Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Art al Roc, Hèctor Mas, Robots en el cine de ciència ficció, Blade Runner, Matropolis, Pep Benavent, Maite Mínguez, R2D2, Mazinger Z
Andorra, Art al Roc, Hèctor Mas, Robots en el cine de ciència ficció, Blade Runner, Matropolis, Pep Benavent, Maite Mínguez, R2D2, Mazinger Z

“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”


Escrit per: 
A. L. / Foto: SFG

“Jo he vist coses que els humans no us creuríeu mai. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs C que brillen en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja.” Si vostè forma part de la tropa de cinèfils (i no tan cinèfils) que és capaç de recitar del tirón la lletania final de Rutger Hauer a Blade Runner, no sé què fan llegint això i no se’n van de pet a Art al Roc, l’antic CIAM escaldenc.

L’exposició Robots en la ciència-ficció que s’hi va inaugurar ahir va sobretot de cartells –prop de dos centenars, cedits pel col·leccionista urgellenc Pep Benavent, de seguida en parlem– i inclou mitja dotzena de gadgets que deixaran de pedra els mitòmans més refinats: el rien ne va plus és la pistola de Deckard, el detectiu que encarna Harrison Ford a l’obra mestra de Ridley Scott. Val que no és l’original sinó una rèplica, però és una rèplica oficial –signifiqui això el que signifiqui– i probablement el més a la vora que serem mai de la distopia del gran Ridley –i diguem-ho tot: també de Rachael, l’estupenda replicant a qui va posar rostre Sean Young.

Hi ha també artefactes estrictament originals, com ara la pistola amb què el bon Arnold Schwarzenegger s’injecta una pastilleta directament pel nas, glups, a Desafío total: és la que es va fer servir a la pel·lícula, si hem de creure la col·leccionista catalana que l’ha cedit, Maite Mínguez. Com és la de veritat la mà d’Eduardo Manostijeras –tant de veritat, que els ganivets són d’escuma, no fos que Johnny Depp es fes malet– i, el més sensacional de tot, immediatament després de la pistola de Deckard: un pedrot d’autèntica criptonita –verda i tot– que va aparèixer a la tercera entrega del Superman de Richard Lester.

Una mina, ja ho veuen, que es completa amb la reproducció oficial –una altra vegada– del casc de Darth Vader al primer capítol de La guerra de les galàxies. Amb un detall formidable: David Prowse –l’actor que hi havia sota la màscara, i a qui no veiem la cara en tota la saga– hi va estampar la seva firma autògrafa. I per rematar-ho, un R2D2 de mida real, armat pel maquetista català Marcos Mellado, un friki de Star Wars, i que es va passar tota la inauguració d’ahir pul·lulant per la sala i xiulant: pi-piiip, pi-piiip. Només li va faltar projectar l’holograma de la princesa Leyla demanant auxili: més d’un se n’hi hauria anat corrents, a rescatar-la.

Fins aquí la secció de (diguem-ne) ferralla i el gabinet de curiositats que ha reunit Hèctor Mas, president d’Ull-Nu –d’on va sorgir la idea de fer l’exposició– i comissari de Robots... El cert és que el tall de la mostra són els prop de dos centenars de cartells de pel·lícules de ciència-ficció amb els robots com a fil conductor, en un recorregut cronològic que arrenca el 1919, amb Houdini in the Master Mistery, fins a Morgan, dirigida per Luke Scott –el fill de Ridley– i estrenada aquest mateix any. Es tracta, diu Mas, de reflexionar sobre allò que ens fa humans, i si és innat o es pot adquirir, a través de la figura ambigua, inquietant, del robot, que encarna la por ancestral a l’altre, al desconegut.

Un periple llarguíssim que requereix –els ho advertim– més d’una visita, i probablement de dues, i que ens descobreix el món a la vegada fascinant i procel·lós dels robots, androides, ciborgs i mechas –que no són més que els artefactes pilotats per humans sorgits a l’ombra de Mazinger Z, si recorden Koji i la seva aeronau–, des de l’etimologia a la filiació i la taxonomia, passant per les tres lleis de la robòtica destil·lades per Asimov. Tot això, ja s’ha dit, a través dels dos centenars de robots censats per Mas i Benavent: des de la Maria de Metropolis i el Cowboy Model 406 d’Almas de metal fins a la Lila de Star Trek, l’Ash d’Alien –“No teniu ni una sola possibilitat, però compteu amb tota la meva simpatia”, ¿recorden?–, els cylons de Galactica –fiu, fiu–, el T-800 de Terminator –“¡Volveré!”– i el Johnny 5 de Cortocircuito.

Hi ha els robots dolents, al servei del costat fosc, des dels inicis fins a la guerra freda; hi ha també els bons, a partir d’Asimov, i que culminen en R2D2, massa apegalosos i tot; i hi ha finalment els ambigus, que volen i dolen, com Roy. I és clar, les senyores de ferralla, que han tingut molt mala sort al cine i que majoritàriament, diu Mas, “encarnen el desig de domini de l’home sobre la dona”. Pensin només en Afrodita A i aquell inenarrable “¡Pechos fuera!” que va marcar la generació de l’EGB.

Recordin, en fi, que aquesta estupenda exposició es completa amb la projecció de dues pel·lícules: Metrópolis, amb música en directe de Likantropika (26 de novembre) i, és clar, Blade Runner (17 de desembre, amb cinefòrum a càrrec d’Àngel Sala, el director del festival de Sitges). Un festival. I ara sí, diguem per acabar amb el pobre Roy: “És hora de morir.”

Andorra
Art al Roc
Hèctor Mas
Robots en el cine de ciència ficció
Blade Runner
Matropolis
Pep Benavent
Maite Mínguez
R2D2
Mazinger Z
Número de vots: 159
Comentaris: 1

Comentaris

I?

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic