Ser caricaturista és més difícil avui o quan Espanya tot just sortia de la dictadura franquista?
Per a mi és el mateix. El que passa és que fa 48 anys anàvem a bord d’un buc que no sabíem si sotsobraria amb nosaltres a dintre o no. El País va fer una aposta claríssima i decidida per la llibertat i per la democràcia i els que hi treballàvem teníem la consciència que érem obrers d’aquesta llibertat d’expressió, i que l’havíem de conquerir cada dia. El que avui hem de conquerir cada dia són idees noves per a situacions noves i per a personatges nous.

Què va sentir quan van fer-ne fora Fernando Savater, un altre històric de la casa?
La veritat és que l’havia perdut una mica de vista, a Savater. Em resultava previsible. Havia conegut altres Savater.

No va tenir temptacions de seguir les seves passes?
Cap. En absolut.

Qui ha canviat: ‘El País’ o Savater?
En la meva opinió ha canviat molt més ell, Savater. Sempre l’havia alineat en l’òrbita progressista. Avui es troba en una línia molt més nacionalista, patriòtica, i ho entenc, per tot el que ha patit al País Basc, però un filòsof, un pensador, crec que ha d’aixecar la vista i mirar més lluny del que l’afecta personalment. Però aquesta és una opinió molt personal.

Qui encaixa millor l’humor gràfic, la caricatura: l’esquerra o la dreta?
No depèn tant de la ideologia com del personatge. He tingut i encara tinc una gran amistat amb Martín Villa, a qui treia durant la Transició amb la palangana al cap, i amb altres destacats polítics de l’antiga UCD. Fins i tot del PP. A Anguita en canvi no li agradava gens, la tira, i no diguem a Aznar. Per això dic que depèn sobretot de les persones.

I a Sánchez?
La veritat és que no ho sé. Tampoc no li ho he demanat.

Ha rebut mai alguna consigna, al diari, algú o algun tema que millor no tocar, o no tocar segons com?
Una sola vegada en 48 anys i a compte del papa Joan Pau II. No sé si es llegia les tires o no, però es veu que el tenia fregit, o algú s’ho pensava.

Però el tenim aquí com a artífex d’aquesta monumental enciclopèdia. Per què identifiquem l’edat mitjana com una època fosca?
El culpable és Petrarca, ni més ni menys. Se li mor Laura i no ho pot suportar. És clar que el segle XIV va ser un autèntic martiri: sequera, invasions, i per postres, la pesta, canvi climàtic, guerres... És Petrarca el primer que parla de l’Edat Fosca, perquè ell podia mirar enrere, cap a l’edat d’or que se suposava que havia sigut la Roma, i veia també els seus coetanis,  la misèria, la gana, la malaltia... Has de pensar que el romànic és un intent d’emular Roma però no amb els recursos d’un imperi universal, sinó d’unes societats agrícoles, de pura subsistència. 

Quanta culpa té ‘El nom de la rosa’, d’aquesta mala fama de l’edat mitjana, i dic la pel·lícula d’Annaud abans que la novel·la d’Eco. Perquè a ‘El  olor de la Edad Media’ se l’engiponen quasi tota.
No crec que hi tingui gaire a veure, sinó que ve de molt més enrere. D’altra banda, Eco era un gran amant de l’edat mitjana, i El nom de la rosa el que explica és exactament les condicions de vida dels segles medievals. Però una pel·lícula ambientada al segle XVIII retrataria unes condicions de vida igualment precàries, si no més.

Si pogués, viatjaria a l’edat mitjana?
Sens dubte, no. Ni de conya. Al segle XIII ja estaria mort. Fa temps. M’han fet un canvi d’aorta que en aquella època era simplement ciència-ficció. Però atenció: la realitat és que hem viscut com a l’edat mitjana fins no fa tant. A casa meva no teníem aigua corrent. Al poble de la meva mare, de petita, no hi havia electricitat. És que ara ens sembla que tot està inventat des de sempre, i no és així. El que vivim avui és una explosió en tots els sentits. Entre d’altres, l’esperança de vida a l’edat mitjana no superava els 30 anys. Jo mateix encara recordo companys meus de col·legi que van morir d’icterícia, de tuberculosi. Avui això és pràcticament impensable.

Què té el romànic d’especial?
El romànic ho té tot. Està perfectament integrat al paisatge, cosa que per a mi és fonamental. Però és que a més, el podem entendre com l’art que fèiem quan com a societat érem encara nens. Té encara  aquest toc infantil, espontani. I té curiosos vincles amb el nostre temps: els Beats, com el de Liébana, el poble on per cert vaig néixer, són els còmics de l’edat mitjana. Els pòrtics de les esglésies funcionaven com la Bíblia dels pobres i que llegia tot el món. Era un art sorgit de les ruïnes de Roma i d’aquí brota una cultura nova basada en el Cristianisme, amb una iconografia inspirada en els Evangelis que promet la vida eterna, però no només als faraons o als emperadors, sinó a tothom. És un camí de salvació que veus cada diumenge a Missa. Un consol de primera davant d’una vida breu i miserable.

Sabrà que l’incendi de Meritxell va comportar la pèrdua de la talla romànica. I que segons certa teoria l'incendi va ser una coartada per robar la imatge. Erik el Belga la veia plausible. I vostè?
Cap. Una cosa és ficció i l’altra la història. Hi hauria d’haver algun element documental per justificar aquesta teoria.

Es diu que no van quedar ni els claus de ferro forjat, que haurien d’haver sobreviscut al foc. Ni la soca socarrimada, com sí que va quedar la de la talla gòtica del Roser.
No li dono cap credibilitat, tot i que hi ha hagut casos remotament similars.