Javier Moro, premi Planeta: “Els espanyols tenim una relació una mica psicòtica amb la història”

¿Que potser es troba en perill, l’espanyol?

En absolut. Estem parlant del segon idioma mundial per nombre de parlants, després del xinès.

Potser en retrocés... Ho dic perquè així plantejat, ho sembla.

Doncs no. Està més viu que mai. I t’ho dic jo, que viatjo molt i veig per exemple que a l’Índia la demanda d’espanyol és enorme. Als instituts Cervantes de Delhi i de Bombai hi ha cua. Al Brasil, el mateix. I a França és el segon idioma més sol·licitat. També es tracta de ponderar els avantatges de parlar una llengua present a quatre continents. Sembla una manera molt comptable de plantejar la relació amb una llengua. Una llengua és per sobre de tot les emocions que et permet experimentar. Trobar-te a la Feria del Libro de Bogotà, després d’un viatge de dotze hores, amb mig miler de persones que comparteixen els matisos de la teva llengua és una revelació formidable: et veus no com a autor espanyol sinó com a autor hispànic. Sents que formes part d’una comunitat que transcendeix molt, però molt, el reducte peninsular.

La llengua, per tant, ¿és un factor de cohesió?

Indiscutiblement: la manera de pensar, de sentir i de veure les coses que compartim els espanyols i els llatinoamericans ens l’aporta l’idioma comú. Amb tots els matisos que es vulgui. I no és menor el fet que ara mateix la literatura llatinoamericana no viatja.

¿Com?!

¿Quins autors mexicans d’ara mateix coneixes? Però no és que no siguin llegits a la Península: tampoc a Colòmbia o a l’Argentina. I al revés.

És veritat, i venint de l’èxit aclaparador del boom, no deixa de ser sorprenent. ¿Per què és així?

Potser perquè s’han retirat a temes estrictament locals, però no ho tinc gaire clar. Hi ha autors sensacionals –el colombià Mario Mendoza, per exemple–, però pocs de transversals.

Llavors, ¿quin avantatge té, parlar i escriure la segona llengua del món?

Els economistes han quantificat l’estalvi enorme que suposa compartir idioma en les transaccions comercials. La literatura n’és una part, i és un fet que un llibre editat a Espanya es pot col·locar a tots els països de l’Amèrica Llatina. No és tan evident: un llibre en portuguès requereix dues edicions, una per a Portugal i l’altra per al Brasil. Mitterrand sempre ho deia: “Tant de bo França tingués al darrere 500 milions de parlants...”

No diu gaire a favor d’Es­panya.

Evidentment, no s’ha explotat aquesta riquesa potencial. Ara es comença a prendre’n consciència, i s’ha fet una feina important amb l’institut Cervantes, un gran èxit perquè no només representa Espanya: al Cervantes de Delhi t’hi pots trobar una pintora mexicana, un músic paraguaià, una companyia de ballet argentina... El Cervantes ja és més hispà que espanyol. I en la meva opinió, això està molt bé.

Vostè és fill de francesa: ¿es poden sentir dues llengües com a pròpies? Perquè aquí hi ha qui s’entossudeix a dir que no.

Sóc bilingüe i bicultural. Crec que un mateix és diferent segons la llengua en què s’expressa. En francès sento d’una manera diferent de com sento en espanyol. Però els dos idiomes han conviscut en mi sense cap problema.

¿Per què va triar el castellà com a llengua literària?

Vaig començar a escriure en francès, però com que vivia a Madrid m’era més fàcil escriure en espanyol. Però estic convençut que si m’hagués quedat a viure a França al final m’hauria decantat pel francès. Com li va passar a Semprún, que vivia a París. Una llengua s’ha de freqüentar.

A 'El imperio eres tú' i 'A flor de piel', per exemple, toca temes del passat colonial, ben poc transitat en la novel·la espanyola. ¿Mala consciència?

Potser perquè, com que sóc mig francès, m’he dedicat a explicar històries que van més enllà de la Guerra Civil. Els espanyols fa segles que debaten sobre qui són; ja n’hi ha prou, el món és molt gran i passen coses molt grosses, com ara el desafiament mediambiental i la pobresa a l’Índia i a l’Àfrica. Els espanyols, en fi, tenen una relació una mica psicòtica amb la història. Potser a causa del trauma de la Guerra Civil. No els agrada mirar al passat ni per explicar un episodi com la de l’expedició de la vacuna, que relato a A flor de piel i una gesta humanitària de repercussions universals.

Practica una novel·la d’estil internacional ben poc habitual entre els autors espanyols. ¿Per què?

Potser per mentalitat: des de petit he viatjat molt, he viscut a França i els EUA, i això et dóna una altra perspectiva diferent. I diria que la generació que puja va cap aquí, cap a una ficció basada en la realitat que es practica molt als EUA i també a França però que a Espanya no té, és cert, gaire tradició.

Traduït a no sé quants idiomes, se li resisteix en canvi l’anglès: ¿com és, això?

El mercat anglòfon publica molt pocs autors d’altres llengües, entre el 3% i el 5% del total, i el que busquen és un autor molt representatiu: Javier Marías, per exemple; no un autor espanyol que escriu sobre l’Índia. Ells, això ja ho tenen. Però no em puc queixar: m’acaben de traduir Pasión india a l’indonesi!