Tina Turner, Nat King Cole i el mestre Damián Pérez Prado, el ‘rei del Mambo’, desfilen demà pel Prat del Roure. Bé, les que desfilaran seran seves cançons, en la gala anual de la Grossband, amb la Big Band, com sempre, i formació de corda. Cantaran Ester Peralba, Christopher Aguilera i Molly Puigcercós, i només queden 200 localitats. Corrin, corrin.

Dos motius per pujar divendres fins al Prat del Roure?
Primer de tot perquè és un espectacle creat, concebut i executat per i amb talent andorrà.

Home, la Big Band és mig importada...
D’acord, els reforços venen de Barcelona, però d’on treus, si no, cinc trompetes i quatre trombons!?

I el segon motiu?
Un espectacle com aquest només es pot veure un cop l’any.

Pelet arriscat, versionar Nat King Cole.
Amb els músics que tenim, no ho és en absolut. 

I per les veus?
Tenim matèria primera.

Més facilet que amb Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, com a mínim.
En la línia, pensa que l’obra de tots aquests artistes ha estat tan versionada que t’ho agafis com t’ho agafis quedarà bé.
 

Costa, la veritat, imaginar-se Molly Puigcercós i els seus 10 anyets convertida en Tina Tuner?
Cert, per la manera de fer i per la tonalitat, fins i tot per l’acompanyament, perquè Tina Turner no anava amb una Big Band, i molt menys amb secció de corda. Per no parlar de l’experiència. Però la Molly ha demostrat a La Voz Kids que si una cosa li sobra és talent. Al primer assaig ja va quadrar tot. Ho porta a la sang.

Què cantarà?
Simply the Best i River Deep in the Mountain High.

Perdoni, però entre això, l’‘Unforgettable’ i el ‘Mambo número 5’, el repertori és infal·lible. Així, qualsevol.
Es tracta justament d’això, que l’espectador el conegui i que li puguem treure el màxim de rendiment a la formació musical. La nostra no és una proposta experimental, òbviament. El desplegament, tant tècnic com artístic, és molt important, i no toca jugar-se-la perquè si no tenim públic, palmem.

Grossband, Big Band i Ensemble, tocaran juntes tota la nit?
Quasi tota, perquè hi ha temes, per exemple els mambos de Pérez Prados, que no té gaire sentit tocar-los amb secció de corda. En respectarem la formació i els arranjaments originals. Però la major part de la vetllada serem els quaranta músics a l’escenari.

La secció de corda és un luxe, un regalet que s’han fet?
No tant, perquè l’orquestra de Nat King Cole, per exemple, incorporava corda, a banda naturalment de vent. L’objectiu és obrir l’espectacle a altres formacions: l’any passat va ser el Cor Rock, i aquest, l’Ensemble.

Posar l’esbart de les Valls dels Nord a ballar boleros era quasi previsible. No s’han atrevit amb ‘Simply the Best’?
Hauria estat bé, però no et pensis, els mambos tenen també el seu punt, perquè el ritme no té res a veure amb el d’un esbart.

L’any passat la secció de vents va causar sensació.
Doncs aquest, ja veuràs: passem de nou a deu saxos, de cinc a sis trompetes, i de quatre a cinc trombons. Tot, reforçat, perquè Pérez Prados necessita molt de metall. I no ens descuidem dels percussionistes, que seran tres, més la bateria. Juraria que una formació com aquesta no s’ha vist mai per aquí. Com a mínim, amb aquest repertori entre el jazz i la música popular.

Es tracta de fer molt de soroll?
Es tracta de fer molta marxa.

Insisteix vostè amb el trombó?
Impossible, perquè alguns dels temes són tan delicats que necessiten direcció. No podia fer les dues coses a la vegada, i menys amb una formació de cordes.

Sorpresa final: fa dos anys va ser ‘Georgia on my Mind’, i el passat, ‘We are the world’. Aquest?
Homenatjarem un artista important que ens ha deixat aquest any. Una pista: si venen amb barret, i ho recomanem, se’l poden deixar posat. Ho he posat fàcil, oi?