A Joan Aixàs, les 'Paraules que m'agraden' li van deixar regust que la recerca podia anar més lluny. Tant, que 'Els parlars de l'Alt Urgell' recull el doble d'entrades, i amb una recerca més aprofundida. Presenta el proper dia 5, a la Biblioteca de Sant Agustí. 

Té prestància aquest llibre.
Sí, oi? És un objecte per tenir-lo a les mans, sospesar-lo, odorar-lo... És un llibre com els d'abans. La idea és que ha d'arribar al públic escolar –com el primer– i, és clar, no pot ser un llibret tiquismiquis, ha d'aguantar l'escomesa. 

I llegible.
Hi ha gent que es queixa que les editorials optimitzen el paper i t'hi deixes la vista. 

És per consultar, fullejar…
És un llibre de capçalera, per tenir-lo a mà quan tens una tertúlia a casa i vas a buscar una paraula, entre cafè i cafè. Però no és un diccionari, que consti. S'escapa de l'estètica del diccionari. Voluntàriament. Per exemple, les il·lustracions: no conec cap diccionari amb il·lustracions fetes amb intenció de disseny gràfic. 

Són del Pep Forn. 
Efectivament. El primer llibre el va dissenyar en Ramon Berga, però se'ns ha jubilat. El Pep Forn és dissenyador gràfic amb una empresa a la Seu -Sent Gràfic- i treballa bàsicament amb vinils, estampació… Això li va fer el pes, quan li vaig oferir. 

Doncs un llibre per anar-se mirant. 
Hi ha consciència que no parlem bé. La culpa que el català estigui en crisi no és de la gent de fora, sinó dels d'aquí que no el parla. 

No li vol dir diccionari. Com li'n diem? 
Llibre d'aventures. 

Aquesta és bona.  
Sí, sí. Cada paraula és una aventura. Té bibliografia: és impensable que un diccionari tingui bibliografia. Es tracta de recollir el dialecte de l'Alt Pirineu, d'investigar-lo, és un llibre d'investigació. Un diccionari és un recull normatiu i prou, passat pel sedàs de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest també el tenen, per cert, com l'Institut d'Estudis Ilerdencs, la Universitat Rovira Virgili i Jordi Suils, que és el director de Política Lingüística a l'Alt Pirineu i Aran. Està allà on ha d'estar. 

Dialectes alturgellencs. Som-hi, doncs.  
Una persona de Toloriu dirà  coses de manera diferent a una de Cabó, d'una de Nargó... L'aventura consisteix a donar valor a aquests dialectes, reconèixer que hi ha una gran diversitat, una gran riquesa. No de fer el contrari, la línia oficialista, que és el que passa quan jugues a certs mots encreuats, que no accepten entrades dialectals. Això és passar el rodillo. 

Passar el 'rodillo'? 
Si una persona de l'Alta Ribagorça, tan a tocar de l'Aragó, juga al Paraulògic, per exemple, es pensarà que no sap res, perquè tenen un lèxic molt particular. 

És clar.  
Això no vol dir que no sigui correcte. Ja sé que la llengua evoluciona, que entren paraules anglosaxones. Però també hi ha arqueologia de paraules retrobades, paraules que són vulnerables. La intenció és definir les coses tal com les entenem aquí, a l'Alt Pirineu. 

El parlar 'de poble', que algú pensa que és un català malparlat.  
Doncs no, no. Parlar català malament és parlar català en castellà. 

...? 
Utilitzen paraules correctes, però morfològicament, sintàcticament, mal organitzades. Per exemple: "la pilota ha caigut al terra". D'això n'anem plens, i als mitjans de comunicació és molt visible. 

Entonem un mea culpa.   De moment, és llibre físic. 
La idea és que quedi escrit. Més endavant ja veurem si ho digitalitzem. Volem arribar al mercat amb llibre en paper. Per als adolescents i joves googlelistes, si no està al Google o a la IA no existeix. Però a mi això no m'agrada. La IA té aquell costat fosc que a mi em preocupa moltíssim. 

La diferència de 'Paraules que m'agraden' a aquest segon llibre? 
Per començar, al primer hi havia 4.000 entrades i en aquest, just el doble. 

Caram! S'ho ha 'currat'. 
Bé, he fet territori. Tenim un grup de Facebook que serveix com a estímul perquè la gent enviï coses. Ara mateix hi ha 501 persones avui, a la xarxa. Al final del llibre hi ha un QR que convida tothom a dir la seva. 

El seguim.  
Algú ve i diu "el meu avi deia safranòria" a les carrotes, o pastanagues. 

On això? 
És un terme pallarès. Doncs algú la proposa i jo la recullo, l'estudio, i miro si es pot incloure. Ja veieu que un mot adopta una configuració pròpia canviant de vall. No és incorrecta. 

A les cases també tenen paraules pròpies, o fins i tot algú pot utilitzar una paraula de manera diguem-ne personal. On posa el límit per incloure-la?  
Sí, és cert, i hi ha també localismes. Ho controlo amb la literatura ja existent i buscant els orígens etimològics i l'evolució fonètica. Hi ha localismes que sí, només es mantenen en una casa. Té un valor concret, diferent. 

Parla d'aventura: li deuen haver explicat coses ben desconegudes.  
Tantes! Aquestes paraules que venen de l'iberobasc, per exemple. En trobem molt sovint, és molt típic, gent que es diu Aché (del basc etxe, casa). I ho escriuen així, no amb tx. Per què? És casa en basc. N'hi ha per Civís, Os, Ars... A la Seu, ja recordeu, tenim un restaurant, Arbeletxe:  la casa de dalt de la vall. 

Manel Figuera, que presentarà el llibre i que ara agafa l'Associació del Llibre del Pirineu, reclama una recopilació de parlars pirinencs sense que cada comarca "escombri cap a casa". 
Sí, presentarà el llibre amb l'Isidre Domenjó, el president sortint de l'entitat. Dit això, amb el Manel Figuera treballem molt plegats. Ell va fer un llibre sobre el parlar de la Cerdanya. Un llibre de 400 pàgines, amb Salòria. Però hi ha una diferència significativa amb el meu llibre, sabeu?

Digui, digui.  
Ell ho posa en singular, el parlar de la Cerdanya. Jo, en plural. Això és perquè l'Alt Urgell té molta dispersió geogràfica i des del punt de vista dels parlars, no és el mateix la zona propera al Pallars o l'Alt Urgell sud, que també té el seu parlar, molt ben estudiat pel Josep Espunyes. 

Entesos.  
Amb el Manel Figuera compartim una batalla: les grans càtedres, els grans popes acadèmics que estudien els dialectes, resulta que fan un mapa geolectal i la nostra zona, incloent-hi la Cerdanya, consideren que parlem el lleidatà. Això no és veritat. 

Lleidatà! 
El Manel està molt enfadat i jo també: van fer un mapa que arriba fins a Arcavell i l'engloben en el lleidatà. Torna a ser passar el rodillo, aplanar tots els dialectes. Què és el lleidatà? Més aviat ni existeix.  

Ens hem quedat sorpresos.  
Doncs ja veieu. Nosaltres estem lluitant perquè es reconegui la veritat de les coses. El Manel està fent ara una refranologia de l'Alt Pirineu i Aran. Una feinada ingent. Però ell l'enllestirà, que té una gran capacitat. Ell ho situa des de la Cerdanya fins a la Vall d'Aran, i això sí que és situar-ho en una zona adequada. Però el lleidatà?! Aquí hi cap tot. 

Tornant al seu llibre, com queda d'esgotat el tema? 
Jo crec que hem fet el cim. Les últimes coses que vaig trobant ja són simples variants fonètiques: una vocal diferent, una consonant que cau, un accent que canvia de lloc. Hi ha aquestes diferències petites de vall a vall, però són purs localismes. Potser entrarà alguna paraula nova, però ja serà un degoteig molt lent. La web està oberta i la gent hi penja coses, però moltes són repeticions. 

Doncs enhorabona.  
No he explicat encara que entre les 8.000 hi ha estudis de les valls on faltava recerca: Bescaran i Estamariu, Cabó i Coll de Nargó... Són valls amb molta riquesa. 

Si hem de triar entre el primer llibre i el segon?
Què vols fer, un pica-pica o un plat principal?