Primer, els fets incontrovertits, tal com han quedat fixats a l’exhaustiva monografia que li dedica l’historiador Oliver Vergés a La Nova Reforma del 1866: entre l’abril i el maig d’aquell any, una facció liderada per Guillem d’Areny-Plandolit i Antoni Moles, amb el suport de 523 dels 781 caps de casa i l’aval explícit del bisbe Caixal, va destituir el Consell General legítim, va instaurar una Sindicatura provisional, va modificar el sistema electoral i va convocar unes eleccions de les quals van sortir naturalment elegits els candidats reformistes. Entremig, recordin, l’incident del 19 de maig a la Massana, amb tres centenars llargs de partidaris dels reformistes armats davant del centenar de fidels que li quedaven a Joaquim de Riba, el síndic deposat. Va quedar en res, però podria haver encès la guspira de la guerra civil i va establir un precedent: d’ara endavant, l’ús d’un cert grau de violència seria recurrent a l’hora de dirimir diferències polítiques.

El context: la gravíssima crisi econòmica derivada del tancament de les fargues i de la reculada de la ramaderia tradicional; i les conseqüències: ampliació del cens, perquè en endavant podrien votar els caps de casa majors de 25 anys, principal reclamació dels reformistes, i refundació del Consell General, que passava a ser un òrgan escollit directament pels ciutadans –fins aleshores, els cònsols en exercici i els que els havien precedit ocupaven de forma automàtica el càrrec de consellers generals.
Recordin que estem parlant d’una Andorra essencialment classista, per no dir caciquil, en què els anomenats caps grossos –deu famílies a tot estirar a cada parròquia, aventura Vergés– eren els que tallaven el bacallà i es repartien literalment a dit les institucions. El sistema electoral es traduïa a la pràctica en un procediment senzillíssim i que no deixava lloc a la sorpresa: “Els consellers vells elegeixen els nous”– i les gestionaven sense donar explicacions a ningú.

La historiografia oficial ha assumit  sense manies la terminologia  –i el marc mental, és a dir, el que avui en diem relat– dels reformistes i s’ha acabat referint a aquest episodi liminar amb el nom de Nova Reforma, que dona una imatge de continuïtat, d’ordre i de consens que està lluny d’encaixar amb el clima prebèl·lic que descriu Vergés. Tampoc podem oblidar el context europeu: veníem del cicle revolucionari del 1848, que havia instaurat règims liberals a mig Europa, i aquell 1868 en començava un de nou, amb la Gloriosa a Espanya (1868), la unificació d’Itàlia  (1870) i la Comuna de París (1870). 

Amb tot el que precedeix, ens podem quedar amb la terminologia tradicional, aquesta Nova Reforma tan prudent com asèptica i probablement inexacta? Ens hi podem referir com a insurrecció? Com a revolució? Com a cop d’Estat? Doncs això és precisament el que hem demanat a set historiadors i un politòleg, i aquestes són les respostes. Començant naturalment per Vergés, el culpable que estiguem avui parlant d’això. El que té clar és que no va ser en cap cas una revolució dels de baix contra els de dalt, perquè tots dos bàndols estaven liderats per caps grossos, “sinó que alguns dels de dalt, possiblement els més moderats i realistes, van agafar les regenes d’un descontent real i el van canalitzar per fer-se amb el poder”. 

Xoc de legitimitats
Curiosament, admet l’autor de La Nova Reforma del 1866, “a l’inici de la investigació vaig tenir la temptació de considerar-ho un cop d’Estat perquè en té alguns elements”. Però prudentment opta al final pel que en diu “xoc de legitimitats”: d’una banda, “el sector de caps grossos que lidera el canvi té certa legitimitat, predemocràtica si es vol, perquè els donen suport dos de cada tres caps de casa”; de l’altra, “la facció al poder, que compta amb la legitimitat institucional: han estat elegits segons les regles vigents”. I de seguida acumula arguments per al “xoc de legitimitats”: des del suport del bisbe Caixal als reformistes, fins al relat oficial que assumirà el bisbe Caixal, que no era altre que recuperar els usos i costums medievals –que  tots els caps de casa poguessin votar: “Això vol dir que en algun moment entre l’edat mitjana i el 1866 s’havien retallat les pràctiques tradicionals sense el permís dels coprínceps, i que per tant hi havia hagut un cop d’Estat anterior”. Joaquim de Riba, afegeix, va acabar acceptant totes les demandes dels reformistes excepte l’ampliació del vot a tots els caps de casa: “Ell només l’entenia per als màxims contribuents de cada parròquia”.

Així que xoc de legitimitats. El més contundent és probablement Quim Valera (Antic país antic), l’únic que s’atreveix a parlar obertament de cop d’Estat: “La Nova Reforma va significar dues coses: la primera, el pas d’una confederació a una federació de parròquies que va sobreviure fins  a la Constitució del 1993; en segon lloc, va ser de totes totes un cop d’Estat perpetrat per una part dels prohoms, que volien més poder econòmic, amb el suport dels casalers, que buscaven sortir del futur magre que es veien venir”.

Però ja dèiem que és l’únic que opta per paraules tan gruixudes. Carles Gascón (El Consell de la Terra: els orígens) introdueix un matís conceptual: “Difícilment podem considerar la Nova Reforma com un cop d’Estat per una qüestió prèvia i bàsica. L’Andorra del 1860 no era un Estat homologable a les entitats polítiques amb aquesta denominació de l’entorn europeu. Les competències que podríem definir com a estatals estaven en mans dels coprínceps, que tenien un poder absolut, i la Nova Reforma no va moure ni un mil·límetre aquest  marc competencial. Deixant de banda les formes com es va dur a terme el procés, la sanció del copríncep Caixal el situa dins de la legalitat vigent, fins i tot sense necessitat d’una acceptació explícita per part del copríncep francès”.

En aquesta línia apunten tant Daniel Fité (Cal Cintet, del comerç) i Albert Villaró (Manual Digest de les Valls Neutres, editor), que a més vinculen l’efervescència andorrana al context internacional del moment. Per a Fité, “l’ús contemporani del terme cop d’Estat és inadequat per descriure els fets del 1866, al meu parer, ja que el concepte no s’ajusta ni al marc polític andorrà del segle XX ni a la naturalesa del procés. En aquest context resulta més apropiat emprar expressions com moviment reformista o revolució liberal. La Nova Reforma s’ha d’entendre en un context internacional marcat pels estralls de l’onada d’aixecament populars coneguda com la Primavera dels Pobles del 1848, moviment revolucionari liberal encaminat a la reforma de l’ordre institucional vigent. El nostre país no va viure aliè a la inestabilitat política de França i d’Espanya, que va limitar sovint la capacitat d’actuació dels coprínceps i va afavorir un clima propici a la transformació de les estructures de poder tradicionals”.

Ni cop d’estat ni canvi de règim
Villaró insisteix en la línia de Gascón: “Se’m fa difícil parlar de cop d’Estat en un país on d’estructures d’Estat n’hi havia ben poques, tot i que el Consell n’era la principal. Ho interpreto més aviat com l’intent d’una part de les elits de desbancar la facció rival, amb les tensions socials de fons. Una forma d’encarrilar la situació de manera més o menys civilitzada a través d’una reforma ni que fos tímida. Les coses avancen de vegades a batzegades, com la revolta dels joves del 1933, que en la meva opinió va ser més decisiva que la del 1866. Els andorrans de l’època van aplicar sàviament la màxima lampedusiana i van retocar l’edifici institucional per adaptar-lo a uns temps que a Europa havien vist saltar pels aires l’antic edifici  institucional.”

El marc teòric del debat l’aporta Yvan Lara, politòleg de l’ARI, que descarta sense manies no només el cop d’Estat, sinó també el canvi de règim: “En el règim de coprincipat, els sobirans eren els coprínceps. Per tant, si no es deposen els coprínceps no pot ser un cop d’Estat,  i si no s’acaba amb el coprincipat, no podem parlar de canvi de règim. Amb propietat, l’únic canvi de règim des del 1278 serà el 1993, amb la Constitució. I donat que els sobirans eren els coprínceps, tècnicament podien fer i desfer el sistema al seu gust”. Des d’un marc estrictament acadèmic, Lara nega la possibilitat que la Nova Reforma fos un cop d’Estat perquè li falten els tres requisits clau establerts per Powell i Thine: “Un cop d’Estat el perpetren insiders –gent que té poder en el règim: militars, elits, etc– i ho fan no tant per canviar el sistema com per canviar les elits que el governen, i a més la seva voluntat és mantenir-se al poder”.

En el cas de la Nova Reforma, sosté, la situació és precisament la contrària: “Són en part outsiders els que donen suport al canvi, que d’altra banda no és per canviar qui governa, sinó les normes del sistema per donar peu a una alternança democràtica”. I conclou  que l’etiqueta que millor hi encaixa és la de revolució, “i més concretament, una revolució democratitzadora o del sufragi”. Per si quedaven dubtes: “El cop d’Estat és un mer canvi de governants dins d’una estructura donada, mentre que la revolució incorpora la nota de la novetat, la fundació d’un ordre que eixampla la llibertat i la participació”.

Així que revolució, tot i que se’ns fa difícil, molt difícil, veure en uns cap grossos com Guillem d’Areny-Plandolit i Antoni Moles dos outsiders, i del relat detallat de Vergés, si una cosa queda clara és que es tractava de substituir unes elits per unes altres. El canvi del sistema electoral va ser la forma d’aconseguir-ho. Si haguessin pogut fer-se amb el poder segons les normes vigents, possiblement no s’haurien aventurat a la reforma. Però això ja és una interpretació nostra, no de Vergés ni tampoc de Lara.

I acabem amb David Mas (Les Valls d’Andorra i el maquis antifranquista), per a qui la Nova Reforma respon a les demandes dels cabalers, “els caps de casa que no tenien drets polítics i que constituïen més de la meitat de la població, però mai no me l’havia plantejat com un cop d’Estat, un caràcter que hi veig més, en canvi, a la revolta del casino del 1881. Tendeixo a pensar que Andorra deixa enrere l’Antic Règim i ingressa per tant a l’edat contemporània no amb la Revolució Francesa, sinó amb la Nova Reforma. És a dir, mig segle més tard”.

Una anàlisi molt similar a la de Francesc Rodríguez (El Manual Digest de mossèn Antoni Puig), que descarta categòricament el cop d’Estat –“D’això, res”, diu– i opta per una etiqueta molt més suau: “Ho veig més com una crida a l’ordre a unes autoritats inoperants i davant d’una situació econòmica i d’unes finances públiques desastroses. El dèficit de participació popular també hi va tenir un paper, però no podem parlar pròpiament de cop d’Estat perquè l’Estat –i aquí cal entendre-hi els coprínceps– no només no reprimeixen les iniciatives dels suposats revolucionaris, sinó que les acaben beneint”.

Ara posin la creueta on creguin que toca:
Reforma    
Xoc de legitimitats    
Insurrecció    
Revolució    
Cop d’Estat    