Va ser el primer a apuntar Guinda com un dels arquitectes fonamentals de l’Andorra que coneixem: fa un decenni, al ‘Diplomatari’ del segle XVIII. Així que és en bona part culpa seva que el col·lectiu que porta el nom del bisbe hagi activat una oportuna campanya per reivindicar-ne una figura injustament caiguda en l’oblit. Amb llums i també amb ombres, adverteix, perquè no va dubtar a reprimir el contraban per conservar el cosenyoriu.

Estem a punt de convertir Simeón en pare de la pàtria. N’hi ha per a tant?
És un personatge capital per entendre l’Andorra actual, sens dubte. Simeón és un filipista de primera hora, a banda de Copríncep, i està en la millor posició –de fet en l’única possible– per mantenir la jurisdicció sobre les Valls i els privilegis del cosenyoriu.

Hi va ajudar, el seu origen navarrès, a mostrar una certa empatia per la causa andorrana?
Coneixia la idiosincràsia pirinenca, sabia com és la terra de frontera. Juga les seves cartes i les juga bé. Però no ens hem de confondre: ell pensa primer de tot en la seva posició com a Copríncep. Els privilegis i exempcions andorranes són quasi un efecte col·lateral d’aquest interès primigeni de Simeón de conservar el Coprincipat associat al bisbe d’Urgell.

Llavors, Simeón actua per interès personal, no per convicció diguem-ne nacional.
Com a bisbe, Simeón és el senyor de les Vall i ho vol seguir sent. I com a home de l’Antic Règim no està a disposat a ser el responsable d’un canvi d’ordre institucional. El bisbe era el cosenyor del territori, i era la seva obligació mantenir aquesta cosobirania i, de rebot, els privilegis i exempcions andorrans.

A dreta llei hauríem hagut de seguir el camí de Catalunya amb la Nova Planta.
Per a l’administració borbònica, el contraban era intolerable. I d’aquí que el primer acte reflex sigui assimilar Andorra a Catalunya. Per tant, ho hauríeu d’haver perdut tot. Però aquí és on entra en joc Simeón, que era –no ho oblidem– del bàndol vencedor. Si hagués sigut dels austriacistes les coses haurien anat d’una manera molt diferent. I a més, estava molt ben connectat: és el confessor de Felip, el pare Robinet, qui mou els fils perquè Simeón sigui el successor de Julián Cano. 

I si hagués sigut dels perdedors? 
El bisbe Cano també era filipista. I recordem que a la Seu es reprodueix la divisió clàssica dels bisbats catalans: el capítol catedralici s’identificava amb un bàndol, l’austriacista en aquest cas, i el bisbe, amb l’altre. 

Podria no haver-se sortit amb la seva, i que Felip decretés la dissolució dels privilegis andorrans com ho va fer amb Catalunya i la Nova Planta?
Va ser un procés llarg que acaba amb una resolució judicial de la justícia borbònica. Com passa avui, el bisbe va moure els fils perquè la resolució fos favorable als seus interessos. Amb una contrapartida.

Quina?
L’acord implícit deia una cosa així: “Tu mantindràs la sobirania sobre la Vall d’Andorra i els privilegis associats sempre que controlis el contraban dels teus súbdits”. Simeón posarà tots els mitjans per reprimir el cultiu del tabac i el contraban. I no li tremolarà la mà. Simeón reprimeix sense contemplacions els pagesos que es revolten contra l’ordre d’arrencar les plantes de tabac i els sediciosos acaben al presidi d’Oran, que no devia ser un destí gaire agradable. Val a dir que per al poble baix això va ser un cop duríssim, perquè el contraban era una font important d’ingressos que complementava una economia molt precària.

Per als pagesos grassos, no?
La classe dirigent el que veu és que per mantenir els privilegis, la posició econòmica i l’statu quo d’unes classes connectades comercialment amb les dues bandes del Pirineu cal seguir les normes, i que les normes són les que dicta el bisbe. Per això es posiciona en contra del contraban.