Diari digital d'Andorra Bondia
Domenjó, a l’entrada de l’edifici Alzina, que pràcticament va estrenar.
Domenjó, a l’entrada de l’edifici Alzina, que pràcticament va estrenar.

Isidre Domenjó: “Els consells comarcals no són útils? Em dol quan ho diuen”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: A. D.

Desperta avui Isidre Domenjó  (la Seu d’Urgell, 1959) en una nova etapa vital –“Salt al buit no diria, però una mica de vertigen, sí que sento”– després de trenta anys al Consell Comarcal de l’Alt Urgell. Persona polièdrica, que diu el tòpic, passem per alt vessants com el periodístic, o la d’entrenador de bàsquet, per gratar una mica la superfície del tècnic de cultura i enamorat de la comarca.

Feliç vostè, que es pot jubilar. 
Sí, oi? Amb tots aquests globus sonda que van apareixent...

Trenta anys?
A la casa, gairebé 31 anys. Trobes que tota una dedicatòria professional s’acaba, i si t’agrada la feina, t’hi sents a gust a la casa, amb els companys, es crea un cert buit. D’altra banda, acaba una etapa i en comences una altra, t’has de reinventar. Crec que faré un reset i buscaré alguna cosa menys de cap, de moment, menys intel·lectual, encara que soni pretensiós. Cal una descompressió. 

No ens l’imaginem fent macramé ni mirant obres. 
Tampoc m’hi veig, tampoc. Però sí que penso a acabar de recórrer la comarca, conèixer territori, que el tinc patejat però em queden llocs, camins... i ara que està senyalitzat amb el Camina Pirineus...

L’Associació del llibre del Pirineu. 
Hi continuaré, és clar, i dedicant-m’hi més. Tot i que porto sis anys com a president i crec que en un temps també caldrà donar el relleu. No me’n desentendré, però calen persones noves, un relleu. Algú m’ha fet la broma de “president vitalici” i li he dit que no em vulgui tant de mal. 

Vostè va arribar al Consell el 1993. 
Quan feia molt poc que s’havien creat els consells comarcals, el 1988, i encara no feia ni dos anys que s’havia inaugurat aquesta seu, l’edifici Alzina. Era un organisme més reduït, amb menys competències. Jo vaig concursar en aquesta plaça que no existia, inicialment els temes de cultura els portava qui s’ocupava de normalització lingüística. Va ser un salt endavant, tenir algú exclusivament per cultura. I ara n’hi ha dos, des del 2002. El Carles Gascón dedicat a Patrimoni Cultural.  

Venia del periodisme.  
Per això em van encarregar també la relació amb els mitjans de comunicació. Venia de dirigir dos revistes locals, efímeres: entre el 1993 i el 1997 va ser El Passeig, i abans, Pirineu Actual. 

A banda de moltes corresponsalies i molts articles. En tot cas, s’hi va posar.  
En altres comarques veïnes  només hi havia un tècnic de cultura, o mig. Sort nosaltres, tot i tenir poc marge pressupostari, recordem que els consells tenen uns pressupostos molt finalistes, amb poca capacitat de maniobra per tant, i la majoria de serveis de la casa estan finançats a través de convenis o contractes-programa amb administracions superiors.  El cost del personal de cultura l’assumeix directament el Consell, així que han d’estirar bastant. Va ser una aposta valenta al moment. I tenen clar que la mantenen. 

Lidiar amb l’estament polític ha estat dur? 
Vaja, jo estic content perquè crec que hi ha hagut molt poca interferència, per no dir-ne cap. He tingut molt marge per treballar. Presentes propostes, és clar, amb pressupostos. No me’ls han tocat; en tot cas, ha quedat sobre la taula si no era assumible econòmicament, però sense més interferències. He treballat amb llibertat amb els diferents presidents. A banda, pocs presidents han estat dedicats plenament i ja tenen prou feina.  

Molta relació amb els ajuntaments.  
És clar. Però allà on hem anat a fer coses, sempre hem tingut sintonia. Diria que ha estat una de les claus de l’èxit. Com la festa de les trementinaires a la Vansa i Tuixent. Arribem allà on els Ajuntaments no poden: excepte el de la Seu, els altres 18 municipis de la comarca no tenen tècnic de cultura, ho porta el regidor o l’alcalde. Se’ns han posat sempre molt de cara. Igual recordaria les jornades càtares a Josà, la de mitologia pirinenca a la Guàrdia d’Ares, la Fira del llibre a Organyà...  

Unint esforços? 
És la clau. També la implicació dels veïns dels pobles. He observat que ells, que són els destinataris dels serveis culturals, són molt agraïts i s’hi han abocat completament. Potser no tot el poble, però molts. És el que més t’omple. 

Anècdotes per parar un tren.  
Alguna molt del principi i la tinc gravada: vam fer un concert de música clàssica, del Cor de Cambra Caterva, a Tuixent. Un vespre d’hivern, sense turistes, i estava ple. En repartir els programes un home em va dir “no cal, que no sé llegir”. Vaig pensar “Caram! I ve al concert de clàssica”. Em va posar la pell de gallina. Sols per ell ja valia la pena fer-ho. 

Oi tant! 
Segurament ajuda el fet que sempre hem apostat per una cultura popular, a l’abast de tothom. Són les coses que més m’han omplert, l’agraïment de la gent per una activitat.

Fer poble. 
S’ha notat molt. A vegades hem aprofitat un concert per fer-lo a la Seu i a un poble i ha vingut més gent al poble, sent menys gent, que a la Seu: sempre dic que és massa gran per ser poble i massa petita per ser ciutat. En fi...

O sigui que no s’ha trobat molts orcs pirinencs. 
Ahhhh, no, no. Vaja, algun sí, evidentment. Però són uns orcs entranyables. Són així i ho saps. Recordo passar per un poble fent de guia de patrimoni a uns escolars; només hi vivia una persona i en passar per davant vam dir “bon dia”, va girar cua sense contestar i es va tancar a casa. Això és un orc de caràcter pirinenc. 

I entre els polítics?
En general la relació ha estat bona. La primera presidenta va ser la Maria Dolors Majoral, amb la qual m’ha quedat una bona amistat. Va ser una presidenta amb visió molt clara de la comarca, tenia molt clar el comarcalisme en el millor sentit de la paraula. Hi va haver molt bona sintonia. 

Després...
La va substituir Ventura Roca, també un home de la cultura, de l’excursionisme, amb sensibilitat per aquests temes. Tot va anar molt bé. Igual que la Dolors Majoral tenia dedicació plena al Consell, en Ventura era alcalde d’Oliana i no s’hi dedicava tant. Després va venir en Jesús Fierro, que s’hi va estar durant dotze anys. També teníem una relació bona, cordial. 

I els últims. 
L’etapa de Miquel Sala, amb qui també he de dir que, com amb la resta, mai no he tingut cap topada. Ni amb Martí Riera, ni amb Josefina Lladós. Alguns han tingut més sensibilitat cap a la cultura, és clar, pel seu perfil i trajectòria. Però tots m’han deixat treballar en plena llibertat. 

Si vostè un dia estira de la manta...
No tinc la percepció que hi hagi res a sota de la manta. No sortiria res amb trascendència. Hi ha hagut moments de tensió, és clar, en tants anys, però tots hem sigut força transparents. No hi ha res de valor sota la manta. 

No han de patir, doncs, per unes memòries punyents. 
No, no. Em va passar pel cap, fa un parell d’anys, escriure no sé si unes memòries però sí la meva experiència com a tècnic de cultura aquí. No ho descarto, no. 

Apuntat a la llista de coses per fer, doncs. 
Sabeu què passa? Que quan passes aquí hores davant l’ordinador, fent textos en bona mida, escrivint projectes, informes, etcètera, arribar a casa i tornar-t’hi a posar...

A qui li ho explica...
També he fet textos, articles, discursos, per als polítics de la casa. Com passa a totes les institucions. 

A l’actual presidenta no li cal aquest servei. 
No, no, no, ella que té formació en periodisme... És l’excepció, no cal que li preparem cap text. També he fet per alguns alcaldes. Després ha estat molt graciós, perquè vas a l’acte i l’escoltes llegir el discurs d’entre el públic; algun cop sentia algú al costat que deia “mira què bé que parla l’alcalde”. 

Bona anècdota. 
Tampoc estiraré de la manta en això. 

Si ho va llegir més o menys correctament...  
Aquesta és una altra. 

Com ha canviat la institució? 
Ha crescut, com deia, en competències. De fet els serveis socials es van semi-independitzar, amb la creació del CAPAU. Però sense perdre l’essència de servei a la comarca. 

Ben coneguda pels ciutadans? 
No, no. Mal coneguda. Sents, llegeixes, veus, que es diu que els consells no serveixen per a res. Em dol. Estic a dins i veig la feina que s’hi fa. Podria fer-se’n més o millor? És clar. Però amb el pas dels anys es fa la pell dura i no afecten les crítiques: es fan des del desconeixement. Tenen una certa mala fama, per ser un organisme allà al mig... i sí, hi ha la percepció que hi ha massa administracions. Però si el tanquessin: qui se’n fa càrrec del transport escolar, els menjadors, l’autobús a la demanda, els camins...? Però són serveis adreçats als ajuntaments i queden ocults a l’opinió pública. 

La comarca també s’haurà transformat en 30 anys.  
És clar. Un dels elements que més em crida l’atenció és l’enorme desequilibri demogràfic intern, és a dir, que el seixanta per cent de la població es concentri a la Seu d’Urgell i la resta es reparteixi per 120 nuclis de població... Aquí, penso, està fallant alguna cosa, amb aquesta macrocefàlia. Hi ha molt a fer, crec jo. Segur que escric i publico sobre tot plegat.

Domenjó
consell
comarcal

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte