Els fallaires de tot el Pirineu esteu ‘on fire’, i mai millor dit. 
Sí, i ja  fa molts dies que hi treballem! I acceleradament, perquè enguany les dates feien que tot es disparés.  Al llarg dels últims caps de setmana les hem enllestit, incloses les de la canalla, i només ens quedaven els detallets: preparar el terreny del faro, el de les tres fogueres... i guarnir la part de la festa. 

Festa grossa, i cada cop més. 
Hem anat a més cada any, sí, en tot, en fallaires, en situacions diferents perquè la meteorologia i el territori tenen els seus capricis, i en públic. 

Vostè, en particular, porta tota la vida ‘on fire’. 
Tot vindria, sí, de quan era encara canalla, a Lleida, quan encara portava els pantalons curts, i ja m’apuntava als fanalets de Sant Jaume. A la muntanya no són tan coneguts, però a Lleida és una processó molt popular, amb aquells fanalets. Era cap a l’any 1968 i principis dels setanta. 

Si porta de temps envoltat pel foc!
Després ja vaig fer el salt cap al Pirineu, a la Vall de Boí, perquè vaig anar a treballar durant tot l’any a l’estació de muntanya i neu. Així em vaig acabar d’endinsar en un territori molt fallaire. Estem parlant del 1984. Vaig tenir l’oportunitat  de baixar les falles del poble on vivia, Boí. En aquella vall hi ha les de sempre, les més potents: Durro, Erill la Vall, Taüll i Boí. Després es van afegir les de Barroera, el Pont de Suert, Vilaller i d’altres. 

A cada lloc és diferent. 
També ha canviat amb el temps. Eren uns faros salvatges, de muntanya, d’una baixada molt intensa i molt física. 

‘Faros’ salvatges?
El far és el punt on es comença la baixada, on arriben tots els fallaires i s’hi munta la foguera principal i d’altres de més petitetes, per encendre les falles, que puguin fer-ho tots a l’hora. Quan deia salvatges em referia que estan en llocs una mica feréstecs i tenen un atractiu visual gran. No s’hi arriba amb vehicle. A Durro s’assemblen a Alàs, també amb una ermiteta. 

Tornem a vostè i el foc. 
Sí, per exemple també va emplenar molt la meva vida les baixades de torxes que fèiem a les estacions d’esquí. Era un atractiu molt espectacular. El 2012 vam fer una baixada de rècord a la Molina, de 5.089 persones, i vaig tenir la sort de poder participar. 

Ja veiem que el fascina. 
El foc té aquesta connotació de la llum, de l’escalfor... i que l’home va aprendre a traslladar-lo: és una cosa de les més màgiques que podem fer els humans. 

Aquí, els humans d’Alàs. 
Vam tenir aquesta sort de la descoberta de Carles Gascón. Havia desaparegut de la memòria totalment i, per tant vam haver de mirar com es podia tornar a fer, perquè al document és cert que no hi havia cap descripció, ni del recorregut ni de com eren les falles. Així que jo era qui estava més familiaritzat amb les falles, tant baixant-les com elaborant-les. Havíem de buscar la nostra identitat, fer-la una realitat. 

Havien de reinventar-les. 
Vam copiar una mica el model ribagorçà, però el vam fer evolucionar, començant per les mesures de seguretat. 

...?
Sí, per exemple, on cauen les partícules a mesura que van cremant. Vam fer un tipus de falla més segura, potser més tècnica, però ens assegurem que farem les falles i mai encendrem el territori. 

A vostè l’havíem deixat en les baixades de torxes.
Va haver-hi un parèntesi en la meva relació amb les falles i els focs. Vaig estar treballant en altres projectes de Pirineu, d’aventura, de muntanya... el festival Pirene, molt, escriure en una revista... de fet, al poble em diuen Jaume el periodista. Tot plegat va acabar portant-me a viure aquí, a Alàs. 

També s’ha interessat pel Camí de Sant Jaume pel Segre, oi?
Sí, sí, amb la Núria Boltà. 

Amiga comuna. 
Jo també vaig tenir l’oportunitat de recórrer el Camí des del Coll de la Perxa fins als Tresponts. Aleshores, vinculat amb Sant Jaume, se’m va acudir que a Alàs bé podríem fer una baixada de fanalets. Era molt abans que tinguéssim ni idea que es recuperarien les falles. Amb els fanalets vam començar amb la canalleta del poble i ho vam incorporar a la festa major. És una activitat que jo m’estimo molt. 

Com a bon coneixedor de l’Alt Pirineu... 
No és un territori pas abandonat, com a vegades es diu. Està molt dinamitzat turísticament, i en la seva identitat i la seva cultura, en la seva natura. Tenim uns actius molt grans. El cas és que tot plegat no es posi massa en contra de la gent que hi viu. El desenvolupament turístic ha d’anar condicionat que la gent hi pugui viure i aspirar a fer-ho d’una manera no constreta per aquest habitatge de preu disparat. El problema és que és una realitat que s’està escampant per arreu. 

El difícil equilibri. 
El turisme és important, però no ens pot atropellar. I ja estem veient que hi ha llocs on se n’ha hagut de limitar l’accés. Tot i que només estem parlant d’uns quants dies l’any. Però la demanda tan bestial de Pirineu no ha de fer que l’espremem tant que no sigui sostenible. 

Les falles formen part d’aquests atractius?
He pogut viure el naixement d’aquesta activitat que està arribant al cor de la gent. A Alàs es va rebre amb molta sorpresa i amb moltes ganes d’identificar-s’hi. La implicació ha estat enorme, de grans i petits. Ha fet poble. Ara el repte, i crec que ho estem aconseguint, és arribar també al cor de la resta de la comarca.