Semblava que no arribava mai, perquè fa quasi un mes que ens el van presentar. Però la primera edició de The Boss Fest ja és aquí. Demà arrenca al Tarter amb el debut universal de Irida, que pugen per primera vegada a un escenari professional, però el dia gros serà dissabte: hi desfilaran mitja dotzena de bandes, des de Waver, amb el flamant primer disc sota el braç (Better than the Outside), els cantautors Quim Salvat i Martha Roquet, per no parlar de Rokyo, l’última revelació de l’escena nacional, i Freiya, la banda més supervitaminada del moment.

Tots, de casa, que era la consigna del promotor d’aquesta estupenda ocurrència, Pepe Izquierdo. Tots, excepte Joan Masdeu, líder i vocalista dels extints Whiskyn’s –“Està en repòs profund des del 2009, de fet la vam dissoldre el 2009, dos anys després vaig treure el meu primer disc en solitari, i després de tants anys cadascú de nosaltres ja ha refet la seva vida”, diu– que exercirà legítimament com a cap de cartell. Ens visitarà en la versió més minimalista, tot sol amb la guitarra, i amb la inèrcia del cinquè disc, Els dies que vindran. Un treball postpandèmic, diu, que musicalment insisteix en el pop guitarrer i amb melodies lluminoses marca de la casa i que conceptualment vol erigir-se, atenció, “en un homenatge a les segones oportunitats”. Per entendre-ho, cal que se situïn el 2020, en el moment més cru del confinament, quan tots, diu, “ens prometíem que quan acabés el malson seríem uns altres. A millor, s’entén. Es va acabar la Covid i al minut següent allò va ser de nou campi qui pugui”.

Del que es tracta ara és de recuperar el sentit comú: “Tot acaba passant, tant el dolent com, atenció, el bo. I a la vegada, tot acaba tornant. Va en la naturalesa humana.” Que no fem cas dels estats d’eufòria, vaja, i molt menys de la col·lectiva. Masdeu, en fi, es felicita de l’empenta del nou festival i sobretot de la fórmula –d’altra banda, en absolut revolucionària, però gens habitual entre nosaltres– de primar el talent local i de barrejar bandes debutants, o gairebé, amb grups emergents i artistes consolidats. Del que ja es poden acomiadar els seguidors de Masdeu és de veure’l de nou a la pantalla, on es va prodigar amb certa profissió als anys 90 (Estació d’enllaç, El joc de viure): “Allò va ser fruit d’una rara confabulació astral i culpa del director Joaquim Jordà [Un cos al bosc]. Però és un capítol tancat”.