Avui sembla un episodi remot, com un malson que tenim enterrat allà al fons oblidat, com si hagués passat en una altra vida. Però divendres, que també és 13, farà sis anys, sis, de la compareixença extraordinària del cap de Govern per decretar el confinament general i la suspensió de totes les activitats no essencials. La Covid havia arribat i es va quedar entre nosaltres una bona temporada. L'emergència sanitària no es va aixecar oficialment fins al 18 d'octubre del 2023: 43 mesos, 165 morts i 47.890 infectats després. I ens podem considerar afortunats perquè tant la letalitat (defuncions per cada 100 casos confirmats: 0,3%) com la mortalitat (defuncions per cada 100.000 habitants: 213,5) van ser sensiblement més baixes que a la resta d'Europa Occidental. I això que partíem amb un desavantatge clar perquè "quan van mal dades la gent s'oblida de tu i tornes a ser aquell petit país dels Pirineus, una curiositat bucòlica que no interessa en temps de crisi: en buscar finançament a fora vàrem tenir dificultats; quan necessitàvem dispositius mèdics, vàrem tenir dificultats; quan volíem vacunes, vàrem tenir dificultats; en voler reactivar el turisme, vàrem tenir dificultats".
Ho diuen Joan Martínez Benazet i Eric Jover a Divendres 13: la pandèmia a Andorra (Anem), les memòries de guerra que presenten oportuníssimament demà al Comú d'Escaldes i cridat a convertir-se en el best-seller d'aquest Sant Jordi. I ho diuen amb coneixement de causa perquè, com recordarà sens dubte qualsevol lector que visqués la pandèmia confinat entre els nostres 468 quilòmetres quadrats, l'un com a ministre de Salut i l'altre com a titular de Finances i portaveu del Govern, van ser les dues cares més visibles d'aquells dos anys i mig que vam viure perillosament.
Ho expliquen amb pèls i senyals a Divendres 13, on no només toquen tecles que evoquen aquells mesos com la magdalena proustiana –PCR, TMA, test d'antígens, stop lab, suspensió temporal de contracte de treball, ventilació mecànica, cr`dits tous, bons patriòtics– sinó que expliquen des de dintre, però amb la serenitat i un punt d'humor que només por aportar la perspectiva, alguns dels intríngulis d'aquells mesos vertiginosos. Inspirats en una afortunada locució del copríncep Macron, "quoi qu'il en coûte" i el seu revers andosí: "Sense diners no hi pot haver salut". Perqu``e la factura de la pandèmia van ser 15 milions en despesa directament relacionada amb la Coviund, més 80 milions en ajuts a les empreses -i als 15.000 treballadors que es van acollir als ERTOs- i finançament per un import de 230 milions més. Diners que es van haver de buscar sota les pedres.
És molt il·lustratiu, a la vegada que sorprenent, el capítol que dediquen a l'obtenció de la vacuna, com va fracassar la lloable i generosa iniciativa del projecte GAVI de distribuir-la de forma equitativa i en igualtat de condicions a tots els països, les grans farmacèutiques van arribar a acords directes amb els EUA, la UE i Israel i ens vam quedar als llimbs. Doncs bé, segons Benazet, en aquell moment desesperat, qui ens va treure les castanyes del foc va ser, atenció, Salvador Illa, avui president de la Generalitat i aleshores ministre espanyol de Sanitat. Va ser gràcies a les seves gestions que la Comissió Europea va acordar subministrar vacunes als països europeus extracomunitaris en la mateixa proporció que als seus nacionals: les primeres 900 dosis de la vacuna Pfizer-BioNTech van arribar el 19 de gener del 2021.
Si Illa va ser la sorpresa (positiva), Benazet encara se'n fa creus de com el Govern argentí del moment es va desentendre de forma infame dels dos milers de temporers d'aquesta nacionalitat que van quedar avarats al nostre racó de món. Naturalment, se'ls va acollir i se'ls va garantir cobertura sanitària, de la mateixa manera que es va tractar a l'UCI de Meritxell la pacient alturgellenca que necessitava ventilació mecànica i no hi havia ni un sol llit lliure a tota la província de Lleida. Va arribar amb aturada cardiorespiratòria, però es va salvar.
Més sorpreses: la represàlia de l'administració ianqui, amb Trump al capdavant, que havia ordenat que no acceptéssim l'ajuda dels dinou metges i vint infermeres de la brigada Henry Reeve. Els sanitaris cubans, sí. Tant a Benazet com a l'aleshores ministra d'Exteriors, Maria Ubach, se'ls va vetar des d'aquell moment l'entrada a territori nord-americà, i com poden comprendre, Benazet no té cap intenció de comprovar si la prohibició continua vigent.
Tot i que el to del llibre és comprensiblement autocomplaent, no oculta la que, morts de banda, probablement va ser la relliscada més gran de la gestió de la pandèmia: l'aposta pel còctel d'azitromicina i hidroxicloroquina: se'n van comprar "quantitats importants" però es va demostrar totalment innocu. Val a dir que va ser en un moment molt inicial de la pandèmia i que el tractament l'avalava el professor Didier Raoult, eminència en malalties infeccioses. I al costat de la relliscada, el gran encert, la intuïció genial que ens va convertir en model universal: l'aposta per l'AstraZeneca en el moment que va transcendir que podia generar certa forma de trombosi.
Com conclou el doctor Federico Martinón-Torres, membre del Comitè Tècnic Assessor en Vacunes de l'OMS, "la decisió de mantenir la vacunació amb AstraZeneca es va traduir en un benefici net clar: les morts i hospitalitzacions evitades van superar de llarg els riscos relacionats amb efectes adversos". En plena onada Delta, l'AstraZeneca no va ser oli en un llum, sinó certesa científica. Però calia arriscar-s'hi, i Benazet ho va fer.
Divendres 13 entra també en la intimitat dels protagonistes, és així com sabem que tots dos van patir els efectes de la Covid persistent: Jover, cefalees, cansament i afectació cognitiva –"No em veia capaç de fer una senzilla regla de tres"– i Benazet, una afecció neurològica acompanyada de pèrdua de força que el va acabar obligant a deixar el càrrec.
El costat fosc
Benazet passa sense mania comptes amb els terraplanistes –en aquest cas, antivacunes– amb dades i certeses científiques que no deixen en posició gaire digna els que, des del Consell General, "van adoptar i amplificar aquests discursos, donant-los una pàtina de credibilitat en citar textos i afirmacions de científics que havien descarrilat de la ciència: quan la ignorància troba legitimació en espais institucionals, la confusió es converteix en arma política, i tanmateix, les dades eren clares: les persones vacunades patien formes molt més lleus de la malaltia. Si el 85% de la població no hagués estat protegida per la vacuna, el sistema sanitari hauria col·lapsat". Benazet té la pietat de no citar-la pel seu nom, però va ser Carine Montaner qui va fer seu el discurs antivacuna. S'imaginen què hauria pogut passar si hagués estat ella, o algú com ella, i no Benazet, la ministra de Salut?
Divendres 13 és un llibre inspirador que ens recorda una veritat reconfortant –que el millor de la nostra societat va emergir en el pitjor moment possible–, que apel·la a la nostra memòria personal i col·lectiva i que ens reconcilia amb el nostre veí i amb nosaltres mateixos. Llàstima que no quedi clar com i qui va gestar el meme de la pandèmica, que sens dubte va ser "no li donem cames al virus".
Això ho explicarem als nostres nets: no en tinguin cap dubte.
