Va 'descobrir' Andorra radiografiant el territori per a la toponímia de Bonaventura Adellach. L’hem conegut sobretot en la faceta de paisatgista i també de retratista, en la sèrie monumental que és ‘Temps d’hereus’. I ara es prova en l’abstracció. Tenen temps fins diumenge de veure’n la sensacional retrospectiva que li dedica la sala de Govern.

La fotografia, art o ofici?
Quan respon a una intenció, a un missatge que pretens que transmeti, segurament pot convertir-se en art. Indubtablement existeix la fotografia creativa, i l’art és al final això, crear.

Vostè, ha fet art?
El treball que veiem a Temps d’hereus, els últims andorrans no integrats a la modernitat, més que art és antropologia, el testimoni d’una Andorra secular que s’estava acabant. I entre elles potser sí que hi pots trobar alguna obra d’art, potser per la composició.

S’ha prodigat al paisatge, al retratisme, els últims temps a la fotografia conceptual... I el fotoperiodisme?
Mai. I consti que m’interessa molt. Pel festival Visa pour l’Image de Perpinyà hi desfilen autèntics mestres. Però no ho he tocat mai, no. Sovint m’han demanat per què no feia fotos dels desastres que s’estan perpetrant a Andorra...

...I per què no ho fa?
No m’interessa. No em diu res. L’objectiu de la meva fotografia és ensenyar la bellesa, i en aquest sentit és a la vegada reivindicativa i és política. Si coneixes la bellesa la voldràs protegir. Si no, et serà indiferent que es destrueixi.

I l’estètica de la lletjor, que existeix?
Com que no la sento, no m’hi he parat. Però atenció, estic en un procés evolutiu. He viscut de la fotografia, sí, hi he editat cert nombre de llibres, però soc conscient que es tracta d’una fotografia comercial, perquè un llibre bé s’ha de vendre. Ha quedat aquesta imatge de mi, però com has dit, en l’última etapa m’ha interessat una fotografia minimalista, quasi abstracta. Però sempre a partir de la naturalesa. L’art, en fi, està a la natura, encara que no el veiem. La naturalesa és creativa. Tu només t’has d’aturar a observar.

Fer una fotografia macro d’una fulla es mou entre el paisatgisme, el retratisme i, d’acord, l’abstracció.
Però cal veure-ho. 

El mèrit d’un fotògraf paisatgista és ser-hi, esperar que surti el sol a una determinada hora de la matinada perquè els raigs passin pel forat d’una roca?
Hi ha paisatges que te’ls trobes, com el llamp que em va fer just quan fotografiava un arc de Sant Martí especialment potent des del balcó de casa. Pur atzar. I també n’hi ha d’altres que els penso, que puc estar anys, per fer la foto, perquè vull que la lluna surti per cert punt, però abans que el sol es pongui, i que a més hagi caigut una nevadeta, un polsim blanc a dalt del Casamanya, i que el vent hagi tacat les teulades de pissarra.

Tot això ho composa mentalment?
Així és, i vaig pujant un dia i un altre fins que trobo el que volia. Ho veuràs a la foto de les bordes del Galliner: em va costar vuit anys de pujar-hi. La tenia al cap però el cosmos no me l’enviava. No t’espantis, però jo tinc una relació amb la naturalesa molt particular: em crida i em diu, ‘Vine, que avui passarà alguna cosa que t’interessa’. I és veritat. Tinc un amic que em diu: ‘Jo això no ho veig’. Clar que no, perquè no et lleves a l’hora que t’has de llevar. És un treball de recerca.

I no manipula?
En absolut. No sé ni fer anar el Photoshop.

Tampoc l’escena?
Mai. Els padrins de Temps d’hereus els feia parlar hores i hores, i en el moment que estaven immersos en el seu món, que es distreien, que se n’anaven, disparava. 

No li suposa cap tràngol advertir que vostè és un fotògraf sense escola.
En absolut, perquè és cert. En certa ocasió un fotògraf del país que no m’estimava gaire m’ho va retreure en un article i deia que per això no em podia considerar fotògraf. El cas és que li vaig demanar al Manuel Esclusa d’assistir a la seva acadèmia. Havia vist el meu treball i em va dir que de cap manera: “El que fas tu és molt teu, i si haguessis anat a l’escola faries el que t’hauríem dit que s’ha de fer i no el que et surt de dintre”.

On és la bellesa, en l’ull que mira o en l’objecte observat?
Cadascú mira segons la seva personalitat, formació, experiències... Però atenció, la bellesa també pot ser fruit de la composició.  O de la paciència: jo espero la llum del nord, que escombra tota la porqueria. Faig la foto i el contrast ja el tens. El mèrit és de la llum del nord.

Les cares dels padrins podrien ser paisatges, la superfície d’un sòl, d’una pedra, d’una muntanya.
Doncs tens raó.

Què tenien en comú, els seus ‘hereus’? 
Vivien en una simbiosi perfecta amb el medi natural, vivien del que dallaven, de les gallines, dels porcs, de les vaques... Eren rudes, sí, i porcs també. Però d’una manera molt autèntica. El Garrallà de Llorts va i em diu: ‘Tu, Jaume, ens fots fotos, t’hi guanyes la vida i no hi veiem ni un duro’. Doncs era veritat, tot i que més que guanyar-hi, no hi perdia. ‘Si et dec res, m’ho dius’. ‘Porta’m un conill’. I un conill que li vaig portar. Se’l va quedar, és clar.

Els seus fotògrafs de capçalera?
Salgado, sens dubte, i si t’hi has fixat m’he atrevit una mica amb el blanc i negre, com ell, i el paisatge en blanc i negre és molt difícil. No tots s’hi poden. Steve McCurry, Cartier Bresson...