“Perdona que potser es va tallant la veu. Deu ser per la frontera. És que fem contraban de paraules”. Es nota, oi? que qui parla és escriptor i se li acudeixen les grans frases sobre la marxa. Com les que entre ell, Joan Peruga, i Txema Díaz-Torrent, van sembrar a Shangai Andorra, la novel·la sobre la vida d’Ursula Simpson, escriptora i aventurera (forçosa), convertida en un d’aquests quasi best-sellers que estan generant les lletres andorranes en particular i pirinenques en general. De la novel·la, Editorial Andorra en prepara ja una rapidíssima segona edició, que surt a la venda coincidint amb la Fira del Llibre del Pirineu, que tornarà a desplegar-se aquest cap de setmana per Organyà. “Vam aconseguir que se sentís la veu de l’Ursula”, considera Peruga, molt satisfet amb el retorn dels lectors. “Estem molt contents, també per l’editorial, que va fer l’esforç”, puntualitza Díaz-Torrent,  amb una cuidadíssima primera edició. Aquesta, no obstant això, serà en rústica. 

A Shangai Andorra, defensa Peruga, encara “li queda molta vida”, malgrat que les coses en el terreny literari –o dit amb més precisió, en el del mercat editorial– avui en dia corren tant que els èxits són fugaços. A molts lectors la lectura se’ls va fer curta –“ens ho han dit personalment i a les xarxes”–, però que no somiïn amb una segona part. En canvi, apunta el també autor de la nissaga ordinenca dels Areny-Plandolit, sí que continuaran enganxats al personatge de l’Ursula Simpson: recopilant material, amb previsibles traduccions de l’obra, amb xerrades, clubs de lectura i trobades al voltant de la figura de la protagonista. 

Com EL tricicle: per què no?
Doncs traient el personatge de l’equació, es preveu cap nou llibre sortit del tàndem? “No ho hem parlat mai, encara que és una pregunta que ens fan amb freqüència. En realitat, diríem que ni idea. És com quan pregunten al Tricicle si es tornarien a ajuntar i ells diuen per què no?”, respon Díaz-Torrent. Caldria l’espurna que els tornés a posar en marxa, això sí. Ara bé, puntualitza, això hauria de ser en un horitzó una mica llunyà. “La relació durant el procés d’escriptura va ser tan intensa que, què voleu que us digui, estem en la fase de la síndrome postcoital, allò de l’aparta’t, que em fas calor”. Peruga ho explica de manera menys gràfica, però coincidint-hi. Ara es deixaran una mica de costat, que corri l’aire. Amb trobades com la que els espera a la fira d’Organyà, “la cita de referència de la literatura al Pirineu”, recorda Díaz-Torrent, que farà doblet, perquè també s’hi presentarà l’altre llibre que va presentar en els últims temps, Perdoneu les disculpes, també co-signat, en aquest cas, amb el periodista Bru Noia.  

Peruga assegura que “no seria gens estrany que tornéssim a repetir”, ni que sigui en el futur: s’han entès a la perfecció, “encara que qualsevol que llegeixi els articles que signem a la secció d’opinió del BonDia, on coincidim un divendres al mes, ja s’adona de seguida que som com l’aigua i l’oli”. En el cas de Shangai Andorra, tanmateix, han fabricat una emulsió perfecta. 

De moment, escriuen per separat. Peruga en dona poques pistes. “I no és que vulgui fer-me el misteriós”. Succeeix que el seu és un procés d’escriptura lent, i fins que no estigui més avançat no vol fer sonar campanes. Només apunta això: serà un text d’autoficció, a l’estil d’Alcanadre. Sobre els seus anys de professor?, aventurem. “No, no, no, ni molt menys”, assegura, fent-se un tip de riure. 

Dos projectes embastats
Díaz-Torrent té la cosa més embastada, amb dos projectes. El primer, ja engegat, està basat en un dels personatges que Jan –el pare de Superlópez– va crear per a Pulgarcito, però que després va quedar marginat. “Em va agradar al seu moment i encara m’agrada ara”, confessa. Però els drets els té Penguin i aconseguir-los no ha estat gens fàcil. 

El segon projecte cridat a convertir-se en llibre va “en la línia del Perdoneu les disculpes”. No tant per ser material articulístic –perquè es tractarà de relat curt amb la part més dura de la societat dels anys vuitanta i noranta com a rerefons– com per la promesa de parlar sense embuts, de deixar-se anar sense filtres, sense la dosi d’autocensura que s’imposa en els articles que publica en aquest rotatiu. Això promet.