12 d’agost del 1799, Guiza, nit. Napoleó s’ha endinsat tot sol a la Gran Piràmide. L’endemà, quan li demanin què ha sentit, contestarà: “No us ho puc dir perquè no em creuríeu”. Aquest és el punt de partida de ‘La pirámide inmortal’, adaptació de la novel·la homònima que el mateix Sierra, premi Planeta del 2017, presenta al Saló del còmic.

Què pretenia, amb aquell gest, Napoleó?
El que crec és que tenia molt clar que només continuaria escalant en l’escalafó si es convertia en un mite. I per aconseguir-ho havia de fer el que havien fet altres grans mites de la història universal: Alexandre i Juli Cèsar també havien pernoctat a Guiza. Crec que va fer un acte d’emulació per automitificar-se.

I se’n va sortir?
L’aurèola que li va donar aquesta gesta entre els seus homes li va ser molt útil. Pensa que se’n torna a França tres dies després d’aquest episodi. Havia perdut una flota de 300 bucs i havia gairebé abandonat a la seva sort 30.000 soldats a Egipte. En lloc de passar per un consell de guerra, i probablement executat, se les arregla per convèncer els francesos que ell era la solució als seus problemes, i en qüestió de mesos es posa al capdavant del cop d’Estat del 18 Brumari i es converteix en cònsol. Egipte li permet mitificar-se, i això és el que sedueix els seus contemporanis.

Però no estava escrit, que havia d’arribar a emperador.
Aquest és el joc que plantejo a la novel·la i també al còmic. Se sap que havia consultat un endeví, Bonaventure Guillonne, que li havia predit que arribaria a les més altes instàncies. Està documentat i va passar abans d’Egipte, tot i que em prenc la llicència poètica de fer-lo sortir a La pirámide inmortal.

I s’ho va creure?
No sabem quin impacte va tenir en la seva psicologia, però jo assumeixo que li va predir que seria emperador i li esbossa un full de ruta, per dir-ho així. Però això són conjectures meves. El que sí que sabem és que era aficionat a aquesta mena de pronòstics, i que la seva mare era molt aficionada a l’astrologia i a les tarotistes. És probable que alguna cosa li quedés.

Un emperador que segueix el pla traçat per un ‘xarlatà’. No sona gaire tranquil·litzador.
A mi m’agrada parlar d’ocultura, la cultura de l’ocult. Molts episodis i personatges històrics estan vinculats al sobrenatural, a les creences en el transcendent, han tingut vel·leïtats diguem-ne màgiques. Però s’acostuma a ocultar perquè remet també a l’àmbit de les supersticions, i ràpidament ens llencem tots a desacreditar-ho com a pseudociència. Però li donis o no alguna mena de crèdit, aquest espectre del paranormal ha tingut i té una certa influència sobre els poderosos d’aquest món. L’ocultura existeix, hi creguem o no, cal tenir-la en compte, fins i tot estudiar-la. 

Que li ho diguin a Hitler i a la dèria nazi pel Sant Grial, el Tibet i Montserrat.
Més cap aquí tenim Reagan, o millor dit la seva esposa, Nancy, que tenia una astròloga de capçalera, com la tenien d’altra banda  François Mitterrand i, recorda, Jordi Pujol i la vident Adelina. 

Tenia parada a Escaldes.
Casos com aquest es donen en totes les èpoques, inclosa la nostra. I hi ha una raó psicològica profunda que ajuda a entendre-ho. Quan estàs a dalt de tot, el que et trobes és sobretot sol. A qui t’encomanes? Aquí és on apareix l’element religiós, el sobrenatural, la superstició... I juga un paper important, sens dubte. Un altre exemple, més recent encara: el candidat a la presidència argentina Javier Milei té un mèdium que utilitza per comunicar-se amb les seves mascotes mortes.  I ho ha explicat sense manies. L’ocultura és a tot arreu, i negar-ho és negar l’evidència. Una altra cosa és que hi creguis o no.

Què era, Napoleó: un visionari? Un tirà?
És sobretot un il·lustrat convençut del seu pla. Té al cap les claus per a un món millor, o com a mínim és el que creu. I les imposa a sang i foc. Un idealista que acabarà convertint-se en un tirà, fenomen que es produeix, per desgràcia, amb certa freqüència.

I si hagués sotmès la Gran Bretanya i hagués imposat el seu ordre a tot Europa?
Doncs probablement avui Europa tindria a l’epicentre la cultura i l’educació. Napoleó estava obsessionat amb la idea de difondre les Llums de la Il·lustració, i la impremta que es va endur, junt amb els dos centenars de savis que havien de redactar la Descripció d’Egipte, va ser la primera que hi va haver en aquest país. També pretenia culturitzar Espanya, arrossegar-la cap als ideals de la Il·lustració. Òbviament va fracassar, perquè es va trobar un país molt aferrat encara a l’Antic Règim. Hauria sigut una Europa millor des del punt de vista cultural, però no ho tinc gens clar des d’una perspectiva. Crec que li hauria costat evolucionar cap a postulats democràtics, que sempre serà més desitjable i més sensat que qualsevol despotisme.

No serà vostè un afrancesat?
Probablement, sí. No és que ho lamenti perquè la història és la que és, però en qüestions de cultura i educació Espanya com a mínim seria una altra. Tindríem liceus, i molt probablement ens hauríem estalviat l’enorme problema que tenim amb l’escola.

Per què fascinen tant les piràmides, fins i tot als escèptics?
Perquè són un paisatge d’un altre món, constitueixen l’accés al Més Enllà, el territori que els humans tenim vedat en aquesta vida. Llocs de descans etern o per projectar l’ànima dels faraons a les estrelles per viure-hi eternament. D’altra banda, pel repte tecnològic que constitueixen encara avui. No en tenim ni idea de com van poder aixecar les piràmides sense conèixer ni el ferro ni tan sols les politges. Pensa que la Gran Piràmide té l’alçada d’un gratacel de 40 plantes. És gairebé una provocació, i està bé que sigui així. Generació rere generació ens acostem a l’altiplà de Guiza i ens hi fem preguntes. I l’ésser humà avança quan es fa preguntes i probablement retrocedeix quan creu haver trobat les respostes.

Nerviós perquè Ridley Scott li faci la competència?
Al contrari, contentíssim, i també que hagi begut de les mateixes fonts, la monumental Descripció d’Egipte patrocinada pel mateix Napoléó. Renovarà l’interès per ell i això només em pot beneficiar.

Li posaria la cara de Joaquin Phoenix, al seu Napoleó?
Estic content amb la cara que li hem posat. És el reflex d’un esperit intrèpid, i no deixa de ser una barreja entre la imatge que tots en tenim al cap i el que esperaríem d’un Indiana Jones. Funciona.

Vostè també va dormir una nit a la Gran Piràmide. Sense ser Napoleó. Què hi buscava?
Volia saber què havia experimentat ell aquella nit, perquè mai no ho va explicar. Si ets gran t’obren les portes, però si ets un  ratolinet et pots colar pels foradets, i això és el que vaig fer jo. Vaig trobar respostes: vaig entendre que ell s’havia enfrontat aquella nit a la por a la mort. I la va vèncer. I això li va canviar la vida. Si superes la por a la mort, ja no li tens por a res. Potser això el va fer tan temerari, no tenir por al que la majoria de nosaltres tenim pànic.

I vostè?
Napoleó va entrar a Gizà com a general i en va sortir transformat, a punt per convertir-se en cònsol i després en emperador. Jo hi vaig entrar com a reporter, per fer el reportatge sobre la nit perduda de Napoleó, i en vaig sortir com a escriptor, perquè el que havia viscut no ho podia expressar en un reportatge.

Com es retallen les 400 pàgines de la novel·la a un còmic de 80?
Es perden matisos, és clar, i sobretot la vida interior dels protagonistes. El llenguatge del còmic s’assembla molt al del cine, reflecteix fonamentalment acció. La part que no es veu, el que va per sota, les emocions, és difícil de plasmar. Però també es guanya en ambientació. Vaig ser molt tiquismiquis, per exemple, que els uniformes dels soldats napoleònics fossin fidels als autèntics, que els temples egipcis conservessin els murs farcits d’inscripcions jeroglífiques... Crec que vam fer una gran feina de documentació, que d’altra banda va alentir considerablement el procés: ens va dur set anys, acabar el còmic.

Si algun lector sap llegir jeroglífics, no quedarà decebut.
M’encanten els detalls. Aquesta segona lectura fa que si domines una mica el tema et topis petites sorpreses. Entre les tropes de Napoleó hi ha un oficial de pell negra, raríssim en aquella època. Doncs vaig ser rigorosament fidel a la realitat històrica, perquè entre els oficials hi havia Alexandre Dumas pare, que va participar en la campanya d’Egipte.