Jocs o exvots?

Casamajor localitza un nou eixam de gravats enreixats a Padern i en proposa una funció votiva.

La hipòtesi oficial sosté que es tracta de taulers d’un joc que desconeixem però que –òbviament– recorda el del nostre marro. Massa obvi i tot, sospita Jordi Casamajor, de nou amb el barret d’arqueòleg que l’ha convertit en el nostre més reputat i conspicu caçador de petròglifs. N’ha inventariat més de dos milers entre Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, i la descoberta més recent és un nou eixam de gravats enreixats a la serra de Padern, ben a la vora de les creus de terme que delimiten les parròquies d’Encamp i Escaldes. I no demanin detalls de la ubicació perquè no té cap intenció de concretar més.

Es tracta en qualsevol cas d’una àrea profusament il·lustrada i amb especial abundància de taulers, una simbologia que d’altra banda també ha localitzat cap a la part del collet de l’Infern, a la capital, a Encamp (la Llosa, les Bons) i a Sant Julià (Rocafort). Mig centenar llarg, diu. Així que n’ha vist prou per atrevir-se a plantejar una hipòtesi alternativa. Com deuen haver vist a venir, segons aquesta hipòtesi aquests quadrats enreixats no són els improvisats taulers de marro que un pastor medieval va dibuixar en un moment de tedi i per matar la tarda, sinó que tenen una funció eminentment votiva.

Per començar, es troben habitualment a llocs remots, apartats dels camins i de difícil accés, com ho és la serra de Padern. I no n’hi ha un, sinó desenes: “Per jugar una partideta no t’enfiles fins a la part més encimbellada de la muntanya”, diu amb un sentit comú demolidor. I el fet és que com més amunt, més gravats. Encara més: és habitual trobar aquestes estructures reticulades a lloses verticals, i no sembla lògic pensar que jugaven sobre la paret, adverteix. Però si no són taulers, què són?

Religiositat popular

Casamajor les emparenta amb certa religiositat popular que s’ha manifestat en gravats rupestres des de l’època precristiana: els estels de cinc puntes serien, segons aquesta hipòtesi, les mostres més antigues d’aquesta espiritualitat; les més modernes, les creus cristianes que proliferen a partir de l’edat mitjana. Els taulers reticulats quedarien entre les unes i les altres, i això el fa sospitar que es tracta de representacions de la divinitat immediatament anteriors a la cristianització, als segles foscos que precedeixen l’explosió del romànic. El fet que acostumin a aparèixer a ubicacions no només remotes, sinó que conviden a la contemplació confirma, diu, la seva connexió espiritual.

D’acord, doncs: posem que tenen una funció votiva. Però, què representaven? Com funcionaven? Per l’estructura reticulada que recorda un laberint, Casamajor intueix –només intueix, perquè en el procel·lós món de l’art rupestre quasi tot són conjectures: els autors raríssimament deixen la firma, i no diguem ja la data o un llibret d’instruccions– que es tracta d’una representació del camí que condueix a la divinitat, i que no es tractava tant d’obtenir un resultat, l’enreixat final, com del gest, el ritual, el procés d’elaborar-lo: una mena de mandales rupestres, vaja. A diferència, diu, de les plaques de pissarra amb dibuixos similars que van aparèixer al jaciment de Sant Vicenç d’Enclar: el fet que es puguin moure i que es trobin en un context habitacional sembla indicar –sosté– que en aquest cas probablement sí que es tracti de taulers de joc.

Tot plegat són, insisteix, hipòtesis personalíssimes que s’allunyen del cànon establert. Però convindrà el lector que l’home que va redescobrir la creu d’Arcavell, el conjunt rupestre de Canòlic –el “germà petit” del roc de les Bruixes, diu– i que, tornem-ho a dir, ha inventariat dos milers més de petròglifs, mereix no només que li prestem atenció, sinó que concedim a les seves intuïcions l’autoritat de qui té el cul pelat de veure pedres gravades. xam de gravats enreixats a Padern i en proposa una funció votiva.