Acaba de passar per la Seu d’Urgell i Andorra –al Consell Comarcal i a la llibreria La Trenca– per presentar la tercera novel·la sorgida de la mà d’aquest exfinancer llançat a l’escriptura. ‘Mentre duri la flama’ s’endinsa en aquesta sucosa epopeia dels passadors, els fugitius, els contrabandistes, que un grapat d’historiadors s’està esforçant per reconstruir. Ell l’apropa al gran públic, amb l’esquer de la ficció. 

Té ‘padrins’ com Josep Calvet i Claude Benet: no està pas malament com a aval.  
Quan fas novel·les amb base històrica has de ser molt respectuós i no cometre errors de context. Ells són dues figures que han explicat molt bé els camins de la llibertat i comptar amb el seu aval, que em diguessin que no havia ficat la pota, em fa quedar molt tranquil. 

Tota aquesta peripècia és molt novel·lística. 
És terreny abonat, sí, per poder-lo portar a la ficció. I m’agrada dir una cosa, de pas: hi ha molta gent que no agafaria un llibre d’història i en canvi els atraus amb la ficció. No tothom gosa amb un patracol d’història. Per exemple, jo acabo de comprar-me el de Pau Chica, però són set-centes i escaig de pàgines. Jo en un no res me’n vaig devorar bona part, però no sé si tots els lectors ho farien. 

Hi ha molts apassionats de la història, no obstant això.  
Sí, sí. Molts hi han entrat a través de la novel·la, crec jo. La història es va escriure com es va escriure i de la més recent, hi ha molta gent que va marxar sense dir res, una generació que se n’ha anat sense parlar, sigui per por, per dolor, per autocensura, pels anys que vam viure en què es deia a les cases allò de “no parleu de política, que mireu com de malament s’ho va passar l’avi”. A poc a poc, no obstant això, els historiadors han anat fent una tasca que era molt important. 

Es posa cara, ni que siguin fictícies. 
Passo temporades a la Vall Fosca i cada vegada que vinc, de sempre, compro llibres sobre el Pirineu. Així vaig conèixer aquelles històries d’aviadors caiguts que em va portar a escriure Els llops sempre tornen. Havia fet relat curt fins a aleshores i vaig fer el salt a la novel·la. Amb sort, que al primer lloc que la vaig portar me la van agafar. La segona va sorgir arran d’una exposició de les fotos d’Agustí Centelles, Xiula la mort. 

Fem una ulladeta a què hi explica?
Volia dibuixar aquells passadors com homes durs, que no s’estaven per a històries. Van ajudar molta gent a passar, efectivament, i se la jugaven, ells, la seva casa, el seu patrimoni. Així que sí, obtenien un rèdit econòmic a canvi. Els podien matar, oi? Que les enveges són molt dolentes sempre i arreu. Alguns van caure, van ser afusellats o portats a camps. 

Havien de ser durs, sí. 
Després explico que hi ha les xarxes que ajuden els militars i les que ajuden els jueus. Si un passador feia una mala passada a un militar, segurament quedava marcat i hauria de passar comptes amb la justícia, no es deixarien atropellar així com així. En les xarxes de jueus, tot i que molt ben organitzades, hi havia punts febles. 

Aquí arriba la trama.
Un passador pallarès i un d’andorrà, que havia marxat d’Andorra i vol refer la seva vida. Però se li’n va la mà al mig de la muntanya i tots els esdeveniments posteriors encara són més fumuts. A la muntanya has de saber amb qui vas. Afortunadament, aquest tipus de gent eren una minoria, casos comptadíssims que abandonessin o matessin les persones que guiaven. Això o les condicions tan dolentes: el torb, la neu, gent poc preparada, mal calçats i vestits. 

No defuig la llegenda negra. 
També he vist que potser a l’Eliseo Bayo el van portat enganyat a veure ves a saber què. Jo no vull posar-hi el dit, però sí que és un argument novel·lístic.  També ofereix una trama posterior, amb gent que ni obliden ni perdonen, i així em surt tota una història on es barreja l’Israel actual, jueus que venen a fer els camins de la llibertat, però també van rere la pista d’una joia que ha canviat de mans al llarg dels anys. 

Barreja d’èpoques. 
Hi ha un personatge que és una noia de la Vall Fosca. Agent rural, per fugir del tòpic de la mossa d’esquadra, que ha patit violència masclista, que està divorciada d’un ramader. Ajuda un amic d’infantesa, d’escola, de poble, de festes majors...

Ja veiem.
Vaig intentar fer una novel·la una mica coral i que recorregués el territori. Vaja, moltes històries per tancar i amb el risc que em sortís un llibre llarguíssim: ja tenim poca gent que llegeix, així que si a sobre els fas un patracol... Vaja, té més de 300 pàgines aquesta, igualment.  

‘Pas mal’. 
Surt també un personatge que repeteixo, o de similars, en les tres novel·les, un padrí conco, un d’aquells homes de silencis que diuen moltes coses. Gent amb cops amagats. 

Per descobrir.  
Encara que no sigui novel·la negra, segueixo les seves tècniques perquè el lector es vagi engrescant. Els capítols són curts, com escenes de cine, i amb cosetes perquè el lector es vagi enganxant, ho vagi seguint. 

Amb el ‘macguffin’ que deia Hitchcock.  
Algun amic em retreia: “vaig anar a dormir molt tard, que no ho podia deixar”. Mira, millor. Si agafes un llibre i el deixes, l’agafes i el deixes... 

Tants personatges, tants escenaris: complicat? 
M’agrada dibuixar paisatges que conec, d’Andorra, del Pallars... Vull que la gent els reconegui. Algun cop em vaig trobar, a prop de Mongarri, una excursió de jueus resseguint els camins dels seus avantpassats. Els llocs, o els conec o estan ben documentats. I per la resta, has de fer que tot quadri, que funcioni, perquè sigui versemblant.

Més històries al sarró? 
Un parell. Una més negra, d’espionatge, i una altra, sobre la Barcelona dels quaranta.