Diu Eric Jover que ahir es va inflar a firmar i dedicar exemplars de Divendres 13, que és la primera vegada que escriu i que publica un llibre, que molt probablement no es repetirà, i que per tant posa l'ànima a cada dedicatòria. Una dedicatòria "personalitzada", convé Joan Martínez Benazet, coautor de la criatura, "i preferiblement llargueta, encara que no se m'entengui la lletra, ja que el lector s'hi ha gastat uns diners i s'ha pres el temps i la molèstia de venir fins aquí, què menys que estar a l'altura". Tots dos porten alguna idea precuinada, admeten, però acaben confiant en la improvisació: "Tants anys tractant amb pacients donen certa seguretat, no m'he quedat mai en blanc", diu Benazet, una mica xuleta.
Com es tradueixen, a la pràctica, aquestes bones intencions? Doncs exactament així: "Estimada Àngels: tu més que molta gent sap que la pandèmia va ser un moment molt dur [cal dir que l'Àngels va passar per l'UCI i va necessitar ventilació mecànica]. Aprofito la dedicatòria per agrair-te tota la teva feina per la divulgació científica. Gràcies per tot el que fas per Andorra". Aquest és l'Eric; el Joan remata: "Com ens vas fer patir! Aquest llibre és perquè aquells moments no passin a l'oblit". I tot plegat rematat, atenció, amb la caricatura d'un SARS-CoV-2, el virus de la Covid, vaja, dibuixada per Jordi Planelles i que s'han fet imprimir en un tampó. Tot molt pro. És clar que venien entrenats perquè a la presentació escaldenca ho van petar.
Una altra de les triomfadores de Sant Jordi, Maria Cucurull, adapta sobre la marxa un esquelet bàsic i multiusos. Sap del que parla, perquè és el seu tercer Sant Jordi. Amb 100 coses que has de saber sobre Andorra, diu, l'esquema era: "Espero que gaudeixis amb les... [i aquí, fletxa cap al títol] que fan que el nostre país sigui tan gran", amb variacions; a Jo en dic llom però l'àvia en deia llomillo va optar per la síntesi –"La nostra llengua és el nostre gran tresor"– i amb Coca masegada, la sorpresa grata d'ahir, la cosa li ha quedat així: "A la Francina, feliç de dedicar-li aquesta història de corrupció i amor! Espero que passis una bona estona!".
Jorge Cebrián també sap el que es cou en aquesta mena de cita a cegues estil First Dates que és el ritual de la firma, on autor i lector se la juguen en la distància curta. Però feia tres lustres, des de Els andorrans als camps de concentració nazis, que no sortia a la plaça. Ahir hi tornava amb L'estafador que va ser rei d'Andorra: "Si no el conec, li demano una mínima informació personal, si ha vist o no el documental, si coneix els personatges, per escriure una dedicatòria una mica més elaborada". Entén, celebra i disfruta el ritual de la firma, tot i que tan sols l'ha practicat una vegada com a lector –"A Madrid, fa molts anys, que em vaig creuar Carlos Ruiz Zafón pel carrer, i casualment duia un exemplar de La sombra del viento a sobre, però reconec que no soc dels que faria cua per una firma". I de la teoria a la pràctica. A ell li queden així: "Per al Jesús i la Carmeta, excel·lents veïns i persones. Desitjant que aquest llibre us descobreixi la vida d'un personatge fascinant. Amb tot el meu afecte".
Després hi ha Josep Maria Mangot, que és de l'escola d'Albert Villaró. Com ell, Mangot il·lumina la dedicatòria amb una breu il·lustració. És cert que juga amb l'avantatge que s'ha passat la vida dissenyant i, per tant, dibuixant. Però ara no ens posarem llepafils. En fi, que Mangot il·lumina els exemplars de L'illa en flames, la seva primera i molt marinera novel·la, amb la silueta del Valent, el pailebot de tres pals que té un paper destacat en la trama. A Txema Díaz-Torent (Xarnego) Déu l'ha cridat pels camins de la crònica urbana i generacional, però no del dibuix, i tot i que no es refia de la seva capacitat d'improvisació –"Seria molt ingrat castigar el lector que ha tingut la deferència de venir, amb un xurro"– al final li queden dedicatòries enigmàtiques com la següent: "Aquest Xarnego és per a la Laura, perquè explica aquest món estrany en línies separades". També és dels exquisits: només perdria el món de vista per demanar una firma si se li posés a tir Eduardo Mendoza. Que d'altra banda és dels que es limita literalment a firmar. Ni dedicatòria ni res. Doncs si no és Mendoza, Gálvez fa cua, diu.
Albert Ginestà, que sense arribar a les xifres estratosfèriques d'un Eloy Moreno –rècord Guinness recordin: 11.088 firmes en dotze hores– és probablement qui en té el cul més pelat –Atles de les ombres és el seu vuitè llibre publicat– en porta per si de cas alguna a la cartera "per no fer esperar gaire en el cas hipotètic, molt hipotètic, que se'm faci la cua que li neguiteja tant al Txema". La seva fa així: "Els llibres només existeixen quan algú els llegeix. Gràcies per donar-li vida a aquest". Funcional ho és. Pol Bartolomé (La font dels diamants) fa tot el contrari i confia cegament en la intuïció i el rampell, "per al bo i per al dolent", mentre que Laura Tomàs (Matermorfosis) és de les prudents –"Espero que aquests relats et toquin i et transformin", amb variacions– i es confessa especialment mitòmana, sobretot si se'm posa a l'abast un autor de ciència-ficció, terror o fantàstic: "Vaig fer una horeta llarga de cua per una firma d'Anna Starobínets, i alguns dels tresors de la meva biblioteca són els llibres firmats per Emilio Buesa i Ricard Ruiz Garzón, entre d'altres.
I acabem amb Nil Forcada, segona novel·la (Teoria del ridícul, la primera va ser Tolls) però primera sessió de firmes. Un altre que no s'ho prepara, que surti el que hagi de sortir i que déu ens agafi confessats –"Per exemple, si t'hagués de firmar a tu, hi posaria una cosa així com "Per al pirata del periodisme andorrà"– i un altre que no es veu passant per la tortura de les cues, "tot i que sí que tinc llibres firmats: el que em fa més il·lusió és El viaje vertical, de Vila-Matas. M'hi va posar un lacònic 'Para Nilo', però en faig prou. I Xarnego, és clar".
Això: és clar.
