!) i pólvores d’arsènic, segons l’informe “pericial” que perpetren el metge, l’apotecari i el barber– és desterrada a perpetuïtat, destí molt més benèvol que el que van patir la seva mare –va ser cremada– i la seva germana –penjada. Maria havia acabat confessant després de patit el turment de l’estrep i de ser obligada a empassar-se una cèdula amb paraules sagrades i a beure aigua beneïda amb unes gotes de cera sagrada (!!!). Qualsevol no cantava.

També va passar pel turment de l’estrep, amanit en aquest cas amb una sessió de “foc als peus”, glups, Marta Guisalda d’Aixirivall. Va reconèixer els càrrecs, és clar, i va acabar a la foguera: era el 1516, i aquest va ser també el destí de Na Naudina de Canillo. D’altres dones que van passar per les mans del jutge Simó –les fadrines Maria i Miquela de la Mosquera (1521), Na Salasarda de Prats (1514) i Na Ponseta de Canillo (1518)– en desconeixem el final. Però jo de vostès no em faria gaires il·lusions.

Pere Abella, un altre just

No va ser el doctor Morell l’únic jutge escrupolós amb què es van topar algunes afortunades bruixes andosines. En el judici d’Antònia Martina del Tarter, que va tenir lloc el 1551, la defensa va tenir l’habilitat de demanar l’opinió de Pere Abella, jutge del capítol d’Urgell. L’home va considerar “erroneam, improbabilem, non verosimilem” la confessió d’Antònia, obtinguda sota l’amenaça de turment. Exactament, la pobra dona va admetre haver causat golls a un nen i, atenció, haver enverinat el marit, el gendre i, de passada, els porcs (!) de casa Call i les gallines (!!) de casa Vidal. I encara, perquè també li engiponaven la mort d’un tal Peyrot de les Bordes. No va ser absolta, però tampoc va acabar a la forca, que amb aquests càrrecs sembava el seu destí fatal: Antònia va ser condemnada a desterrament. Val a dir que Abella va ser cridat el 1551 pels “homes de les valls”, espantats per la voracitat del tribunal de Corts: sospitaven que la dèria de confiscar els béns de les suposades bruixes responia a una poc dissimulada voluntat recaptatòria. Abella sostenia hàbilment que si eren realment culpables d’heretgia havien de ser perseguides per la justícia eclesiàstica, no per la secular, que Corts només les podia perseguir per homicidi, i que en aquest cas no era possible confiscar-los els béns.

Andorra
Terra de bruixes
Pau Castell
portal
Damià Simón
Damià Simó
Jeroni Morell
Inquisició
Sant Ofici
estrep
turment
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic