Doncs mira, tu, que bona aquesta ocurrència d’europeïtzar l’horari dels concerts i començar a les 8 tocades. I puntuals, cosa encara més marciana. Deuen ser coses de l’edat, perquè Dani Alegret, Ferran Piqué i Joan Enric Barceló, aka Els Amics de les Arts, comencen a gastar canes i giren amb la parentela, canalla inclosa. És que fa vint anys, vint, que toquen per aquests mons de déu. Són, per dir-ho així, la generació encaixonada entre el rock català –Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i companyia– i l’actual edat d’or del pop, amb Figa Flawas, Tyets, Oques Grasses, Catarres i anar fent. La generació de Manel, Mishima, Iaia i El petit de cal Eril, que van marcar els adults joves que comencen a mirar enrere amb certa estupefacció perquè hi ha coses que fa vint anys que van passar, qui ho havia de dir, i la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres coses.

En fi, que és tot un experiment antropològic plantar-te en un concert així amb la mainada, enlluernada per coses i noms com Sebastian Yatra, Manuel Turizo o Quevedo. I més encara que segueixin sense badallar el ritme de cançons que han envellit perfectament, i que al final de tot et demanin una camiseta que la banda ha tingut l’estupenda idea d’il·lustrar amb versos dels seus hits. Trio la de Reykjavic (“Jo em quedo les pelis de Kurosawa/ I tu els discos de Lou Reed) i penso que Manel es faria la barba d’or, amb aquesta ocurrència. La Blanca, Les paraules que triem no dir, que no està malament i a més és el títol de l’últim disc. La toquen, sí, a diferència de Reykjavic, quina llàstima. També s’obliden de Per mars i muntanyes, que em diran que tira a carrinclona, ho sé, però de vegades, què volen que els digui, un tornaria als dies que somiava ser Son Goku. No ha pogut ser. A la pròxima vida, potser.

Posem-hi xifres: mig miler d’espectadors, a la Germandat? El que dèiem, molts adults joves amb la canalla, i absència quasi total d’ados –m’encanta com apocopen els francesos– i encara més de post-ados. Qui deuen ser els seus Amics de les Arts? La cosa arrenca amb La nit que serà nostra, Ciència- ficció, Les coses i No ho entens, quan comencen a aixecar-se els braços. Tot concert és un exercici de populisme, i avui no n’hi falten unes engrunes a 4-3-3, convenientment tunejada amb el nom de Lamine Yamal. Continua amb Citant Mercè Rodoreda, Els desperfectes i Et vaig dir, encara amb un ritme tranquil·let, com per agafar embranzida, i a partir d’aquí a tota pastilla amb Un gran cometa, Ja no em passa, Kokoschka i vinga, fins a l’apoteosi final: L’home que treballa fent de gos i naturalment Jean Luc, al bis final, dijo puf y se acabó. 

I quina enveja els veïns de la terrassa amb vistes a la plaça que sopaven a la fresca. Que vinguin Els Amics de les Arts a tocar a casa teva, això sí que és muntar-s’ho bé.

Així que ja saben: "Un xauarma amb tu és el millor que hi ha".

Dit això, comprendran que poso el punt final d’aquesta crònica i me’n vaig de pet a escoltar Reykjavic.