No acostuma a ser habitual que dos músics tan coneguts i influents com ara Jorge Martínez i Robe Iniesta, traspassin de manera consecutiva.  Així, el que es considerava ànima del  grup Ilegales va morir el dia nou, i el líder d’Extremoduro l’endemà. Si aquesta darrera banda ja hagués estat constituïda quan els de la meva quinta vàrem fer el viatge d’estudis,  puc imaginar que alguna de les seves cançons s’hauria escoltat durant el trajecte fins a Itàlia. A l’autobús, a tota hora sonaven Eres una puta dels Ilegales, que barrejava la lletra més agosarada que potser havia escoltat mai, amb un ritme encomanadís, i Venecia, escollida per raons òbvies, dels Hombres G. Eren temps on gairebé ningú posseïa auriculars i per tant, tots els passatgers escoltàvem les mateixes cançons alhora. Quan, per alguna d’aquelles casualitats, n’escolto una dels dues, es podria dir que m’he d’aixecar per a comprovar que no m’hagi tornat a sortir acné. En arribar a Venècia però, ni em vaig comprar cap jersei a ralles, ni em vaig banyar a la platja, ni els Hombres G m’han acabat de convèncer una mica, per no dir gens. Ara bé, no negaré que quan van actuar a la Seu, vaig acudir a escoltar-los i en guardo un magnífic record, ja que, de ben segur, va ser el primer gran concert al qual vaig assistir, amb bona companyia. 
Els dos temes abans esmentats són els primeres capaços d’activar-me la memòria, tot i que els de casa sempre m’explicaven com després d’assistir a una de les primeres trobades dels acordionistes d’Arsèguel, els hi vaig cantar La pepeta va a la moda durant una temporada que, puc imaginar, els hi va resultar força llarga. Tampoc s’estaven de recordar-me que durant molt de temps, repetia aquella estrofa de la Trinca que ens descrivia al califa, que donava títol a la seva cançó, com el rei de l’enganyifa. 
En tot cas, pocs dies després de la mort del Robe, la llista de les cançons més escoltades -ara que tot circula per les xarxes, és molt més fàcil de mesurar- va ser copada pels seus temes. Massa sovint, aquests tristos successos, disparen la nostàlgia. I vaig recordar que, si bé hi ha tonades que les escoltarem centenars de vegades i acabaran per no deixar-nos cap mena de pòsit, d’altres, a les quals no els hi donem gaire espai, sense que ens n’adonem, acaben per marcar en una profunda osca en la biografia de cadascú de nosaltres. Ens fan viatjar en el temps i en l’espai, tot traslladant-te fins a un lloc i un moment precís. Et permeten recordar a algú, del qual ja fa molts dies que no n’has sabut res. També n’hi ha que et permeten reviure els amors, però també els desenganys, els moments d’èxtasi i els de derrota o els dies de soledat i els viscuts entre multituds.   
Els experts ens recorden com la teràpia musical pot ser beneficiosa per a segons quines malalties, com ara l’alzheimer. Fins i tot la fundació Pasqual Maragall ofereix un seguit de consells per gaudir d’aquesta escolta, amb el malalt a casa. El primer consell és que, com a acompanyant, et cuidis de trobar quina ha estat la música de la seva vida i en un futur, que ja és aquí, les llistes de reproducció i l’algoritme ho faran molt fàcil als nostres hereus. Vull pensar que la realitat és tossuda i que sempre n’hi haurà més d’una que s’escaparà d’aquesta mena de llistats.