Mig miler d’espectadors desfilen pel Claror en la reestrena de l’òpera d’Halévy després de 150 anys muda.

Hem hagut d’esperar set temporades, una vintena de muntatges i prop de 10.000 espectadors. Però per fi La Vall d’Andorra, l’única òpera que du al títol el nom del nostre país, forma part del repertori. No només de la temporada, sinó també del firmament líric. Recordin que feia un segle mig que no es representava. Aquesta anomalia s’ha acabat aquest cap de setmana amb les dues funcions que Andorra Lírica n’ha ofert al Claror. Si només fos això ja estaríem parlant d’una proesa extraordinària, perquè l’òpera d’Halévy, com no es cansa d’insistir Jonaina Salvador, és es va haver de treballar des de zero, no n’existien referències i tots els que hi han participat, cantants, músics i tècnics, l’han hagut d’estudiar com si acabés d’arribar de Mart.

Però és que Salvador no en té prou i ahir ja augurava que aquesta història no s’acaba. I encara menys aquí. De fet, prometia que hi haurà una Vall d’Andorra com Déu mana, amb tot el cor i també amb tota l’orquestra, una versió 2.0 i amb pretensions de definitiva. La que el cap de setmana va sonar al Claror n’era com si di-guéssim l’escalfament: la versió per a piano i veu i amb la soprano Elisenda Gallardo (recordin, 11 anyets) cantant ella sola el paper del cor. La situació sanitària és bona, però calia ser prudents, diu Salvador. I ni això va evitar que la setmana passada calgués substituir a corre-cuita dos dels solistes (la mezzo Claudina Vallés va cantar finalment el paper de Thérése i el baríton Jorge Tello, el de Lejoyeux) perquè  tant Jana Corominas com Roger Vicenç van causar baixa a última hora. Cortesia de la Covid.

El cas és que si es van perdre les funcions del cap de setmana tindran l’oportunitat de desfer la pífia. No serà aquest curs (la segona i útima funció de la temporada, amb títol encara per determinar, serà al maig) però probablement sí el que ve. El cert és que no hauria de ser només Andorra Lírica l’única interessada a mantenir viu el muntatge i que La Vall d’Andorra, ara que sabem que és possible, hauria de tenir un paper en el nostre ecosistema cultural. Potser una funció anual fixa, potser  com a ambaixadora internacional, ara que tant es parla de diplomàcia cultural. Imaginació.

Com va ser, La Vall d’Andorra? Llarga, això ja els ho diem. La que més de totes les òperes que s’han cantat a la temporada. Dues hores i gairebé tres quarts, i això que la direcció escènica va tenir la bona pensada de reconvertir les parts recitades en narració a càrrec de les actrius Julieta Berry i Irene Reglero. Si no, s’hagués enfilat fins a les quatre hores. Pensin que estem parlant d’una òpera còmica i que Carmen i Traviata, per dir només dos dels muntatges que s’han programat a la temporada, amb prou feines arriben a les dues hores.

Una petita marató lírica que va deixar un bon grapat de moments per al record. Per començar, l’ària de Georgette (Jonaina Salvador) amb què comença el primer acte, amb rèplica al segon, amb moltes agilitats i de gran lluïment vocal. Encara al primer acte, el quartet que es marquen Saturnin (Andrés Sánchez Joglar), Jacques (Cipriano de Guzmán), Thérése i de nou Georgete, per no parlar de La chanson du chévrier, el caramelet de La Vall d’Andorra, el fragment que ha quedat en la memòria col·lectiva i que De Guzmán va aprofitar amb una magnífica interpretació. Lauren Libaw va ser una càlida Rose de Mai, i Carlo Giancchetta, un elegant Stéphan, paper farcit de coloratures i sobreaguts i, per tant, de dificultat extrema.

L’Esbart Laurèdia sempre suma, i en aquesta, no només per les coreografies de Jaume Torra –memorable la collita, amb forques i porrons– sinó perquè els ballarins no només ballen, també actuen. I no és evident. Hi ha també un toc màgic: l’ària de la cornamusa, amb el so tel·lúric del flabiol, el tamborí i la buna (Ivan Caro i Tito Peláez, que consti), i no ens descuidem de la marató que es marca Joan Ramon Company, director musical i també pianista.

Reclamem per acabar i des d’ara mateix que es pengi de seguida el ball final, amb solistes i ballarins barrejats en alegre promiscuïtat a l’escenari. Va directe a TikTok. I per als que s’havien quedat amb les ganes de saber com acaba la cosa, sàpiguen que Thérése perdona Rose de Mai (quan descobreix que és sa mare, és clar), que Georgette es casa amb Saturnin, com Déu mana, i que Stéphan acaba amb Rose de Mai.