Avui fa cinc anys, cinc, que va néixer Trotalibros: el primer volum amb la marca del far va ser 'La guardia', de Nikos Kavadias. Que aixequi la mà qui n'havia sentit a parlar. Aquesta vocació de descoberta ha guiat des dels inicis la trajectòria del segell. Ja va pel número 51. I que sigui per molts anys.

Continua sent 'Adiós, señor Chips', el best-seller d’aquests cinc anys i mig centenar de títols de Trotalibros?
Sí, amb més de 7.000 exemplars venuts. L’any passat aquesta entranyable novel·la de James Hilton va arribar a la seva cinquena edició! 

Qui li segueix al rànquing?
Segurament vindrien Vera i Expiación, d’Elizabeth von Arnim, el primer explora el maltractament psicològic i el segon tracta la situació de la dona a l’Anglaterra de principis de segle XX.

Sorprès? O s'ho esperava.
Per a mi sempre acaba sent una sorpresa. Soc molt dolent preveient els èxits o els fracassos dels llibres a nivell de vendes. D’alguns com aquests potser no n’esperava un recorregut així, i d’altres autors com Kostas Taktsís, Rose Macualay o Dodie Smith m’esperava unes vendes increïbles i han passat més desapercebuts. 

Un títol que hagi funcionat contra pronòstic especialment bé? 
La guardia, l’única novel·la que va escriure el poeta grec Nikos Kavadías i amb el qual vaig començar l’editorial, tenia tots els números per ser un fracàs estrepitós. Es composa de converses durant les hores de guàrdia de mariners misògins –delinqüents amb qui no m’agradaria creuar-me pel carrer– sobre la vida, les dones, l’arrelament i la solitud. És un purgatori en forma de vaixell, té un lirisme que s’amaga darrere una prosa aparentment seca i aspra; ens deixa veure entre línies les vulnerabilitats dels seus protagonistes. Contra tot pronòstic s’ha convertit en un llibre de culte, ha estat buscadíssim i ara que, pel cinquè aniversari de l’editorial, n’he publicat una edició especial i limitada de 1.500 exemplars, han volat.

Segur que n'hi ha hagut algun a qui augurava una bona sortida i que s’ha quedat a mitges.
Els lectors van conèixer Janet Frame, una de les escriptores més importants de la història de Nova Zelanda, amb Cares enmig de l’aigua i se’n van enamorar. De fet, l’edició en castellà està esgotada. Esperava que la primera novel·la que va escriure, Cuando canta el búho, que, amb una prosa més assequible però sense sacrificar profunditat, aborda les maneres d’assimilar un trauma en els diferents membres d’una família. A mi em va enamorar i em pensava que seria un veritable fenomen, un dels rescats literaris més sonats de l’editorial. Hi ha hagut cert boca-orella, però ha passat de manera discreta per les llibreries. Encara avui no m’ho explico; la seguiré publicant perquè hi crec. L’èxit o el fracàs (comercial) d’un llibre depèn de mil condicionants, nou-cents dels quals no controla l’editor.

Què els passa als autors andosins que no mereixin estar al catàleg de Trotalibros? Els que li interessen, no estan morts, i els que estan morts, no li interessen?
De moment simplement no ha sorgit. Amb la línia editorial actual (clàssics injustament oblidats d’arreu del món) no els dono prioritat ni els excloc, jo mai busco llibres perquè els autors siguin d’on són i, per tant, aquesta és una més de les inevitables llacunes del catàleg. Tampoc no tinc cap escriptor asiàtic, ni africà, i només un d’Amèrica Llatina, per exemple. A més, ara mateix, per sort, ja hi ha editorials increïbles especialitzades en la literatura andorrana que ho estan fent molt bé.

Serà el 2026 l’any que veurem un autor de casa al catàleg de Trotalibros? 
Tinc alguna idea en aquest sentit, però 2026 no serà l’any.

Acostumes a llegir les novetats d’autors de casa? 
No és el que llegeixo més, sempre tiro cap als clàssics, però en vaig llegint. Els últims que m’han sorprès han estat L’estafador que va ser rei, de Jorge Cebrián, i Tot va passar alhora, de Teresa Colom.

Amb l’alta excepció de Toni Sala, sembla que estar a l’altre barri sigui requisit imprescindible per fitxar per Trotalibros. Per què?
El requisit de la mort és més aviat una broma macabra; el que publico són clàssics injustament oblidats. Perquè es pugui considerar clàssic, per molt que ampliïs el concepte, i perquè hagi tingut temps de ser oblidat, han d’haver passat una colla d’anys. Per això normalment l’autor és mort. 

Algun altre autor viu en perspectiva?
De moment, no. Tot i que gaudeixi especialment els clàssics, també m’encanta llegir literatura actual; en un futur m’agradaria publicar autors contemporanis, però ara per ara, i estant sol en la tasca editorial, no ho veig assumible.

Cas Paustovski: puc donar l’exclusiva que Trotalibros publicarà els tres volums que li falten de 'Historia de mi vida'?
De moment no he pres cap decisió. Depèn molt de com evolucioni l’últim volum que vaig publicar, El comienzo de una era desconocida. No hi ha ningú amb més ganes que jo de publicar completament Historia de una vida.

El més difícil entre els 51 que ha publicat? 
Segurament Gente independiente, de Halldór Laxness. Més de 700 pàgines de traducció directa de l’islandès, per no parlar de l’extrema dificultat de la seva literatura. La traducció de la Trilogía escocesa, de Lewis Grassic Gibbon, també la recordo molt dura per l’ús de vocabulari escocès i un lirisme que imita l'oralitat.

De què depèn que d’un títol en faci edició només en català, d’altres només en castellà, i uns tercers, en els dos idiomes?
Del meu procés d’aprenentatge. Vaig concebre la col·lecció en català com paral·lela als llibres en castellà: les que considerava les màximes apostes, si n’aconseguia els drets, els treia en els dos idiomes. De seguida vaig veure que no era bona idea perquè es canibalitzaven les dues edicions. A partir d’aquell moment la col·lecció en català ha guanyat en personalitat i ha seguit el seu propi camí amb llibres que té sentit recuperar en aquest idioma. Per exemple, hi ha moltes edicions de Bel Ami, de Guy de Maupassant, en castellà, però en català només existia una traducció d’abans de la Guerra Civil molt difícil de trobar. O tots els llibres de James Baldwin: eren inèdits en català.

No es reservarà els més comercials per a l’edició en castellà, oi?
És innegable que l’editorial és viable gràcies a les edicions en castellà. Potser això fa que els títols que publico en català siguin llibres pels quals sento debilitat com a lector i encara estic menys pendent de les vendes potencials. Posats a fer coses per amor a l’art, fem-les per amor a l’art del tot.

L’any passat deia que estava rumiant si obrir una col·lecció de no-ficció: ha arribat el moment?
És possible que aquest any sigui l’any de fer aquest pas. 

Quina mena de no-ficció li interessa?
Hi ha molts llibres de no-ficció que m’encanten, especialment les biografies (com El món d’ahir, de Stefan Zweig, o Un cor furtiu, de Xavier Pla) i sento debilitat per les vides d’exploradors i conqueridors. De fet, sense haver obert cap col·lecció de no-ficció, ja portem dues autobiografies publicades de moment: Historia de una vida, n'acabem de parlar, i Todos los perros de mi vida, d’Elizabeth von Arnim. També m’interessa l’assaig social, com La pròxima vegada, el foc, de James Baldwin, i un llibre de no-ficció que em va canviar la vida va ser Walden, de Henry David Thoreau. 

Títols que hauria volgut publicar i que se li van escapar de les mans (que no siguin 'Their Eyes Were Watching God' ni 'El señor presidente', que ja me'ls va dir l'any passat).
L’ocell pintat, de Jerzy Kosinski, i Incerta glòria, de Joan Sales. El volia traduir al castellà i se'm va avançar Anagrama.

Les seves tres editorials de referència? Em refereixo a les que sap que, amb comptades excepcions, el que publiquin li interessarà.
Impossible triar-ne només tres! NYRB Classics, Adesiara, Persephone Books, Alba, Fitzcarraldo, Club Editor, McNally, Acantilado...

Què ha de tenir, un segell, per formar part d’aquest selecte grup?
Personalitat pròpia, una selecció exquisida i excel·lència en la traducció i l’edició.

Em dirà que no s’ha comprat mai un llibre de Planeta?
Clar que me n’he comprat! I n’he llegit!

I premis Planeta?
Lituma en los Andes, de Vargas Llosa; Contra el viento, d'Ángeles Caso; La marca del meridiano, de Lorenzo Silva; Pequeño teatro, d'Ana María Matute:  El cielo ha vuelto, de Clara Sánchez; Milena o el fémur más bello del mundo, de Petterson, i Hombres desnudos, d'Alicia Giménez Bartlett.

No em dirà que du una llista amb els llibres que llegeix?
Sí, els apunto en un Excel. Des del 2020. L'any passat en vaig llegir 75.

Per cert: Juan de Val el va guanyar amb 'Vera', embrutant així la memòria de la teva venerada Elizabeth. Se li va indigestar?
Al contrari, és el primer Premi Planeta que em dona alguna alegria: molts llibreters han tingut la iniciativa de demanar la Vera de Von Arnim per vendre-la en comptes de la de del Val, i n’han disparat les vendes. Ara mateix el tinc pràcticament esgotat al magatzem.

El sé especialment indignat amb el premi Nadal a David Uclés per 'La ciudad de las luces muertas': per què?
És cert que el Premi Nadal em costa més agafar-m’ho en broma perquè va tenir uns orígens increïbles, descobrint talents literaris com Laforet o Martín Gaite. És una llàstima. Però el que m’indigna no és tant que el guanyi Uclés, sinó la deshonestedat, que pretenguin fer-nos creure que, de 2.500 manuscrits que hi van participar, el jurat va tenir l’ull clínic com per anar a triar el críptic pseudònim rere el qual s’amagava l’últim supervendes a Espanya, que a més manlleven a l’editorial que el va descobrir i va apostar per ell quan ningú el coneixia. Digues-me  romàntic, però aquestes coses m’entristeixen.

El que li dic és ingenu. Tampoc no té cap confiança en els premis dotats per editorials. Tots estan teledirigits? No se’n salva ni un?
No tots. N’hi ha com el Documenta o el Llibres Anagrama que fan una bona tasca. Però és cert que no els segueixo massa, els veig més aviat com a eines de màrqueting que com a veritables cercadors de talent literari desconegut.

Ha sigut jurat d’algun premi?
Sí, ho he estat un parell de vegades i no crec que repeteixi.

Sota quines condicions diria que sí?
Que cregués en el premi i que la condició de jurat fos remunerada. Això últim, per una qüestió de principis.

El Fiter i Rossell, té solució?
Espero que en tingui, el ministeri hi seguirà apostant. Jo no hi crec i així ho he traslladat sempre que m’han preguntat. En  general opino que sobren premis a obra inèdita: n’hi ha massa i responen a un sector i a un món que ja fa temps que va deixar d’existir.

Per acabar: quants vídeos ha rebut per al concurs en què sorteja una subscripció als llibres que publicarà el 2026? 
Una cinquantena. A la gent li fa una mica de vergonya però també il·lusió gravar-se recomanant un llibre de l’editorial. Teniu temps fins al 20 de gener.