Un col·leccionista nacional adquireix un paisatge del pintor català que no figura al catàleg de Miralles. L’oli fa 51 x 73 centímetres i l’única referència prèvia era del 2007, quan va sortir subhastat a la barcelonina sala Balclis. El nou propietari l’ha restaurat i rumia exposar-lo pròximament.

Diu que el cel se li va obrir de bat a bat quan va veure que Andorra, com l’havia rebatejat la sala, sortia de nou a subhasta. I encara més quan la subhasta va quedar deserta i va poder contactar amb els propietaris per negociar una operació més favorable. De seguida es van entendre i des de principis d’any Andorra és la joia de la seva modesta però interessantíssima col·lecció de pintura de temàtica andorrana, al costat d’una trentena de teles de Sanvisens, Vives Fierro, Aguilar Moré i Guillaumet, entre d’altres. “Mai hauria imaginat que sorgiria l’oportunitat, perquè cada vegada en queden menys i els poquíssim que surten a la venda ho fan a preus prohibitius. Però diguem que he tingut sort”.

La sort, és clar, que acompanya a qui té paciència, contactes i el do de l’oportunitat. També la generositat de compartir amb el lector una raríssima troballa, perquè Andorra no figura ni a l’exhaustiu catàleg de l’obra andorrana que Francesc Miralles va consagrar al pintor català, amb motiu de la monumental retrospectiva del 2002 a la sala de Govern. N’hi va reunir una seixantena del centenar de teles que Miralles va localitzar i documentar. I Andorra, com dèiem, no hi sortia. De fet, l’única referència prèvia era del 2007, quan la barcelonina sala Blaclis la va treure per primera i fins ara última vegada a subhasta i ho va fer amb un altre títol, Vista d’Andorra, i segons les cròniques del moment es va adjudicar per 55.000 euros, un preu, tot sigui dit, considerablement més elevat del que ha hagut de pagar ara el nostre feliç col·leccionista.

El tenen aquí al costat i és un oli de dimensions modestes, 51 per 73 centímetres, que porta a l’angle inferior esquerre la firma del pintor i que des d’ara mateix ja podem rebatejar de nou com El carrer Estret, perquè es tracta sens dubte d’una vista de l’escaldenc carrer de Mossèn Guillem Adellach. Mir el devia pintar en la segona o potser en la tercera de les seves tres campanyes andorranes, quan sabem que es va hostatjar a l’hotel Valira, que acabava d’obrir les portes i que era propietat dels monjos de Montserrat: molt probablement els culpables que Mir es decidís a visitar-nos. Només li va caldre sortir del Valira per plantar el cavallet al carrer Estret. 

La tela porta com ja s’ha dit la firma del pintor però li falta el reglamentari certificat d’autenticitat, admet el col·leccionista, d’altra banda tranquil, diu, perquè ha passat els últims anys per dues cases de subhastes. Li va arribar en unes condicions més aviat justetes i de seguida el va portar al metge perquè recuperés l’esplendor original. I ara que ja el torna a tenir a casa el comparteix generosament amb nosaltres. De moment aquí, i s’està rumiant l’opció d’exposar-lo en públic aprofitant que aquest any es commemora el 150è aniversari de Mir (Barcelona, 1873-1940). Una efemèride que, per cert, ha passat totalment desapercebuda entre nosaltres, i no deixa de ser sorprenent perquè el 1973, i amb motiu aleshores del centenari, el Consell General ho va celebrar amb la monografia Mir i Andorra.

La restauradora Mireia García (Retoc Restauració), que li ha fet les primeres cures, ha hagut de rectificar en la mesura del possible una intervenció prèvia de fa trenta, potser quaranta anys, “quan encara es feien entelats per qualsevol petit problema, cosa avui impensable. De totes maneres, en casos així és millor deixar-lo tal com està i no arrencar aquesta segona tela”. Això pel que fa al suport. La pintura, segueix, “mostrava uns colors totalment enfosquits i transformats: els blancs en grocs, els blaus en verds i els vermells en marrons.” I la sorpresa va venir una vegada li va haver retirat el vernís, totalment esgrogueït per l’oxidació i a sota hi van aparèixer zones repintades: “El restaurador es va excedir, va retocar petites pèrdues i va pintar a sobre de la pintura original, fins i tot camuflant un parell de pinzellades blanques que al restaurador o al seu client els feien nosa”. Vaja, que en retirar tots aquests “excessos” quedaven petites pèrdues i zones de desgast: “Ho vaig retocar i protegir amb un vernís de bona qualitat amb filtre UVA incorporat com correspon a un oli tan excepcional com aquest, un encàrrec especialment emocionant no només pel quadre, sinó pel fet de tenir a les mans una obra que ben poca gent ha pogut contemplar fins ara”.

Diguem abans d’acabar que El carrer Estret és el tercer Mir inèdit que apareix els últims anys, després de l’esbós de Crepuscle, adquirit el 2021 per un altre col·leccionista nacional i fins aleshores en localització desconeguda segons Miralles, i al paisatge d’Escaldes que tampoc surt referenciat i que un col·leccionista català va posar a la venda el 2017. Sembla que va acabar tornant a casa. Qui sap si un dia surt a la llum.