Va ser el 17 d’octubre a l’aeròdrom d’Igualada. De nou en la pell d’Arthur, el pilot de la RAF que protagonitza Wolves, Isak Férriz va pujar a la cabina d’un Spitfire per emprendre el seu últim vol, amb el permís de Saint-Exupery. Arthur encara no ho sabia -i millor que fos així- però aquell mateix matí alguna cosa havia de fallar a l’aparell, no sabem si el motor o potser l’impacte de l’artilleria antiàeria alemanya, i l’home es veuria obligat a saltar en paracaigudes. Amb la bona sort -i això ja els ho vam explicar al juny- que va i aterra al llac d’Engolasters.

És mig minuts escàs de metratge, la seqüència inicial del curt, que inicialment no estava prevista però que s’ha acabat filmant perquè contra pronòstic va sorgir l’oportunitat de rodar en un avió d’època, i de fer-lo servir no només com a atrezzo sinó també de fer-lo volar: les escenes aèries són per tant reals, “i ajuden a entendre millor el punt de partida de la pel·lícula”, diu Álvaro Rodríguez Areny. Ja saben: l’odissea del pilot caigut en territori enemic -Engolasters és en la ficció algun lloc de la Bèlgica ocupada- i perseguit per dos soldats alemanys: el nostre Hèctor Mas i l’actor madrileny Rodrigo García. No està malament per a la primera incursió de la ficció del director.

Val que no es tracta d’un Spitfire com els que va pilotar Ken Charney, que sempre més serà el nostre as preferit. Però és que diu Areny que en tot Espanya no n’hi ha cap de disponible, que fer-ne volar un dels pocs que queden operatius a França era econòmicament inassumible, i que sobretot, sobretot, són caces monoplaça, és a dir, amb una sola cabina, i per tant és impossible rodar-hi escenes de vol real amb els nostres mitjans. La solució va ser el Yakolev-52 d’aquí dalt. No és un Spitfire de la II Guerra Mundial sinó un aparell d’entrenament d’origen soviètic que es va començar a fabricar als primers anys 70 però que té una estètica indubtablement vintage, “i el fet que tingui dues cabines -la del professor, al davant, i la de l’alumnes, al darrere- és ideal per poder rodar a l’aire”. Perquè volar, van volar: Areny, no -“Tinc pànic als avions”- però sí Férriz, “a qui tampoc no li feia gaire gràcia però que va acceptar de seguida perquè és un actor rock’n’roll”. Tota la seqüència està per tant rodada en la claustrofòbica cabina del Yakolev i en l’aire: els plànols frontals de Férriz, amb una càmera instal·lada entre les dues cabines; els dorsals, en un altre vol perquè no és Férriz sinó el pilot de debò, amb el vestauri d’Arthur. Una llicència artística que cola, diu. I una experiència absolutament inèdita: “Una vegada instal·làvem la càmera a l’avió, ja no podia controlar res i no veia el resultat fins que aterraven; i no hi ha segones oportunitats. Com a contrapartida, les escenes són tenen més realisme”.

Un trencaclosques que cola

El que no es van estalviar és la novatada tècnica: resulta que en l’aire la sensació de moviment només és possible si es roda entre núvols, que funcionen com a referència; “si no, sembla que l’avió estigui aturat”. Però els núvols, a la vegada, reflecteixen la llum del sol: “Tot això no ho sabíem, és clar, i ens vam endur la gran sorpresa que una part de la imatge surt com cremada. No és massa greu perquè es pot corregir en la postproducció; però és feina afegida”. Exactament la que l’equip tècnic està fent aquests dies: set persones que acaben de polir color i so, que hi afegiran els efectes especials, els crèdits i la banda sonora, amb l’objectiu que la còpia definitiva de Wolves es pugui estrenar a finalsd de gener, “en pantalla gran i a Andorra, si ho acabem de lligar, perquè és un curt però és cine de debò, hem rodat amb so multicanal 5.1 -cinc punts de so que donen un especial verisme- i això només es pot apreciar en una sala comercial”.

El Yakolev transmutat en Spitfire -posem que l’Mk. XIV, en honor a Charney- no és l’única llicència de Wolves. També el vestuari de Férriz és més aviat de pega. De fet, les úniques peces de l’uniforme d’Arthur que hauríem trobat en un pilot de la RAF de la II Guerra Mundial són la màscara, el cinturó i la funda de la pistola; les ulleres són una rèplica contemporània i la resta del vestuari és una mena de trencaclosques construït amb retalls d’aquí i d’allà: la jaqueta de pell és també una rèplica de la B-3 americana que hem vist en milines de pel·lícules; els pantalons són autèntics... però no de l’exèrcit britànic sinó de l’holandès; i les botes són les reglamentàries... al cos de bombers alemanys dels anys 50! No està malament.

En fi, que Areny ha rodat les que molt probablement siguin les primeres escenes aèries de la cinematografia nacional. Tindran poc a veure amb l’espectacularitat de Red Tails, Dark Blue World i no diguem l'encara no estrenada The Mighty Eight -les seves referències del cine bèl·lic- però el mèrit del pioenr ja no se’l treu ningú. I les ganes de veure el resultat de tot això, a nosaltres, tampoc. Al gener, no se'n descuidin.