Protagonitza ‘Les distàncies’, d’Elena Trapé, triomfadora a l’últim festival de Màlaga: es projectarà el 13 de febrer.
No passa cada dia, ni cada temporada, que un nom de casa es coli a la programació del Cineclub. L’última vegada va ser fa tres cursos, si la memòria no ens falla, quan Nil Forcada va estrenar Andorra. Trinxera. I té tot el sentit que ara sigui Isak Férriz qui hi desfili, i a la secció diguem-ne oficial: ho farà el 13 de febrer amb Les distàncies, la gran triomfadora de l’última edició del festival de cine espanyol de Màlaga, on el segon llargmetratge de la catalana Elena Trapé es va endur els premis a la millor pel·lícula, a la millor direcció i a la millor actriu (Alexandra Jiménez).
I diem que té tota la lògica perquè el 2018 va ser quasi un passeig triomfal per a l’actor i també director –té a mitges Pyrene, que ha de ser el seu primer llarg. A Les distàncies cal afegir-hi l’estrena de la primera temporada de Gigantes, la gran aposta de l’any de Movistar+, al costat de José Coronado i a les ordres d’Enrique Urbizu, i el fitxatge per a la segona temporada de The Knighfall, superproducció internacional que reconstrueix la caiguda en desgràcia de l’Orde del Temple: no és la primera vegada, ni molt menys, que Férriz s’enrola en una sèrie d’època –recordin Serrallonga i, més cap aquí, Black Sails– i abans de tornar a Les distàncies convé deixar dit que ell és el passador dolent de Le Blizzard, el nou curt d’Álvaro Rodríguez Areny, i que també figura a l’elenc de Fred, el projecte de telesèrie d’Agustí Franch que està a punt de passar de les paraules als fets.
Però si en parlem avui i aquí és pel segon llarg de Trapé, una pel·lícula generacional amb tots els ets i uts en què un grup de semiadults a mig camí dels 40 s’embarquen cap a Berlín amb la intenció de donar-li la gran sorpresa a l’amic comú que se n’hi havia anat a buscar-s’hi la vida. I tot, amb l’excusa que el berlinès fa 35 anys, aquella edat punyetera en què un comença a adonar-se de la distància que hi ha entre els somnis de joventut i la realitat de l’edat adulta. Férriz, en fi, és Guille, un dels cinc amics que es retroben en un Berlín glacial i inhòspit com el futur que els espera i que Trapé retrata en aquesta mena de Reality bites postmillenial i sense lloc per a la complaença. Prometedor, sens dubte, com la trajectòria de Trapé, sortida també del planter de l’Escola Superior de Cine de Catalunya i que es va estrenar el 2010 amb Blog. A veure si Férriz pot fer un forat a l’agenda i assistir a la projecció.
No serà Trapé l’única jove promesa del cine espanyol que desfilarà pel Cineclub: la madrilenya Ana Asensio –probablement la recordin com la Theresa de Nada es para siempre, que es va emetre a finals dels 90 per Antena 3– obrirà el curs amb Most Beautiful Island, thriller psicològic rodat als EUA –viu a Nova York–, amb què debuta com a directora –també hi actua– i que va guanyar el gran premi del festival South by Southwest a Austin (Texas).
La tercera en concòrdia és la també madrilenya Almudena Carracedo, codirectora amb Robert Bahar de El silencio de otros. Hi reincideix en el documental, gènere que havia tocat a Made in LA. Aleshores retratava la vida quotidiana de tres costureres llatines al Los Angeles de l’era Obama; ara segueix el tortuós camí de les víctimes del franquisme que busquen que es faci justícia davant dels tribunals... argentins. El silencio de otros va rebre el premi del públic a Berlín.
La programació de la temporada d’hivern es completa amb Mi obra maestra, comèdia del director argentí Gastón Duprat; amb Dogman, drama policíac firmat per Matteo Garrone (Gomorra) i que s’inspira en un cèlebre cas de la crònica negra romana dels anys 80; The Guilty, thriller nòrdic que competirà per Dinamarca a la pròxima edició dels Oscar (Jake Gyllenhall en protagonitzarà el remake ianqui), i Ramen The (Una receta familiar), la dosi oriental reglamentària, aquesta ocasió amb l’última pel·lícula del director Eric Khoo, nascut a Singapur i que dissecciona les turbulentes relacions que històricament han mantingut el Japó i la seva ciutat natal a través d’un xef sinojaponès especialitzat en la cuina del ramen –els fideus nipons!– que se n’hi va per buscar-hi les seves arrels: l’exotisme culinari és prometedor, però El País la va despatxar com una de les pel·lícules més espantoses mai estrenades a Espanya en VO. Res a veure amb El olor de la papaya verde, vaja.