Jordi Ginebra: “Al segle XIII ja van quedar fixats els límits de la llengua catalana, fins avui”

Jordi Ginebra, catedràtic de filologia catalana, clourà dissabte els actes organitzats pels Amics de la Vall de Cabó al voltant dels ‘Greuges de Guitard d’Isarn’ i dels deu anys que fa que es treballa en la seva difusió. La xerrada, naturalment, és sobre llengua. 

‘De Ramon de Cabó a Pompeu Fabra. La formació de la llengua catalana’. La conferència sembla abastar molt. 
És àmplia, sí. Però voldré destacar el caràcter de llengua d’un poble i també institucional, una llengua que es va construint com a llengua de cultura, perquè quan parlem de la formació d’una llengua és una evolució, però des del punt de vista cultural té molta importància en el moment en què accedeix a l’escriptura: no és sols una modalitat més, sinó que esdevé llengua política, configura el paisatge cultural. 

En el cas del català... 
En el cas català, efectivament, això succeeix d’una manera molt primerenca. Al segle XI comença la llengua escrita, puntualitzem, perquè la llengua oral és anterior. Però en relació amb la llengua escrita, el bisbat d’Urgell és molt important, perquè és on hi ha més documents. Després hi ha un salt molt gran, cap al segle XIII, amb Jaume I. 

...? 
Crec que és una cosa que s’ha explicat poc: que amb Jaume I la llengua catalana és una llengua de poder, política, administrativa. 

I en aquest lapse de dos segles? 
En realitat, se’n sap poc, fins aquest moment en què Jaume I vol impulsar la llengua als seus dominis. Impulsar-la com a llengua de cultura, lloc que en aquell moment ocupava el llatí als diferents regnes d’Europa. Així que el fet que Jaume I optés per singularitzar les seves propietats –la idea de país no era com la nostra– i des del punt de vista lingüístic, fa pensar en una certa idea de canvi polític i cultural. No en el concepte de nació nostre, insisteixo, que no el podem traslladar a l’època medieval; però sí que deixa traslluir un sentiment de comunitat, diguem-ne. 

Darrere del personatge polític i militar, hi ha algú que l’influís? Un substrat?
Ho coneixem poc, però és una època amb una certa vitalitat cultural, sí. Pensem que al final del segle de Jaume I és quan es posa a escriure Ramon Llull, és el moment de Bernat Desclot... Tenim un nucli cultural que d’alguna manera està al servei d’aquest projecte, però no sabem quina n’és la causa i quin l’efecte: si hi ha un canvi cultural que influeix en la voluntat política o si és aquesta la que crea un ambient específic. En sabem poc. 

Entesos. 
En tot cas, és el segle en què la llengua catalana s’expandeix i arriba a la seva implantació actual: els llocs on es parla català avui són els llocs que van quedar establerts al segle XIII. Amb algun matís, com l’Alguer, on va arribar al segle XIV, o al Regne de València, on fins al segle XVII una bona part encara és de parla àrab, fins a l’expulsió dels moriscs. La franja que queda deserta es va repoblant amb catalanoparlants. 

Però bàsicament... 
Sí, bàsicament al segle XIII van quedar fixats els límits territorials de la llengua catalana. 

Per aquestes contrades, amb tot el fons escrit, anàvem avançats? 
A tot Europa l’accés de la llengua vulgar a l’escriptura es produeix més o menys a la mateixa època. Però sí que hi ha alguns àmbits en què podem destacar: per exemple, el Llibre dels fets de Jaume I ve a ser una autobiografia d’un rei  escrita en llengua vulgar, i no n’hi ha cap altre cas a tota la Romània. I a finals de segle Llull comença a emprar el català per escriure sobre filosofia, sobre teologia. Així que el català és, diguem-ne, dels campions. 

Però a la zona del bisbat d’Urgell, on ja s’emprava molt en documents jurídics... 
Va costar menys la implantació, és clar, perquè l’ús de la llengua vulgar en la documentació ja tenia una mica més d’història, de rodatge. Però a partir del segle XIII ja no es pot singularitzar: des del punt de vista lingüístic, el bisbat d’Urgell és molt important des del segle IX, que ja és molt, però al segle XIII el creixement i la implantació del català en l’àmbit administratiu i polític són molt homogenis en tots els dominis de la corona d’Aragó. 

La conferència anirà més enllà d’aquests inicis de la llengua escrita, però.  
Voldré insistir en la continuïtat que genera, i que és més llarga del que la gent es pensa. Els llibres de text parlen de la decadència a partir del segle XVI, quan el català entra en una fase poc brillant, es considera. Fins a la Renaixença, és l’esquema que tots tenim al cap. Però és una idea que s’està revisant: una cosa és que a partir de la unió de les corones d’Aragó i Castella la cort funcioni en castellà, això és cert, i l’alta cultura funciona en castellà. Però els estats de la corona d’Aragó continuen sent independents, comparteixen monarca però són independents, així que la llengua administrativa continua sent el català fins al segle XVIII.  

Es perd de vista.  
Fins i tot després de la Guerra de Successió, amb els decrets de Nova Planta, tot i que la voluntat de Felip V d’implantar el castellà hi és, això no es fa d’un dia a l’altre. En notaries, en l’ensenyament, encara es funciona molt en català, continua sent una llengua amb vitalitat escrita fins al segle XIX. 

Per què estàvem, doncs, tan equivocats? 
L’explicació és molt senzilla: durant molt de temps la història de la llengua com a disciplina ha estat molt dependent de la història de la literatura i aquí, és cert, a partir del segle XVI sí que hi ha un cert col•lapse, no hi ha escriptors cultes catalans amb un gran impacte, tot i que n’hi ha, d’escriptors. És a dir, que les llengües s’han valorat si tenen una literatura culta, una idea que ve del Renaixement. Una llengua sense literatura és una llengua que val poc. És una idea que encara té una certa vigència. 

Però... 
Hem de pensar que encara que no hi hagi una literatura culta, la llengua com a instrument que estructura el paisatge comunicatiu del país continua vigent d’una manera molt plena. Un exemple: Felip V havia jurat les constitucions, que estaven escrites en català. Una llengua escrita formal és una cosa molt important. 

El coneixement mai no és definitiu. Cal recerca.  
Efectivament. I interpretació. Per exemple, a la segona meitat del segle XVIII un decret reial obliga que l’ensenyament es faci en castellà. Si com a historiador només mires el decret, interpretes que així es feia, que la gent devia obeir. Però si examines documents veus que la voluntat del rei hi era, però no va ser immediat, ni ràpid, ni fàcil. Així que fins ben entrat el segle XIX l’ensenyament de les primeres lletres es va continuar fent en català.