A l’estiu va dirigir el Retaule de Sant Ermengol i ara, els Pastorets. Ningú no diria que té l’ànima metal i que amb el seu grup ha grabat un disc titulat La miseria de Dios...

I t’has deixat l’obra La Venus del mirall, de Masoch, que encara era més fosca!

Té raó: va ser Severin. I amb Alfons Casal a la direcció: mare meva!

Que ningú no pateixi: Pastorets i La Venus no tenen res en comú i amb l’Alfons ja vam quedar entesos que no ens n’enduríem res.

Que els àngels no tenen sexe ja ho sabem. Però d’aquí a convertir (o transvestir) en fades Sant Miquel i Sant Gabriel hi ha un abisme.

En les dues últimes edicions havíem feminitzat de forma premeditada els arcàngels per il·lustrar una mena de guerra de sexes entre Satanàs i Sant Miquel. Aquest any hem prescindit d’aquest subtext en favor d’una versió més innocent. El món de les fades ens donava molt de joc, i les aparicions de Sant Miquel i de Sant Gabriel tenen el seu punt màgic. D’aquí també que els hàgim canviat l’espasa per la vareta màgica.

Res a veure amb la dèria aquesta dels joguets no sexistes.

En absolut.

¿Cal que fins i tot Satanàs i Llucifer, reconvertits en uns pobres pallassos que no se’n surt, siguin bons? ¿Massa almívar, potser?

Ens venia de gust un gir menys adult, més innocent. De seguida em va venir al cap la figura del clown. Ells volen fer les coses bé, però no hi ha manera. És un sapastre i no ho pot evitar.

A veure si de tan suavitzar la part infernal, al final guanyaran els dolents.

No crec que a Folch i Torres li fes gaire gràcia.

La seva ànima metal, ¿no li demana de fer-los patir una mica, a Rovelló i Lluquet, tan simpàtics, tan graciosos i tan encantadors

La meva ànima també és roquero-festiva: sóc un entusiasta del glam-metal dels 80, ple de colors, lipsticks i malles.

No m’obligui a imaginar-lo amb malles, si us plau.

Té raó: millor que se les possin les fures.

Ja que en parla: les lauredianes tenen fama.

I justíssima.

Per dirigir els Pastorets, ¿cal haver-hi participat, abans?

Ajuda, tot i que en el meu cas no va ser així. Abans de fer d’ajudant de direcció només els havia vist una vegada. Però va ser precisament aquesta mirada profana la que buscava Alfons Casal quan em va cridar.

¿Es pot ser indiferent en matèria religiosa i embarcar-te en dos muntatges tan marcats com ho són el Retaule i els Pastorets?

Penso que sí. Estem parlant de textos molt fixats, poc retocables, i els ingredients religiosos no em fan cap nosa: culturalment els trobo interessantíssims. Aquesta edició hem recuperat l’escena de l’Anunciació, pel caràcter fantàstic que té l’aparició de Sant Gabriel per anunciar-li a Maria que està embarassada: dóna molt de joc i n’hem potenciat l’aspecte oníric, quasi de trànsit.

D’oníric a al·lucinogen hi va un passet molt petit.

Efectivament. En l’esena que Sant Gabriel els anuncia la bona nova del naixement de Jesús, els pastors venen de prendre unes sopes amb què Llucifer els ha intentat adormir... amb unes pòvores màgiques! Tots aquests elements del subtext original els explotem, de vegades de forma molt explícita.

Els Pastorets canònics -a banda de centenaris- són els de Folch i Torres. ¿Merescudament?

He de dir que no he llegit ni els de Pitarra ni els de Ramon Pàmies, que són els que li podrien fer la competència.

Al final, el més tradicional ¿acabarà sent el més revolucionari?

Cada director mira de donar-li un toc propi, de vegades et sents amb la necessitat i quasi l’obligació d’innovar, de fer alguna cosa diferent. Com que portàvem dos anys treballant unes dobles lectures més adultes, vam decidir recuperar la senzillesa del text original i una aposta clara per la innocència.

¿Li han sortit uns Pastorets infantils?

Penso que m’han sortit uns Pastorets familiars. Una de les referències que teníem al cap són les pel·lícules de Pixar -Toy Story i tota la pesca- que poden veure tant els nens com els pares, cadascun en el seu nivell. Aquesta ha sigut el nostre objectiu.

Però és que he vist ja mitja dotzena de Pastorets. ¿Per què hi hauria de tornar?

En primer lloc perquè els hem escurçat, són uns Pastorets més digeribles. També perquè són un planter de teatre: molts dels actors fa anys que hi treballen, cada any avancen un esglaó i val la pena veure com han evolucionat; i finalment perquè és Nadal, i si fas cagar el tió, menges torrons i neules és lògic que vagis a veure els Pastorets.

Ara que no ens llegeix ningú: la història dels Pastorets, ¿va passar en la realitat?

Tota la història és un somni de Lluquet i de Rovelló. Per`ja saps que de vegades els somnis tenen un component real, o és la mateixa realitat distorsionada pel subconcscient. A partir d’aquí, tu mateix...