Sembla clar que als paisans de Doraemon els agrada Jaume Amigó (Sant Feliu de Llobregat, 1963), però és que a ell també li agrada el que ha vist a l’altra punta del món. Tant, que n’ha adoptat el concepte de wabi-sabi, aquest gust especial pels objectes rústics, gastats i amb pàtina —la nostra dèria vintage, vaja, però en versió oriental—, que intenta traslladar als seus peculiaríssims paisatges. I si en parlem avui és perquè la galeria Art al Set obre la temporada —al Park Hotel de la capital, com és habitual— amb una quinzena de gravats, olis i tècniques mixtes de petit, mitjà i gran format. Paisatges, és clar; però sui generis, ja ho dèiem, amb un marcadíssim gust per les formes més o menys orgàniques: ¿recorden la dèria de Claude Viallat per la taca d’esponja? Doncs una cosa semblant, però amb un imaginari considerablement més variat que el surface francès. De fet, Amigó —amb un peu al Japó i l’altre al taller de l’Alzina de Ribelles, a la Noguera, on resideix— es defineix com un “col·leccionista de formes i de paisatges”, que ha anat herboritzant al llarg dels seus viatges, en especial a l’Himàlaia —el remot regne de Mustang, a l’Himàlaia nepalès— però també, naturalment, els jardins zen dels monestirs budistes. Una advertència: diu que mai no l’han posat al sac de l’informalisme. D’acord, però els paisatges d’Amigó tampoc són un àpat estrictament figuratiu. I el cas és que enganxen: provin i ens ho diuen.
