No ho té coll avall, però gairebé: l'any que ve hi haurà ClàssicAnd. Ho intueix, però la decisió la prendran les pròximes setmanes els ministeris de Turisme i Cultura, els comuns d'Ordino i de la capital, i els dos patrocinadors, Creand i MoraBanc.

De què depèn la continuïtat del festival?
La voluntat de totes les parts, ministeris, comuns i bancs, i no cal dir de la meva, és continuar. La decisió final la prendrà la comissió, que s'ha de reunir les pròximes setmanes.

Amb eleccions generals a la vista.
Aquest és un condicionant, sens dubte, perquè la decisió que es prengui comprometrà el nou Govern. Soc optimista per naturalesa i perquè totes les parts han manifestat la intenció de seguir. Però això s'ha de refrendar. Crec que hem fet una bona progressió, calia donar-nos a conèixer i calia posicionar-nos, i ho hem aconseguit molt ràpidament. Seria una llàstima deixar-ho una vegada hem arribat fins aquí, i en qualsevol cas la pilota és  a la teulada de la comissió. Jo em posaré a la seva disposició en el que decideixin.

I si diuen que no?
Doncs haurà sigut una aventura fantàstica que ha sigut possible gràcies a la confluència de molts interessos: el ministeri de Turisme volia posicionar el país com a destinació cultural, el de Cultura, incentivar el teixit artístic; els comuns d'Ordino i de la capital, dinamitzar les parròquies, i els dos bancs, Crèdit i MoraBanc, visibilitat. Hem fet un camí que clarament ha sigut ascendent, però dit això, jo em plegaré la  decisió que prenguin.

Una edició del ClàssicAnd no s'improvisa. Quant de temps necessita per aixecar un cartell de garanties?
Encara que la continuïtat no estigui encara decidida ja estem treballant en l'edició del 2027 i també en la del 2028. Cal treballar a llarg termini perquè és l'única manera de quadrar agendes quan estem parlant de noms de primera fila mundial com els que hem tingut al ClàssicAnd. La comissió ho sap i ho entén. Una data pactada, sobretot si és a mitjà o llarg termini, sempre es pot ajornar o reconduir.  Però deixa'm insistir que la meva primera opció és que tindrem una 5a edició del ClàssicAnd, hem treballat molt dur, hem aconseguit els objectius i crec que s'ho mereix. Estic convençut que és un projecte important per a Andorra i per a la cultura d'aquest país. Té molt de futur, però necessita temps.

En el mateix format? O caldria redimensionar-lo?
El ClàssicAnd ha de créixer. De forma gradual, això sí. El nostre és un projecte de xup-xup, no de fast food. El que m'agradaria és que d'aquí a deu o quinze anys, amb o sense mi, s'allargués a tres o quatre caps de setmana. Potser no tan intensos i concentrats com els que hem tingut fins ara, però més dates facilita molt coordinar les agendes. També cal explorar altres escenaris, penso en les nostres esglésies romàniques, però no només en elles, que tot el país visqui el ClàssicAnd.

Entre els objectius fundacionals hi havia portar espectadors de fora. La realitat és que el públic és molt majoritàriament local, i que estem parlant de 2.400 espectadors.
L'aforament és el que és, hem tingut una ocupació del 95% i no podíem portar 10.000 espectadors perquè no hi haurien cabut. Hem crescut de forma raonable i sostinguda. Hem comprovat que som capaços d'omplir les prop de 500  butaques de la vela del Parc Central. Potser l'any que ve podem ampliar-la a 600 places.

Perdoni que insisteixi: cadascun dels 2.400 espectadors costa 400 euros.
Si vols que vinguin centenars de milers de persones el que has de fer és portar Shakira. El ClàssicAnd va en una altra direcció: posicionar-nos com a destinació cultural i implicar el públic del país. Això requereix temps. Tots els grans festivals d'avui, Aix-en-Provence, Edimburg, Salzburg, Peralada, Avinyó... eren  inicialment propostes molt locals que es van anar globalitzant. Però van trigar anys. Era també el cas del Primavera Sound i del Sònar, i mira ara. El nostre objectiu a llarg termini ha de ser ambiciós, però s'ha d'anar pas a pas  sense oblidar mai el públic local i que un dels objectius és exercir de revulsiu per a la vida cultural andorrana.

Hi ha qui ha relacionat la presència de l'ONCA a la programació ('Carmina Burana', 'Cassandre') a la seva condició de director artístic de l'orquestra.
Això em fa gràcia i també una mica de mal. En primer lloc, perquè hem programat l'ONCA des de la primera edició i cada any, sense fallar mai, no des que jo en soc el director artístic. Però és que a més em sembla absolutament lògic que l'orquestra nacional tingui un paper protagonista al festival.

Administracions i patrocinadors entenen que el retorn d'una inversió tan important no es pot mesurar només amb el nombre d'espectadors?
La mentalitat amb què treballem és que els fruits els recollirem en el llarg termini, que s'ha d'anar fent pòsit i s'ha d'anar creixent fins a convertir-nos en una cita ineludible del calendari, portar turisme cultural i dinamitzar el teixit creatiu del país. Però insisteixo: l'únic secret és el temps. Res més lluny de la meva intenció que apel·lar al victimisme ni als greuges comparatius, però en esports s'inverteixen molts més diners i no tinc gens clar que el segueixen molts més espectadors. Com Nuccio Ordine, jo també reivindico la utilitat de l'inútil: no tot ha de passar pel sedàs del rendiment econòmic. 

Pel que fa al contingut, hi caben altres disciplines més enllà de la lírica, la dansa i la música?
La música ha de ser el fil conductor del festival, fixa't que quan portem teatre, sí –Fanny Ardant aquest any, Lambert Wilson el passat– però sempre associem paraula i música. Hem d'estar a l'aguait si hi ha propostes interessants per exemple de l'àmbit audiovisual, però sense competir amb el que ja fa la Temporada de Teatre, Ull Nu o la Temporada de Música. I aprofitar el nostre múscul, els nostres recursos, per portar muntatges de gran format com Carmina Burana, amb 180 artistes a l'escenari. 

I obrir-se a propostes més populars?
L'any passat vam portar Miguel Poveda, l'anterior, Pasión Vega, però sempre busquem propostes exclusives, que només es puguin veure aquí. Si els portem amb el mateix espectacle que un altre dia podràs veure a Barcelona o a Madrid, per què venir a Andorra? 

Han vingut les sopranos Anna Netrepko, Elina Garanca, Angela Gheorghiu, la mezzo Anita Rachvelishvili... Quin és el pròxim repte?
Tenim molt de recorregut, tant en noms com en muntatges que no s'ha fet mai a Andorra. Penso ara en el Bolero de Ravel, que requereix un desplegament de 110 músics, i en òperes de gran format. Vam provar que ens en podíem sortir amb Lucia di Lammermoor, i repetirem.

Ja que no em diu noms vostè, els hi diré jo: Elina Stikhina.
He treballat amb ella unes quantes vegades, inclòs un Trovatore a Hèlsinki. Ens coneixem bé i és una opció que sempre hem tingut al cap. Està al radar.

Sonya Yoncheva.
També. Una de les estrelles de la lírica actual. Ha estat una opció aquests quatre anys, tot i que no ho hem pogut acabar de tancar. Tornarem a insistir fins que caigui.

Lisa Davidsen.
Sense dubte, la soprano cridada a regnar al món de l'òpera als pròxims anys i una de les cantants que hauria de passar pel ClàssicAnd.

Pel que fa als senyors: veurem un dia Jonas Kaufmann?
També l'hem perseguit amb insistència, però té l'agenda molt ocupada i no hem trobat el moment. Per això deia que allargar el calendari ens obrirà  noves possibilitats. Ara hem de quadrar dates en dos únics caps de setmana.  Condiciona molt el cartell perquè és això o res. En qualsevol cas, Kaufman està també al radar. I he de dir que tenim un deute amb les veus masculines, perquè quasi totes les estrelles que hem portat són femenines. Ho anirem compensant. Amb un condicionant: en la mesura del possible intentem portar artistes que no hagin vingut mai, i grans noms com Juan Diego Flórez o Piotr Beczala ja han desfilat per la Temporada de Música.

En quin pensa?
Entre els tenors, el nord-americà Michael Spires, el samoà Pene Pati, l'italià Freddie de Tommasso, amb qui també he treballat, o llegendes com el baríton francès Ludovic Tezier. Una figura d'aquestes l'hem de tenir al cartell cada temporada. Sobretot, al principi, per acostumar el públic, que interioritzi que el que proposes, encara que no ho conegui, és de primer nivell. I no ens hem de cenyir als cantants, penso en noms com la pianista Yuja Wuan, i un dels meus somnis, em temo que de moment irrealitzable, seria portar la companyia de Pina Bausch. 

La 'Cassandre' de Fanny Ardant no direm que va punxar, però poc més de mitja entrada. A què ho atribueix?
Potser que ho vam programar el diumenge, que acostuma a ser un dia més fluix, o que era una proposta molt contemporània, que sempre costa més. Però penso que la nostra obligació –i la meva vocació– és programar propostes com aquestes, potser més exigents però d'una qualitat superior. Cal tocar tots els pals, des del barroc a la contemporània, que no ens hem quedat a la Traviata, passant per Bach i el Romanticisme.

Ja que en parlem, el so de la vela a 'Cassandre', justet. I sort de la pantalla per seguir el text.
És el segon any que la tenim i l'estem acabant de descobrir. Sense microfonar, la sonoritat és espectacular, molt potent. També ens ho va remarcar la Netrepko. Fanny Ardant va venir amb el seu tècnic de so. És cert que l'orquestra és molt forta en alguns moments i el text a una velocitat bastant ràpida. Tot és millorable, però la vela m'agrada per dos motius: el primer, la climatologia. La segona, perquè ens permet el gran format. No hauríem pogut fer enlloc més el Carmina Burana, ni tampoc la dansa de Nacho Duato. Si tinguéssim el multifuncional no ens caldria la vela, però un festival no és una sala de concerts. A Peralada he dirigit òperes amb el batec de les ales de les cigonyes al costat, o vas al Grec i de sobte un helicòpter sobrevola l'escenari. Forma part de l'encant de l'aire lliure.