Diari digital d'Andorra Bondia
La novel·lista neozelandesa Janet Frame, als anys 60, poc després del seu periple andorrà.
La novel·lista neozelandesa Janet Frame, als anys 60, poc després del seu periple andorrà.

Janet Frame: hivern del 1957


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jerry Bauer

Evoquem el capítol andorrà d’‘An Angel At My Table’, les procel·loses memòries de la novel·lista neozelandesa que Jane Campion va dur el 1990 a la gran pantalla.

“A última hora de la tarda arribàvem a Andorra la Vella. Vaig descarregar l’equipatge, vaig pagar al conductor i vaig seure sobre una maleta per analitzar el següent pas. Havia imaginat que Andorra seria una ciutat més o menys gran, però en realitat el que tenia al davant era una plaça de poble envoltada de cases i, més enllà, les muntanyes”. Així arrenca el capítol andorrà de An Angel At My Table, les sensacionals memòries de l’escriptora neozelandesa Janet Frame (1924-2004), una dotzena escassa de pàgines en un volum que s’enfila fins al mig miler, però que constitueix un retrat insòlit del nostre racó de món a mitjan anys 50.

Insòlit per uns quants motius: el primer de tots, que Frame no és el viatger clàssic que passa per aquí quasi volant, sense temps de treure’s el salacot d’explorador ni la motxilla carregada de prejudicis. Ella, no. Per començar, és dona i viatja sola, i això ja constitueix a l’època una raresa de les grans. Però és que a més es va instal·lar entre nosaltres –rellogada a l’habitació d’un humil piset d’Escaldes– i s’hi va quedar prou temps com per patir-hi un avortament accidental i prometre’s amb un exresistent i contrabandista italià –el Vici Mario, li diu– a qui va deixar quasi, quasi als peus de l’altar.

Això la diferencia d’il·lustres predecessores, com la nord-americana Lucia Purdy, que va venir el 1901, i les alemanyes Marianne Breslauer i Annemarie Schwarzenbach, que ens van visitar el 1933. Totes tres, en viatges llampec. Però és que a més, Frame és molt probablement la major escriptora que ha donat Nova Zelanda: el seu nom va sonar repetidament a la travessa del Nobel. Com a mínim, la més coneguda, i en això té molta culpa la directora Jane Campion, que el 1990 en va adaptar l’autobiografia en la primera pel·lícula neozelandesa que competia a Venècia –s’hi va endur el premi especial del jurat.

El cas és que Elena Aranda, aquí amb el barret d’investigadora, ha exhumat el periple andorrà de Frame, que fins ara havia passat sorprenentment desapercebut. Un periple que comença més el 1956, l’any que la novel·lista abandona el seu país natal i inicia un pelegrinatge que l’havia de dur successivament a Eivissa, Andorra i Londres, per acabar tornant finalment a casa l’any 1963.

Em caso, no em caso

Però l’havíem deixat asseguda sobre la maleta a la plaça Benlloch. Ve directament d’Eivissa, on havia sigut prou feliç com per quedar-s’hi embarassada d’un tal Bernard, que serà durant l’episodi andorrà una presència –o millor dit, una absència– recurrent. La fortuna la fa topar amb un tal Carlos, que li lloga una habitació a casa seva. A Escaldes, ja s’ha dit. Compartirà pis amb Donna, l’esposa de Carlos; amb els dos fills del matrimoni, Antoine i Xavier, i amb el Vici Mario, rellogat com ella a la casa. De seguida s’integra a la vida familiar: “Cada matí agafava el cubell i travessava el vell pot de pedra [el d’Engordany] camí de la lleteria, i tornava a temps de compartir l’esmorzar amb els nois, el Vici, la Donna i el Carlos: sèiem al voltant de la taula, amb l’enorme tassó de pa amb llet al centre, cadascú en prenia la seva ració i el passàvem al del costat”. Els diumenges, diu per rematar l’estampa, “em posava la meva mantellina negra i anava a missa. I al vespre, al cine [Valira], a veure una pel·lícula de l’Oest i subtitulada al castellà”.

Frame es passa les primeres setmanes dubtant si tenir o no el fill que espera: es posa a teixir la robeta del nen, però a la vegada posa en pràctica sinistres consells per induir-se un avortament: afartant-se de quinina i –diu– pujant i baixant muntanyes com un isard. Fins que al final el perd, el nadó, però accidentalment, en canviar la bombeta de l’habitació: “Em vaig marejar, vaig caure i vaig començar a perdre sang. La sang estava coagulada. La vaig recollir amb una tovallola, la vaig llençar al vàter, i vaig tirar la cadena fins que es va dissoldre –ho vaig veure després d’un fugaç i horroritzat cop d’ull– i va desaparèixer pel forat”.

A poc a poc, i com es veia venir, assistim a l’acostament entre Janet i el Vici, a qui adorna l’aura romànica del contrabandista i exresistent i a qui només retreu que gasti sabates negres i blanques (!?) perquè –diu ella– “en el meu món anterior qualsevol home que portés sabates de dos colors era un dropo i un gàngster”. Quan finalment ell se li insinua, Frame es fa inicialment la desentesa. A la pregunta –“Voulez vous me marier, moi?”– ella no diu ni que sí ni que no, però el Vici li encoloma l’anell de la seva àvia, així que “ell i la resta de la família van arribar a la conclusió que ens havíem compromès i que ens casaríem a l’església”.

Sembla acceptar-ho –“Durant la resta de la meva estada a Andorra vaig assumir el paper de sempre: el d’una dona passiva a qui planifiquen la vida i que no s’atreveix a dir que no”– però posa astutament una condició: fer un últim viatge a Londres per tancar certs afers. No li acaba d’agradar el paper de promesa submisa –“Em vaig sentir com una anglesa que se’n va a viure a les colònies: què passaria amb l’educació dels nens? I amb els meus llibres, lectures i escriptura?”–, però tampoc li fa fàstic a la rutina quasi domèstica que ha trobat, qui ho havia de dir, a Escaldes, i encara tindrà temps de passar una última i estupenda Setmana Santa, “amb el tradicional pastís de xocolata amb forma de casa [!], i la daurada roda de formatge [!!] que el mossèn distribuïa gràcies al paquet d’aliments que enviava el govern nord-americà, els torrons [!!!], les galetes i els canelons que vaig ajudar Donna a preparar”.

Les memòries, escrites als primers anys 80, semblen barrejar llocs i dates, però el cas és que un matí de maig tota la parentela andorrana –el Vici, Donna, Carlos i els nens– l’acompanyen a l’autobús que l’ha de dur a Perpinyà, París i Londres. Amb el sobreentès que tornaria: “Jo no l’estimava; simplement encaixava en un espai buit que ben aviat s’ompliria amb una vegetació més adequada a la vida que volia dur. No, li vaig dir al Vici mentre li feia un últim petó. No m’enduria el seu anell per por de perdre’l”.

Òbviament, Janet Frame no va tornar mai més, i el bon Vici es va quedar amb un pam de nas. Però tres decennis després, ella encara recordava aquell hivern andorrà.

Com driblar una lobotomia ('in extremis')

Dues de les seves germanes van morir ofegades quan Janet era petita; un altre germà tenia atacs epilèptics i, després d’un intent de suïcidi, ella mateixa va ingressar l’any 1945 en un hospital psiquiàtric. Li van diagnosticar esquizofrènia, i es va passar els següents anys desfilant d’hospital en hospital. Fins que el 1951, i quan tenia dia i hora programats per sotmetre’s –glups– a una lobotomia, va i guanya el major premi del país amb The Lagoon and Other Stories, el seu primer llibre de relats. Allò li va canviar literalment la vida, perquè la lobotomia va ser immediatament cancel·lada i Frame va iniciar una llarga, prolífica i reconeguda carrera literària. Amb el tirabuixó final que, durant l’estada a Londres, un nou examen psiquiàtric va descartar que hagués tingut mai esquizofrènia.

Andorra
Literatura
Aranda
Janet Frame
Frame
Un ángel a mi mesa
An angel at my table
Jane Campion
1957
Número de vots: 262
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic