S’estrena avui a l’Auditori amb la gira que commemora els 10 anys de ‘Jo mai, mai’, convertit avui en himne generacional. Li ha dedicat una cançó a la Judit i ha decidit donar-los a ella i al Joan l’oportunitat que els va escatimar aleshores. Sort.

On es veia, fa 10 anys? 
Arrencàvem un projecte amb tota la il·lusió, però el que no podia sospitar de cap manera és que tindria la sort de poder viure de la música. Sabia que seguiria fent cançons, que és el que he fet sempre, però era impensable que aquella llavor es fes tan gran.

La Judit de ‘Jo mai, mai’ torna amb el marit, a qui no estima, i ell es queda sol i imaginant el que hauria pogut ser. Estem enganxats a la tristesa?
La tristesa de vegades és un element interessant a nivell temàtic i genera emocions que mola de tant en tant mola visitar, reconèixer-les i treballar-les. 

I vostè, hi està enganxat?
No. La incorporo, l’accepto, relativitzo bastant i penso que tot té un sentit, que hem vingut aquí a aprendre i que tot el que ens passsa ens fa créixer. La integro com bonament puc, vaja.

Imaginem que ella diu que sí, deixa el marit i se’n va amb el Joan. Avui estarien separats, segur, i nosaltres sense cançó. 
Però no va anar així. Per això  ara, a Judit, l’he imaginat uns anys després, ja no està amb el marit  i va a buscar el Joan per iniciar una vida junts. Veurem què passa. Amb la felicitat també es poden escriure cançons.

El Sobrino del Diablo, un clàssic de la Fada, diu que detesta les cançons d’amor.
Si detestes les cançons d’amor vol dir que detestes l’amor. Crec sincerament que com que n’hi ha tantes i de tants estils tothom pot acabar trobant la seva, la que li encaixi i l’emocioni. Fins i tot El Sobrino del Diablo. En qualsevol cas a mi m’agraden, sobretot si no són massa ensucrades.


Llach es considerava un lletrista correcte però un cantant justet. I vostè?
Com a cantant, normalet, no sobresortiré mai perquè hi ha molta gent que canta millor que jo. Com a lletrista intento ser honest, parlar des de la veritat emocional, d’emocions que tots en algun moment hem transitat. I com a compositor potser és on justejo més, faig cançons que no tenen una complicació excessiva pel que fa als arranjaments i als acords. Intento fer melodies que vagin a favor de la lletra, que és per a mi el més important.

A l’últim disc, hi inclou dues cançons en castellà. S’ha hagut de sentir retrets per fer-ho? 
En absolut. Tothom entén que en el nostre dia a dia tenim dos idiomes com a mínim, i el castellà és una llengua que m’ha acompanyat sempre. A casa parlem en català però el castellà és una llengua preciosa, que m’emociona i de tant en tant em ve de gust transitar-la a l’hora de fer cançons.

Els grups coetanis a la seva eclosió s’han anat quedant pel camí. Vostè resisteix.
Una cosa és la trajectòria d’una banda, on es barregen molts camins, i una altra és la del cantautor. És el que jo em considero, modestament, amb un estil més pop de l’habitual, però la trajectòria me la imagino com la d’un cantautor. Em veig a l’escenari mentre em deixin, mentre hi hagi algú a qui li interessi el que escric i el que canto. 

Li he sentit poques intervencions de caràcter polític. Per convicció, per avorriment, per no trepitjar ulls de poll?
M’he implicat de vegades en campanyes com Casa nostra, casa vostra. Era, en el fons, una política intervencionista, que intentava canviar les coses. Si parlem de política de partits, intento allunyar-me’n perquè la veritat és que n’estic bastant decebut.

Exerceix de fan? De qui no es perdria un concert que tingués a mà?
Em vaig perdre el concert de Bruce, i també el de Coldplay, vaig intentar comprar-ne entrades i no en vaig aconseguir. Però de Bruce n’havia vist de més jove i recordo haver flipat. Tots estarem d’acord que aquella energia és inqüestionable, Bruce Springsteen és tot ell una lliçó d’entrega a l’escenari.