Ahir concertava l’hora de l’entrevista amb la seva dona em deia: “Vine a dos quarts, no abans, que el Joaquín abans ha d’estudiar”. Vostè!?
Exactament igual que Rafa Nadal abans d’un partit. Algú es pensa que es queda assegut a la butaca esperant que passin les hores? O s’entrena? Doncs jo em preparo fent exercicis musculars amb els dits. Vinc de la Llacuna, i després hi tornaré.

Quantes hores de rutina diària? Perquè els estudiants de la Llacuna sàpiguen el que els espera.
Sospito que no els agradarà gaire sentir-ho, però soc un defensor a capa i espasa de les quatre hores diàries d’assaig. Quatre. I quan estic a casa intento acostar-me com més millor a les sis. Hi va haver un temps... Vostè saps que vaig guanyar el concurs internacional de Liverpool...

El 1959: allí va arrencar la seva carrera internacional.
Quan preparava aquell concurs vaig arribar a estudiar nou hores diàries, de dilluns a dissabte. De tant en tant anava a la piscina a fer uns llargs. Van ser dos mesos espartans: 48 hores setmanals al piano. De cronòmetre.

El millor consell que li han donat els seus mestres?
Andrés Segovia, que no va ser pròpiament un mestre meu, em va orientar de forma molt precisa sobre la manera de distribuir la càrrega de treball: ell assajava cinc hores diàries, en quatre torns d’hora i quart, el primer immediatament després de llevar-se. Allò em va donar la idea de fer tres torns...

Tres torns d’hora i quart?
Tres torns de tres hores cadascun. Després del torn del migdia em permetia un extra: cafè amb salsitxa. Però sobretot cafè, aquesta és la veritat.

És això el que aconsellaria als nois i nois que estudien al conservatori?
Depèn del que pretenguin amb els seus estudis. Si el que volen és donar gust als papes i fer do, re, mi, fa, sol, endavant, clar que sí. Però si tenen la intenció de llançar-se a l’abisme d’una carrera internacional, sospito que ni amb 48 hores en faran prou. Saps que porto ensenyant des del 1989 en una universitat americana... Deixi que li expliqui.

A la Metodista de Dallas: titular de la càtedra Estes Tate de piano. Endavant.

Havia tocat amb el director mexicà Eduaro Mata a Londres. La RCA volia que enregistréssim Noches de los jardines de España, de Falla. Ens vam fer amics de forma immediata. Em va convidar a fer una gira pels EUA amb l’Orquestra de Dallas, que ell dirigia. Va resultar que a Dallas jo hi tenia un company nord-americà que havia conegut en una classe magistral de Gieseking, un dels grans pianistes del segle XX: un home de gran envergadura i tenia unes mans enormes, però feia uns pianíssims que no t’ho creies... 

Tornem a Dallas.
L’amic aquest que havia fet a classe de Gieseking tocava el piano amb l’orquestra de la Universitat de Dallas. I amb Eduardo Mata vam fer parada un dia a la ciutat. M’hi van convidar a donar un recital i una classe magistral. 
I per a sorpresa de tots, començant per mi, que estava completament consagrat a la carrera de concertista i que mai no m’havia plantejat donar classes, prou feia tenia donar-me classe a mi mateix, em van proposar de fer-me càrrec de la càtedra de piano. No m’hi vaig poder negar, és clar. Després vaig saber que s’hi havien presentat dos centenars de candidats. 

Insisteixo: un consell per als joves pianistes que vulguin fer carrera.
Que no s’enganyin a ells mateixos. Han de saber que el preu és molt més gran que el pressupost. 

I per als que no hi arribin, i que potser no han dedicat 48 hores, però 30 o 40 segurament sí.
Que pensin que en aquests moments hi ha milers i milers de xinesos estudiant piano, i estudiant moltíssim, segurament més que nosaltres. En la meva època Orient encara no havia ingressat en aquesta voràgine. Avui són xinesos molts dels grans pianistes del moment, des de Lang Lang a Yuha Wang.

Quant hi ha de talent i quant, de disciplina, en una carrera de pianista?
Si li dic el que me va dir Segovia...

Digui, si us plau.
Un 5% de respiració i un 95% de transpiració.

La seva carrera, dèiem, arrenca a Liverpool el 1959, just al moment de l’eclosió dels Beatles. Quina relació ha tingut amb la música pop?
Molt de passada, i ho dic amb pena. Però sí que m’he interessat molt per un fenomen coetani als Beatles, que va ser la bossa nova, que em continua semblant, tant per qualitat artística com per imaginació sonora i rítmica un gènere de primer ordre. Estudiava a Viena, on hi havia a l’època molts brasilers. Tants, que vaig aprendre-hi a parlar portuguès. I em vaig aficionar a la bossa nova.

Per tocar, qualsevol piano és suficient, o on un Steinway marca la diferència?
Hi ha grandíssima marques, però és clar, jo soc artista de Steinway i n’estic molt satisfet, a part que vagi on vagi sé que me n’hi trobaré un.

I en la intimitat de casa, quan es posa a tocar amb sabatilles i samarreta, quin toca?
A casa en tinc un de cua. Steinway, és clar. Pensa que un piano és quasi, quasi un ésser viu. No som conscients de la quantitat de coses que poden passar amb el pedal ben utilitzat i amb el so ben ajustat... Les possibilitats sonores i harmòniques que té...

Amb els anys, milloren?
Als pianos no els passa com als violins, no. Ni molt menys. Amb el temps empitjoren. Però ha de passar molts temps, i si el vas repassant quan toca pot ser molt longeu. Tu saps quantes peces té un piano?

...?
12.000. 

Doncs és un miracle que funcionin.
Cada tecla  té un martellet, i cada martellet, una coberta de feltre. Cada vegada que baixa la tecla el mazo toca amb tres cordes, que de fet no són cordes perquè són d’acer. Això vol dir que va haver de venir el senyor  Henry Bessemer perquè es poguessin fabricar cordes d’acer que aguanten una pressió de deu tones, crec.

Vostè ha sigut aficionat a experiments com el piano preparat de John Cage?
Pensa que vaig començar amb Mozart, amb Beethoven, amb Chopin, amb Liszt, amb Rajmáninov, i amb ells segueixo. Respecto el piano preparat, però no m’hi he prodigat.

Al concert de demà repassarà els seus compositors de capçalera: els que m’acaba de dir i també Bach, Brahms, Debussy, Granados i Albéniz. Amb quin ha experimentat la connexió més íntima?
Els periodistes teniu la necessitat de saber qui és el millor, el número 1. El dia que vaig descobrir que m’era igual qui era millor, si Velázquez, si Rubens, em vaig quedar molt descansat. Què vol dir, ser el millor?

Li demanava més aviat per aquesta connexió íntima que no necessàriament desperta el millor. Qui l’ha emocionat més?
Depèn, de vegades una peça de Chopin, altres, un adagio de Bach. L’univers musical és tan enorme... Bach? Beethoven? Potser Mozart és el geni definitiu davant del qual tots els músics  ens posem de genolls. Va escriure relativament poc, però mare meva...

No hi veig Falla, al programa, ni les seves ‘Noches en los jardines...’, que diu haver tocat mig miler de vegades!
Són obres massa llargues. E lque ens passava als pianistes espanyols és que havíem de tocar Falla. És el que ens demanaven. Però Noches en los jardines... és una obra colossal! Colossal! I deixam’m dir-ho una altra vegada: colossal! L’he enregistrat un parell de vegades, una de les quals amb la Filharmònica de Berlín.

Vostè, que ha tocat al Carnegie Hall, al Concertbegow, tocar demà al Centre de Congressos li semblarà bufar i fer ampolles.
És exactament la mateixa responsabilitat: sortir a l’escenari i fer-ho el millor possible. Tota la meva vida m’ha portat fins aquí. Tenint en compte les variables, que són importantíssimes, començant per l’acústica, l’instrument, que acostuma a ser diferent, la sala, que no es comporta igual quan està buida que quan està plena. Tot això forma part de la creu del músic. Hi has de conviure. 
El meu repte és que allà on vaig i en les circumstàncies que em trobi donar el millor de mi. En certa ocasió vaig fer una gira amb l’orquestra nacional escocesa. Una de les nits  vaig acabar disgustadíssim, tot havia sortit malament, desajustat, el piano sonava com si estigués sec. L’endemà, una meravella, tu. Li dic al director: aquest és un piano i no l’andròmina d’ahir. I va i em contesta: “Doncs era el mateix” El que havia canviat era l’entorn. No és el mateix en una església que en un auditori.

Ha sentit mai la necessitat d’escriure?
Doncs no. Ja s’ha escrit molt i de molt bo. 

Res de res o ho té al calaix i no ho vol ensenyar?
No, no. En certa ocasió, a Leihoa, el poblet biscaí on tinc una caseta, em van demanar que escrivís l’himne. I quan vaig haver acabat em vaig dir: Que difícil que és això d’escriure.

Té un planeta al seu nom. Quin vertigen!
És un reconeixement més, i tot reconeixement comporta una responsabilitat. Soc també fill predilecte de Bilbao: n’hi ha hagut set en 700 anys, i el que em va precedir va ser el pare Arrupe.

Per fer el programa més accessible vostè explica breument les peces que interpretarà. A veure si en prenen exemple.
És la manera que l’espectador curiós es converteixi en un espectador actiu, i que escolti la música d’una altra manera.