Fa dos decennis llargs vam descobrir amb estupefacció i gràcies a La fascinació pel periodisme: cròniques (1930-1936) la vida i l'obra, difícil dir què és més interessant, d'Irene Polo (Barcelona, 1908-Buenos Aires, 1942). Sí, home, un dels grans noms propis del periodisme català d'entreguerres al costat de Just Cabot, Josep Maria Planes, Plató Peig, Josep Amic, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt, Francesc Madrid, Tísner, Sempronio, Víctor Alba i –entre les dones, que també n'hi havia– Aurora Bertrana i Rosa Maria Arquimbau. Ens tocava de prop perquè entre el centenar d'articles recollits en aquella antologia hi havia els dos suculents reportatges que va publicar l'agost del 1933 a la revista Mirador, que ens l'havia empaquetat per cobrir les decisives eleccions que van tenir lloc el 31 d'aquell mes.
 
Si en tornem a parlar avui i aquí és perquè Quaderns Crema ha reeditat aquell volum liminar i l'ha ampliat de forma notable: els tres centenars llargs de pàgines de la primera edició freguen ara el mig miler, i d'acord, tot el que havia de dir sobre nosaltres ho va deixar dit en aquelles dues cròniques –Nous sommes en Andorre, chez nous! i Qui ha descobert la veritat d'Andorra?– però és una excusa estupenda per recuperar la inquieta i intensa reportera catalana, amb noves aportacions biogràfiques a càrrec de les editores, Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, que n'han establert de forma fefaent la data de naixement, el 27 de novembre del 1908, les circumstàncies familiars  i la prehistòria professional, primer com a publicista de la productora Gaumont a Barcelona i a partir del 1927 amb col·laboracions esporàdiques a El Día Gráfico, Jueves Cinematográficos, El Cine i Información Cinematográfica. El salt al periodisme generalista fa el 1930, quan s'estrena a La Veu de Catalunya. I ja no pararà: en endavant la trobarem a L'Instant, Les Notícies, L'Opinió, La Humanitat, La Rambla, La Publicitat, Gran Proyector, Imatges i naturalment Mirador. Hi cultiva el reportatge social (la conflictivitat a les mines de Sallent, la mendicitat a Barcelona), la crònica política (la redacció de l'Estatut de Núria, les eleccions al Parlament de Catalunya del 1932, el judici a Macià pels Fets d'Octubre del 1934), cultural (Buster Keaton) i de successos (Teresita Guitart, víctima de la Vampira de Barcelona), l'entrevista (Casals, Baroja, Sagarra, Uzcudun) i un gènere personalíssim que prefigura el gran Umbral: l'entrevista fallida. Ras i curt: quan l'entrevistat no es deixava o responia de forma tan estèril que el material era impossible d'aprofitar, Polo li donava la volta i es dedicava a relatar el frustrat intent de conversa. Ho fa amb la cantant Pastora Imperio i també amb el polític català Francesc Cambó, un dels prohoms de la República. I el més sorprenent de tot és que l'invent funciona. El que les editores no arriben a escatir, llàstima, són les circumstàncies del suïcidi, el 3 d'abril del 1942 a Buenos Aires. Hi havia arribat just abans de la Guerra Civil enrolada a la companyia de Margarita Xirgú, a qui professava un amor (sembla que) no correspost.  Tot plegat, en una vida tan intensa com breu, 34 anys justets.

Ja que hi som, repassin els articles andosins, que són una autèntica mina. Hi desfilen els personatges que tallen el bacallà –el síndic en exercici, Pere Torres; l'exsíndic Roc Pallarès; el coronel Baulard; el veguer adjunt, Jospeh Carbonell, el més decididament antipàtic; el Mestre Orelleta; el veguer episcopal, Enric de Llorens, i l'alcalde de la Seu, Enric Canturri– i dona una vívida imatge tant de l'expectació mediàtica que va concitar aquell estiu Andorra com de  l'accidentada jornada electoral del 31 d'agost. Van guanyar els partidaris de l'ordre, Torres va continuar al càrrec i els gendarmes de Baulard van tornar a casa a l'octubre, just abans que el port quedés tancat. No es perdin com ventila Polo una reportera nord-americana, enviada pel New York Times, "roja, pigada, arrissada i saberuda, frívola i juvenil, que es pinta la boca com si fos un paisatge i es dedica al flirt amb tots els periodistes espanyols".

I si es queden amb ganes de més Polo, sàpiguen que Renacimiento n'ha recollit a Una intrusa en la prensa 77 articles publicats en castellà entre el 1927 i el 1931, i que Àngels Sánchez l'ha convertit en protagonista del monòleg Coses que només saps quan estàs morta, que els nostres programadors podrien tenir la vista de portar a la Temporada.