Diari digital d'Andorra Bondia
La novel·lista, a la presentació madrilenya de ‘Largo pétalo de mar’, que va tenir lloc al maig a la Casa América de la capital espanyol
La novel·lista, a la presentació madrilenya de ‘Largo pétalo de mar’, que va tenir lloc al maig a la Casa América de la capital espanyol

Isabel Allende en terra de passadors


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Casa América

La ruta andorrana del pas dels Pirineus, fita destacada de ‘Largo pétalo de mar’, l’última novel·la de la xilena.

Ha passat desapercebuda per a gairebé tothom... excepte per a les bibliotecàries de la Nacional, és clar, que des de fa uns dies l’exhibeixen en un lloc destacat de la taula de novetats, com correspon a una de les autores en castellà més llegides dels últims trenta anys: Largo pétalo de mar, l’última novel·la de la xilena Isabel Allende (Lima, 1942). Som-hi: la trama d’aquesta novel·la-riu amb incursions al culebró segueix durant mig segle, des del 1938 fins al 1994, la peripècia de Víctor Dalmau i Roser Bruguera, dos dels centenars de milers d’espanyols a qui la desfeta republicana a la Guerra Civil va condemnar a l’exili. Caiguda Barcelona, recalen primer al camp d’Argelers i tenen després la fortuna de colar-se al Winnipeg, el transport noliejat ni més ni menys que per Pablo Neruda i per compte del govern xilè per dur a l’altre costat de l’Atlàntic dos milers llargs de refugiats republicans.

La història és prou coneguda perquè el del Winnipeg va ser el contingent més nombrós entre els bucs carregats d’exiliats que van travessar l’Atlàntic –Sierra  Fabra es va embutxacar el Fiter i Rossell del 2005 amb Sinaia, sobre l’epopeia dels exiliats al transport d’aquest nom– i perquè el 3 de setembre es van complir 80 anys de la fi de la singladura del  Winnipeg, que havia partit el 4 d’agost de Bordeus i dos mesos després arribava a la ciutat xilena de Valparaíso.

Doncs bé: traspassat l’equador de Largo pétalo de mar, posem que en algun moment del 1949, el Víctor i la Roser, ara ja marit i muller i amb un nen que no és fill d’ell sinó de Marcel, el germà mort a la guerra, reben a casa seva, a Santiago la inesperadíssima carta de Carme, la mare, a qui durant els últims deu anys havien cregut morta: en cert moment del pas dels Pirineus, durant la Retirada –Allende ho escriu amb aquesta majúscula èpica– la dona es va veure tan esgotada que va separar-se del grup amb què travessava a peu els Pirineus, no queda clar per quina banda, però de seguida veuran que no podia ser gaire lluny d’aquí, amb la intenció de deixar-se morir per no entorpir la marxa dels altres. Se’n va sortir a mitges: es va perdre però no hi va deixar la pell gràcies a la providencial aparició d’una parella de pagesos, cal suposar que andorrans, que seguia la columna per vendre’ls queviures. No només la salven sinó que també se l’enduen cap a casa. És a dir, cap a Andorra, “y allí pasaron la guerra contrabandeando de cuanto hay, incluso gente si se presentaba la oportunidad”.

Toca llegenda negra
Cal dir que l’Andorra de finals dels 40 que retrata Allende sembla sortida d’alguna lectura aproximada, que reprodueix els tòpics més suats i que no té manies a saquejar els capítols més negres de l’epopeia dels passadors. Quan Víctor, Roser i Marcel aterren a “la estación de bus de Andorra la Vella” (!?) per recuperar la mare, la sogra i l’àvia a qui havien cregut morta, “un taxi con veinte años de antigüead los llevó carraspeando por una ciudad encajonada entre montañas que según Carme era la capital del espionaje y el contrabando, prácticamente las únicas ocupaciones rentables en aquella época”. Fins aquí, res que s’escapi del que podem trobar als llibres de Benet, Calvet, Porta i Cebrián. Atenció, però, al que segueix: “Les explicó que Andorra era un nido de espías durante la guerra i que ahora, con la guerra fría, seguía siéndolo. Antes era una vía de escape para quienes huían de los alemanes, sobre todo judíos y prisioneros fugados, que a veces eran traicionados por los guías y terminaban asesinados o entregados al enemigo para quitarles el dinero y las joyas que llevaban encima”. I la cirereta de tot plegat, al més pur estil Reporter o, en fi, Joaquín Abad: “Hay varios pastores que de prointo se hicieron ricos y cada año, con el deshielo, aparecen cadáveres amarrados de las muñecas con alambres”. Ni Calvet ni Benet ni tampoc Rosa Sala Rosa, que ho va intentar esforçadament i sense èxit a El marqués y la esvástica, documenten ni un sol cas de cadàver amarrado de las muñecas con alambre. Cosa que no vol dir, és clar, que no es produïssin.

Carme es quedarà un any més entre nosaltres abans no decideix reunir-se amb la parentela a Santiago: “Como nada sabía de Chile, se puso a investigar en libros y a preguntar por aquí y por allá si alguien conocía a algún chileno para interrogarlo, pero ninguno pasó por Andorra en ese tiempo [recordin, som al 1949!]” La sensació que queda en la desena de pàgines andorranes de la novel·la és que Allende en parla més o menys d’oïdes, més interessada en els episodis potencialment novel·lescos que no en una realitat històrica que no s’està de triturar quan li convé, com quan embolica en la trama, amb deriva sentimental inclosa, Elisabeth Eidenbenz, l’ànima de la Maternitat d’Elba: és casualment a través  seu que la nostra Carme acaba contactant els parents xilens. El dubte és si ha dispensat el mateix rigor als altres episodis històrics que trufen la novel·la...

Altres llicències històriques de la novel·la

No és Eidenbenz l’únic personatge històric de primera magnitud que desfila per la novel·la. Un lloc destacadíssim l’ocupa el poeta Pablo Neruda, de qui pren prestat des del títol –“Oh, Chile, largo pétalo de mar y vino y nieve...”, diu un vers del poeta”– fins a l’endreá que encapçala cada capítol, i a qui Allende regala dos cameos estel·lars: d’entrada quan intercedeix davant de les autoritats xilenes per fer un lloc a bord del Winnipeg a Víctor i a Roser. Les places estaven taxadíssimes, es veu. Després, quan deu anys després, i ja caigut en desgràcia, Neruda es refugia per unes nits al domicili de la parella a Santiago de Xile, abans de fugir cap a l’Argentina i d’aquí cap a París, en un episodi històric que va quedar reflectit a les memòries del poeta.

Però la novel·lista no en fa prou amb Eidenbenz i Neruda, i fa que Víctor, convertit en reputat cardiòleg, faci amistat quasi íntima amb Salvador Allende, amb qui juga la partideta d’escacs de tant en tant. Fins al cop d’estat del 1973, és clar, que acaba amb Víctor detingut en el reglamentari estadi. En surt de miracle, o gairebé, i emprèn un segon exili, ara la inversa, que passa per Veneçuela i conclou a una Barcelona que l’escriptora retrata a través de tots els seus prejudicis: “A Cataluña, último bastión de la España republicana, le tocó la venganza más severa de los vencedores”. Que li ho diguin a Madrid, que va caure el 28 de març, o a València, que ho va fer el 29: dos mesos més tard que Barcelona, que va ser moltes coses però no l’“último bastión” de la República.

Andorra
Literatura
novel·la
passadors
Neruda
Largo pétalo de mar
Sinaia
Winnipeg
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic