Debut doble en perspectiva: el del poeta, fins ara ‘només’ filòleg, i el de l’editorial, aquesta Marinada que impulsa Robert Basart. ‘Res que no sabessis de mi’ constitueix una catarsi literària en què l’autor analitza certa sensació de fracàs i episodis traumàtics com és el rebuig dels altres, una sexualitat incompresa i la mort del pare: “Per què la vida m’ha desaprofitat?” es demana a ‘Inèrcia’. La presentació, el 29 de març a La Llacuna.  

Escriure poesia ja és cosa de valents. En el cas de ‘Res que no sabessis de mi’ el que fa és obrir-se en canal i a més en públic.
La poesia ha de sortir d’on fa més mal, això està clar. Ho passo molt malament perquè és despullar-me molt. És un examen que, en un món tan petit com és Andorra, no és fàcil. Probablement la pandèmia hi ha ajudat, hi ha hagut moments durs, tots hem estat més sensibles...

Hi passa comptes, això està clar. Però amb qui?
Amb mi mateix. Una ferida fonamental és pensar que podries haver donat alguna cosa més a la vida. Consideraves o creies que els altres esperaven més de tu, i quan arribes a la conclusió que has fracassat busques una mena d’explicació, de consol. Però la ferida sempre hi és. No es tracta de buscar la culpa en l’altre. La culpa diuen que és negra, que no la vol ningú, així que l’has de repartir.

Vist que es jutja de forma tan severa, s’ha perdonat?
No és tant qüestió de culpa, sinó de com enfoques la vida. I des de la sensibilitat la vida és molt difícil, més encara en una comunitat petita. El fet d’haver llegit molt de jove m’ha permès veure com és realment la gent i això fa que de vegades, i per covardia, en lloc d’actuar el que fas és escriure poesia.

Aquesta resignació davant de la sensació de fracàs, d’una banda és molt subjectiva, però també és molt fecunda.
Sens dubte. Jo no sé si cap altra persona estarà disposada a aturar-se un moment per valorar que aquí hi ha hagut fracassos compartits. Però potser sí, i potser arriba a la conclusió que el poeta és més valent i més fort del que s’imaginava.

‘Res que no sabessis de mi’ és una mena de confessió, quasi un crit: aquest és el Joan Ramon que sempre havia callat i que ara parla d’una vegada i per sempre.
Qui escriu, sobretot poesia, escriu per sobreviure’s. Altra gent ho intenta des d’una dimensió pública, la política, un nom, un llinatge familiar. Però quan t’adones que no tens res de tot això, que no deixaràs descendència, que no hi haurà una paternitat, intentes perpetuar-te de la manera més definitiva que tens, que és escrivint. 

Influències?
He llegit sempre moltíssima poesia, abans d’anar a la universitat Martí i Pol ja era per a mi una referència, també ho era Anton Carrera. També Foix, Llull, la poesia trobadoresca en particular i la medieval, en general. Hi ha una poesia, uns ritmes que t’acompanyen tota la vida. També soc un entusiasta de la poesia d’Antoni Morell, que en va escriure poca però de moltíssima qualitat, tot i que ell n’havia renegat una mica.

Doncs és una sorpresa, sí.
La poesia de Morell té uns ritmes molt marcats. Sovint són composicions breus que evoquen una cançó de bressol. A d’altres llocs d’Europa sí que s’ha conservat. Nosaltres hem estripat completament la nostra consciència de comunitat agrícola, rural. De cop i volta som profundament urbanites i hem perdut moltes d’aquestes tradicions simplement perquè sembla que facin vergonya o nosa. Per a mi la cançó és fonamental i no és casualitat que molts dels meus poemes hi remetin. 

Dallerès sorprèn al seu últim poemari pel retorn a certa mètrica tradicional. Vostè com a molt escriu haikus.
En el meu cas crec que ha tingut molta importància el fet d’haver estudiat música. Fa que siguis més metòdic amb els tempos i amb els ritmes. Tant de bo el jovent pogués estudiar-ne més a l’escola, per ser una mica més lògics, més matemàtics.

Li fa vergonya, que el lector accedeixi a les seves ferides més íntimes?
Fa vertigen, perquè et coneixes i saps que ets molt porós, que tot t’afecta. Aquí, per exemple, una de les qüestions fonamentals és l’enyor d’aquell germà gran que no vas arribar a tenir mai, que et pogués acompanyar, ensenyar, donar unes oportunitats.

Mai no és tard, però no el podem considerar precisament una jove promesa. Per què precisament ara?
Segurament la mateixa aturada de la pandèmia, també el fet de la pèrdua del pare, amb qui no havia tingut l’oportunitat de dialogar. El fet que morís, però afortunadament no de Covid, em va permetre fer-hi les paus. Tenia una persona que se’m moria al costat i vaig ser capaç d’acompanyar-la fins al darrer moment. 

El dol és un dels temes que toca, però potser el més íntim. El definitiu.
No pretenc buscar un fil lacrimogen, no és això. És qüestió de tenir certa actitud, em va donar una serenor, per dir “ara és el moment de recopilar-ho”. També he de dir que la pandèmia m’ha enfortit. Hi ha hagut moments de molta duresa, i crec sincerament que tindrà conseqüències des del punt de vista de la producció  bibliogràfica. Hi ha hagut una reflexió, ens hem demanat després de la pandèmia, ¿què quedarà de nosaltres, si no perpetuem allò que estem fent literàriament?