Regalima entusiasme i confiança en la seva criatura, i hi veu l'embrió del que avui són els festivals 'germans' d'Aix-en-Provence i d'Avinyó. Només demana temps i paciència, que es poden mesurar en diners: els 900.000 euros que costa cada edició del festival. I somia a omplir cada mes l'Auditori amb l'ONCA. 

ClàssicAnd i ONCA: superdirector. Això és bo o dolent?
Ho haurà de dir la gent... però quan hagi passat un temps prudencial. És clar que ens en podem fer una idea perquè portem quatre edicions de ClàssicAnd. Però no sé encara què passarà amb l'ONCA. En tot cas la meva intenció és aportar tot el que he anat aprenent aquests vint anys llargs que he estat treballat a fora, les idees que he anat absorvint.

Quant de temps es dona?
L'acord a què hem arribat preveu la renovació d'any en any. Espero poder-ho plasmar, fins ara ho he intentat fer al ClàssicAnd, en endavant també a l'ONCA. Sempre des de la modèstia. I entén-me bé, no és falsa modèstia: es tracta d'aprofitar tot el que s'ha fet fins ara, que és molt i molt bo, i donar-li un nou impuls. Els projectes culturals necessiten renovar-se cada cert temps perquè si no entren en una mena de bucle que acaba generant paràlisi i rutina. És un cicle natural. Ara li ha arribat a l'ONCA i en algun moment li arribarà al ClàssicAnd.

Incompatibilitats: no frega el fora de joc, que el director del ClàssicAnd contracti l'ONCA, que també dirigeix?
El que seria estrany és que no l'hagués contractat en les tres edicions anteriors si ho hagués fet precisament ara, que en soc el director artístic. Però és precisament el contrari: l'ONCA ha estat present des de la primera edició del ClàssicAnd.

I hi seguirà estant.
Des del primer moment que vam començar a parlar d'un festival de música clàssica a Andorra vaig tenir claríssim que l'Orquestra Nacional Clàssica hi havia d'estar present. És que em sembla evident. Així que en aquest sentit, tranquil·líssim, i penso que l'ONCA ha de continuar tenint un lloc destacat a la programació del ClàssicAnd, independentment de qui en sigui el director.

La voluntat política és que el ClàssicAnd vagi més enllà de les quatre primeres edicions pactades. Plegar l'any que ve, o l'altre, seria llençar els diners que s'hi han invertit fins ara.
Hi ha voluntat per totes les parts. És relativament fàcil engegar un projecte; el que és de veritat difícil  és mantenir-los en el temps. Totes les parts, administracions i patrocinadors, creuen en el ClàssicAnd i sobretot veuen que té una corba ascendent, que cada edició ha tingut millor recepció que l'anterior.

I si un dia deixa de créixer?
Des del primer dia hem treballat dur per oferir una programació potent, amb artistes de primera línia i pensant tant en el públic local com a exercir de ganxo per al turisme cultural. Tothom té la voluntat de continuar, però hi ha un seguit de casuístiques al voltant, els interessos de les administracions poden variar, poden sorgir altres projectes que els semblin més interessants... L'important és que aquesta edició sigui un èxit i que tinguin clar que en iniciatives com aquesta s'ha de treballar amb visió de futur: què ha de ser aquest festival d'aquí a 25 anys i que ha d'aportar al país.

Tothom ho té clar, això? Perquè ni amb el Yepes ni amb la Temporada de Música i Dansa, que semblaven consolidadíssims, hi va haver paciència.
Quan em van proposar aixecar el ClàssicAnd vaig advertir que un festival clàssic necessita un coixí de temps per consolidar-se, un mínim de vuit anys. El pitjor que podríem fer és tenir una pressa excessiva. Crec que hem fet un gran recorregut en aquests quatre anys que hem aconseguit posicionar-lo molt clarament, ho vam comprovar a la segona edició, i a la tercera vam fer un salt també quantitatiu, en nombre d'espectadors. Penso que estem en el bon camí, però és molt d'hora encara, ens podem trobar que una edició funcioni molt bé i una alta no tant, però no per això hem de llençar la feina a les escombraries. És normal. L'important és tenir una visió de futur i crec que tots la tenim.

La seva continuïtat al capdavant del ClàssicAnd, està tancada?
No hi ha res de tancat, ara mateix. El que hem parlat és que hi ha la voluntat per part de tots, jo inclòs, que això tingui continuïtat, però només hi ha això, la voluntat. Naturalment estic a la disposició del patronat i n'haurem de parlar a la pròxima reunió. 

Com afectarà la bicefàlia, ClàssicAnd i ONCA, a la seva carrera com a director escènic?
Ni puc ni vull renunciar a la meva carrera perquè crec que precisament l'interessant que estigui al capdavant de l'ONCA i del ClàssicAnd és aprofitar els contactes i l'experiència que em dona la meva feina a fora. És cert que portarà molta feina, però crec que amb les noves tecnologies i les videoconferències crec que puc assumir aquests dos projectes sense deixar de costat la meva carrera.

Fins ara dirigia entre sis i vuit òperes per temporada, quin llistó s'ha marcat?
Hauré de baixar una mica el ritmer per poder assumir aquesta doble responsabilitat, però crec que cinc produccions l'any és assumible. Crec que no he de renunciar més.

Com ha de créixer ClàssicAnd en endavant?
Crec que ha de créixer en públic, també en calendari, i que hi ha molt de recorregut artístic per endavant. L'any passat vam fer per primera vegada una òpera, Lucia de Lamermoor, amb cor i orquestra, aquest any repetim amb Combattimento, i per aquí tenim molt de camp per recórrer. I molt espai per explorar, no quedar-nos només amb la vela i amb l'Auditori, tenim molt de patrimoni per descobrir.

L'edició passada l'assistència es va enfilar al 92% de l'aforament. Això com es tradueix, quant a espectadors?
Cap a les 4.000 persones, un 60% públic del país, i la resta, turistes. És un bon percentatge, però tots som conscients que aquesta segona xifra pot créixer i ha de créixer. 

Si el pressupost del ClàssicAnd puja a 900.000 euros, em surt que cada espectador en costa 225. És una ràtio acceptable? I sobretot, és sostenible?
A molts teatres d'òpera del món i a festivals amb pressupostos que es mouen entre els 2 i els 3 milions aquesta ràtio és fins i tot superior. Ens movem en els paràmetres habituals, i m'atreviria a dir que per la banda baixa. Però ens equivocaríem si ho mesurem així. El ClàssicAnd és una inversió de futur, en un projecte que pot comportar un impacte molt positiu per al país i que va més enllà de l'àmbit estrictament artístic, perquè el moviment que genera repercuteix en molts altres sectors, hoteleria, restauració, logística, seguretat... I ens converteix en un focus d'atracció per al turisme cultural. 

Davant dels 80.000 espectadors que desfilaven pel Cirque du Soleil, 4.000 semblen pocs.
El pitjor que es podria fer és no tenir paciència. Se li ha de donar l'oportunitat de créixer i de desenvolupar-se, especialment ara que hem arribat a la quarta edició. Hem fet el més difícil. Tenim potencial i ho he vist en ciutats com Aix-en-Provence, Avinyó, i no diguem ja Salzburg i Edimburg, autèntics monstres. Però tots van començar de forma molt humil. Aix-en-Provence va arrencar amb nu escenari de fusta en una humil plaça. Avui mou milers d'espectadors i els millors artistes. I el secret és un: té 75 anys d'història. Han cregut en el producte i han tingut paciència.  Un projecte així s'ha de pensar en gran i també en llarg.

Aquesta temporada programen una sola producció pròpia, 'Carmina Burana'. Per què?
Hem intentat oferir un programa interessant i no sempre pots aixecar produccions de zero, de vegades és més factible portar una obra de gira i que saps que ha funcionat. Un projecte com Carmina Burana requereix molta logística, molta gent, molt esforç de producció, i semblava lògic portar una segona producció més modesta com és Combattimento, que ja tenim assajada i rodada.

Ja que n'ha parlat, Combattimento la va estrenar anys enrere a Peralada i l'ha reposat aquesta tardor a Sevilla. No li genera tampoc cap conflicte deontològic, portar una producció seva?
Tots els directors d'escena al capdavant de cases d'òpera, i n'hi ha molts, tots ells programen normalment dos i tres títols dirigits per ells mateixos a les seves temporades. No és res que se surti de la pràctica habitual en el món de l'òpera. Sense anar més lluny, Nacho Duato dirigeix la seva companyia i porta les seves coreografies. També penso que és important mostrar a Andorra el meu treball i les coses que faig a fora. Però això no vol dir que sempre hi hagi d'haver una producció meva a la programació. I m'encantaria que hi hagués altres directors escènics de qui poder programar obres.

Posi's ara el barret de l'ONCA: la gran novetat d'aquest primer curs serà la temporada de l'Auditori. Gerard Claret se n'havia fet tips de reclamar-la i mai no se'n va sortir. Arriba vostè i a la primera ho té. Com s'ho ha fet?
Canvien els moments, i la renovació de l'Auditori potser hi té alguna cosa a veure. Quan ell ho havia plantejat els músics estaven en plantilla, amb el cost que això comportava. Potser no era econòmicament assumible. Ara mateix l'ONCA no té músics en plantilla, hi ha un grup habitual i la resta es contracta per projecte. Això potser ho fa més assumible. És important en qualsevol cas que tenint un equipament com l'Auditori i una orquestra com l'ONCA hi hagi un cicle de concerts, que el melòman, o el simple aficionat, sàpiga que una vegada al mes hi ha concert a l'Auditori.

Hi ha públic, per escoltar l'ONCA una vegada al mes? Perquè aquesta és una altra.
Si no el tenim, i ho veurem de seguida, l'haurem d'anar a buscar, oferint-li una programació atractiva. I naturalment, de nou cal aquí paciència. Els resultats no seran immediats. Tenim un Auditori de 400 localitats, tampoc estem parlant del Centre de Congressos. Crec que hem de poder aspirar a tenir 400 persones interessades a pujar una vegada al mes a Ordino a escoltar un concert de l'ONCA. El repte és oferir-los programes interessants i també buscar nous espectadors, donar-nos a conèixer molt més entre la població. No espero omplir des del primer dia, però tinc plena confiança que podem fer créixer l'afició a la música clàssica i també l'afició a l'ONCA.

La projecció exterior –Palau, Peralada, Porta Ferrada– que en l'època de Claret va ser una pota clau i que sembla natural en una orquestra nacional, es recuperarà?
De moment hem focalitzat l'esforç a aixecar i estabilitzar la temporada de l'Auditori. Aquest serà un segon capítol que vindrà més endavant. 

'El somni de Carlemany', l'òpera de Sergio rendine amb llibret d'Albert Villaró i de Teresa Colom que li va encarregar l'ONCA i que va quedar al calaix, té alguna possibilitat de ressuscitar, aprofitant que vostè té certa influència en el director del ClàssicAnd?
Sempre és interessant rescatar obres de temàtica andorrana. No està previst a curt termini, aquesta és la veritat, però és un títol que podríem mirar de recuperar. Per què no?

La Jonca, quin és el paper que li reserva al planter en aquesta nova etapa, més enllà del concert de Santa Cecília i el de Meritxell?
Estem rumiant com potenciar-la, perquè no hem d'oblidar que la seva vocació era i és exercir efectivament com a planter de l'ONCA. Que serveixi perquè s'hi foguegin nous valors que després es puguin incorporar a l'orquestra. Encara no sabem com, però la intenció és potenciar el teixit musical andorrà, que cada vegada més músics sortits de la Jonca puguin saltar a l'ONCA. Volem un projecte molt vinculat a la base, i quan presentem la programació de la primera temporada completa, que anirà de setembre a juny, espero tenir-ho perfectament lligat.