Diari digital d'Andorra Bondia
 Burgués, entre Miles Davis i Ray Brown, que no són precisament mala companyia.
Burgués, entre Miles Davis i Ray Brown, que no són precisament mala companyia.

Jazz nostre que esteu en el cel


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Facundo Santana

Va ser el juliol del 1985 a la primera edició del Festival de Jazz d’Escaldes-Engordany, que era el nom exacte de l’invent. Fats Domino, que paradoxalment ha passat a la història com un dels pares fundadors del rock&roll, es va enfilar a l’escenari de la vela del Parnal amb la banda, es va asseure al piano de cua i va començar a tocar, cada vegada amb més entusiasme, fins que l’escenari va acabar cedint. Normal, d’altra banda, perquè l’home era més aviat baixet –1,65, diuen– però pesava els seus 100 quilos. Però no es va deixar impressionar –per això era un mite–, va continuar el concert de peu i Joan Burgués Martisella en va disparar la foto que immortalitza el moment i que poden contemplar asl CAEE.

Ho va fer aquella nit memorable al Parnal i també les dels vint juliols més que va durar el miracle del Festival de Jazz. No es va perdre ni un concert, assegura, va disparar milers de fotografies –calcula que més de 5.000, probablement cap a 10.000– i d’entre aquest portentós oceà n’ha seleccionat un centenar, li ha posat el títol d’Ítem Jazz i les exposa fins al 22 de novembre.

La llista de patums a què Burgués ha disparat és sensacional. Una cosa que costa de creure des de la perspectiva actual, i que demostra –si entre els lectors hi ha algú que ho dubti– que el Festival va catapultar Escaldes a la primera divisió del jazz universal i li va donar a la parròquia –i per extensió, al país– una projecció com probablement només havien tingut fins aleshores Radio Andorra i el Duralex. Podies no haver trepitjat mai terra andorrana, però si tenies 20 anys als 80 i als 90 i certa dèria musical, havies sentit a parlar del Festival de Jazz d’Escaldes. Al costat de Fat Domino i de Tete Montoliu, que en va ser el padrí des de la primera edició i que protagonitza un dels retrats preferits de Burgués –el pianista català, en trànsit, amb les tecles que se li reflecteixen als vidres de les ulleres–, un equip d’autèntica Champions: Ray Charles, Paquito D Rivera, Wynton Marsalis, Tito Puente, Oscar Peterson, Manhattan Transfer, Chick Corea, Al Jarreau, Maceo Parker, B. B. King, Joshua Redman, Michel Legrain, Miles Davis, Al Di Meola i anar fent.
Tot això va desfilar entre el 1985 i el 2005 per la vela del Parnal d’Escaldes. I tot això es va acabar perquè les institucions, que eren les que ho sufragaven –bàsicament, el Comú– van deixar de creure-hi. Molts diners i poca voluntat política. En queden, en fi, les fotografies de Burgués, que tenia (i té) el do de la insistència i que es va cruspir tots els concerts, tots els dies, totes les edicions, per destil·lar una cosa semblant al moment decisiu de Cartier Bresson, en versió jazzística. Ho poden comprovar en el bateria Tito Puente, ulls tancats i claquetes a punt de percudir.

Era una llàstima que aquestes fotografies estiguessin confinades al fons d’un calaix. I és un acte de memòria històrica i de justícia artística, perquè estem parlant de l’era immediatament anterior a la irrupció del digital, amb llum més aviat justeta, sense flaix i en el reglamentari blanc i negre. Ja no se’n fan, de festivals com aquell. Mira que Andorra Turisme s’hi ha trencat les banyes, i ho tenia ben a prop. I de fotografies com aquelles, tampoc, no se’n fan, perquè difícilment tornarem a reunir mai més aquesta constel·lació d’estrelles com qui diu al costat de casa. Ara les tenen en efígie al CAEE. No s’ho perdin.

 

 

 

jazz
nostre
cel
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic